BioSofia

És ben curiosa l’actitud que adoptem quan parlem del temps. Si expliquem un pronòstic que pot no agradar al nostre interlocutor, immediatament afegim paraules de disculpa. Si resulta que hem de comunicar que els homes del temps han pronosticat pluja pel cap de setmana, diem "No és que a mi m’agradi …"Ens veiem obligats a deixar ben clar que aquell no és el nostre desig. Tot i adonar-nos de la seva irracionalitat, no podem per menys de deixar-nos emportar per la fosca creença que els nostres desitjos tenen el poder d’inclinar el temps en una direcció o una altra. Hem de reconèixer que del nostre inconscient emergeixen uns tipus de pensaments que ens costa dominar. En concret, el cas que estem comentant és del tipus de pensament irracional anomenat màgic. Així el va batejar Jean Piaget.

Aquesta modalitat de pensament apareix entre els dos i set anys. Si, com acabem de veure, el retrobem en els adults és com a vestigi d’unes èpoques que sempre deixen la seva petita o gran empremta. El pensament màgic és típic de l’etapa pre-operacional en què nens i nenes van aprenent a modelar el seu pensament a la realitat objectiva. Ho aconseguiran al voltant dels set anys. Aleshores, per exemple, descobreixen la realitat del Reis d’Orient. Però fins que els set anys no arriben creuen que les coses passen com a conseqüència d’alguna acció seva, com si aquesta acció fos màgica. Quan la meva Susanna tenia cinc anys me’n va proporcionar un exemple claríssim. Anàvem com cada dissabte a passar el dia en una platja del Maresme. Però el cel exhibia un gris persistent. En el cotxe vam voler alegrar el viatge amb cançons infantils fins que el repertori es va acabar. Els grans, fixats en els mils detalls del trajecte, no vàrem parar massa l’atenció en el fet que la nena anava repetint una i altra vegada la cançó "Sol, solet, vine’m a veure, vine’m …" En arribar a Calella es van començar a obrir clarianes. Li va faltar poc a la Susanna per exclamar "Veieu com ha sortit el sol? És que cantava la cançó!" Per a la nena era clar que la seva cançó havia fet aparèixer el sol.

La maduresa dels adults mai no és perfecte. No només la dels altres, sinó tampoc la nostra. Poc o molt a tothom li queden restes d’etapes immadures anteriors. La nostra manera d’ explicar el temps mostra vestigis del pensament màgic. Un altre exemple n’és l’expressió "Toquem fusta!" Quan hem tret a la conversa una situació dolenta, tenim la sensació que el simple fet d’haver-hi pensat ja li està conferint molts números perquè ens hagi de passar. Bé prou sabem que no hi ha cap raó per creure que les coses depenguin del nostre pensament, però la força de la irracionalitat ancorada en la ment des de la infància és molt potent. Tant de bo que la raó s’imposés sempre i que els vestigis de pensament màgic ens afectessin cada vegada menys! Segur que milloraria la nostra manera de viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!