BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Val la pena donar la vida quan la mort espera al final?
Sònia m’aboca una confessió terrible. Té 36 anys i acaba de saber que el seu pare de 64 pateix una malaltia incurable i molt penosa de suportar. El panorama que s’albira per al malalt i la família és terrible. La Sònia se sent desbordada i no creu que pugui ser-li de gran ajuda. Això l’està turmentant i la porta a moments depressius. Havia pensat de tenir un fill, però des que coneix la malaltia del seu pare pensa que no val la pena posar al món un fill i exposar-lo a tant de patiment.
En modulacions diferents, aquesta conclusió l’he escoltada més d’un cop. Potser la meva reflexió podria ajudar a més gent.
Realment és terrible veure a una persona estimada sotmesa a una malaltia que li anirà disminuint les seves capacitats. Lentament, inexorablement. Però, Sònia, l’horror d’aquesta situació no justifica la forma com la vius. En qualsevol circumstància hi ha dues maneres de reaccionar, aquelles que tan gràficament es descriuen en la vella i coneguda història de l’ampolla mig buida i mig plena. No per coneguda i repetida és menys exacta.
O bé ponderem més la part plena de l’ampolla, que és com dir que ens aferrem i sostenim la part vivent de la persona, o bé defallim. T’animo, Sònia, a ajudar a viure al teu pare, a que visqui la malaltia de la manera menys dolorosa tant físicament com psíquica. T’animo a compartir i relacionar-te amb ell al màxim. Et convido a fabricar-li moments de felicitat, que no seran els mateixos d’abans, però que existeixen. Quan ens focalitzem en la part buida de l’ampolla, oblidem la persona malalta tot i que continua estant aquí; i això per tal de no veure els estralls de la malaltia. Quan ens refugiem en la ploranera, actuem com si aquella persona ja fos morta tot i que continua estant ben viva. D’això se’n diu enfonsar-se en la morbositat. Sònia, això últim no et convé: marcaria la resta de la teva vida que no seria sinó un perllongament de la situació del teu pare. La disjuntiva és: o la situació del teu pare et marca, o tu amb la teva actitud vital marques la situació del teu pare. O ell t’infon decrepitud o tu li infons vida. Que guanyi la vida, Sònia. Sé que és dur, però s’ho val.
D’on et ve, Sònia, aquesta reacció? Potser prové del teu pare? O de la teva mare? De qui l’has après sense adonar-te’n? Recordes la mateixa reacció en algú d’ells en situacions semblants? Contestar-te aquestes preguntes aclarirà el sentit de molts altres sentiments i pensaments que dirigeixen des del subconscient la teva conducta.
Milers de persones s’enfronten a la mateixa situació que tu, Sònia. Avui, a internet molts webs acullen testimonis de gent que se’n surten com poden. Escoltar el seu punt de vista i compartir les vivències et pot ajudar. N’estic segur.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a la Sònia que la vida està feta de molts moments i que ara la malaltia del seu pare no anul·la cap dels bons moments que ell deu haver viscut.
Segurament que ell no voldria pas renunciar-hi a la vida que ha tingut.
És dur, per ell i per tots, però es tracta de continuar buscant bons moments, malgrat tot. Com tu dius, Llaudal, que reparteixi vida i tendresa i amor… i segur segur que alguns bons moments continuaran vivint, malgrat la malaltia.