BioSofia

A prop d’un poble de la Índia vivia una serp enorme que atemoria el veïnat amb les seves picades mortals quan la gent passava per aquells paratges. Extenuats, els vilatans van enviar una delegació a visitar un savi per a queixar-se de la maldat del monstre.

El savi, per la seva banda, va anar també a trobar la serp. Li va estar parlant una bona estona tot renyant-la pel seu comportament. Què li havia fet la bona gent del veïnat? A què venien tantes morts i tanta violència gratuïta? El savi va saber trobar els mots adients  fins al punt que la serp en va quedar trasbalsada. L’animal li va jurar que s’esmenaria… i va mantenir la paraula.

Des d’aquell dia, ja no va ser la mateixa. Aquell rèptil terrorífic va esdevenir una espècie de cuc llargarut  i flàccid. Va perdre la força de tal manera que no tenia esma ni d’empassar-se un llimac.

Els vilatans tenien la memòria molt curta. No se’ls va acudir res més que burlar-se de la seva feblesa. És ben estúpid tenir ullals verinosos per no fer-los servir mai! Els nens, cada cop que se la creuaven li llençaven pedres o li etzibaven cosses.

Al cap d’uns mesos, la serp es va cansar d’aquest tracte i dels cops rebuts. I va decidir d’arrossegar-se amb les poques forces que li quedaven fins a la casa del savi. Ara li tocava a ella exposar els seus problemes.

– He fet tot els que m’havíeu demanat, però tinc la impressió que ja no sóc la mateixa. El veïnat ja no em tem i tot el respecte que em tenia ha desaparegut. Em menyspreen, em peguen. Em faig pena a mi mateixa. Necessito el teu consell. 

– El que et puc dir és ben senzill, li va contestar el savi. T’he prohibit de clavar-los mossegades mortals. Però no t’he prohibit pas d’espantar-los amb el teu xiulet.

La retallada de drets laborals ha estat salvatge. El càstig que han rebut no només funcionaris sinó tots els treballadors públics no es podrà recuperar mai més (als professors de batxillerat de la concertada ens han pispat el 7% del sou, el 7%!). La factura de la llum s’ha encarit una enormitat. Pels mitjans ens fan corresponsables de la crisi (“Heu gastat massa!”) i només se senten raons perquè acceptem resignadament totes les retallades. (Ep, si no, per culpa vostra augmentarà l’atur!). Aviat es revisaran les pensions i s’apujaran els impostos i seguirà augmentant el preu de l’electricitat. Les clatellades no paren. Redueixen al màxim el nostre benestar econòmic i ens abaixen la moral.
Potser ja és hora que comencem a ensenyar les dents!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!