BioSofia

Dues dones joves entaulades en un cafè. L’una, a punt del devessall de llàgrimes, explica la seva amiga: “Pots estar segura que en el fons aquesta situació et va bé, inconscientment tu t’ho manegues perquè acabi marxant”. “Pensa-hi, el que t’agrada de debò és estar sola, tens por de comprometre’t en una relació estable”, insisteix fredament la seva amiga erigint-se en experta. La falsa professional ha substituït l’amiga que reconforta i acompanya. És el que se’n diu una “interpretació bàrbara”, assilvestrada: una explicació abusiva que alimenta els desitjos de superioritat i de domini de la persona que l’enuncia.

Els pacients en la primera fase de la teràpia són grans “especialistes” en aquests tipus de respostes assilvestrades. Els seus tecnicismes podrien semblar una mostra de progrés en el coneixement del psiquisme. Res més lluny d’això: són un signe de resistència a trobar el seu propi inconscient, una manera de frenar la lliure expressió del seu reducte interior, la por a deixar-se anar. Perquè ser “aquell que en sap” i jugar a guaridors són formes de donar-se falses seguretats i allunyar–se dels problemes personals. Per una persona que no vol confessar que dubta terriblement d’ella mateixa, la posició de confident privilegiada i d’experta en interpretació li alleuja momentàniament la pròpia inestabilitat.

És el cas de la Noèlia que intentava esgotar els minuts de teràpia parlant dels problemes que li venien a explicar les seves amigues. Derivava immediatament la conversa cap a l’evocació de les desgràcies de les seves protegides. M’estava demostrant que apaivagava el seu malestar tot intentant ignorar-lo per abocar-se al dels altres. Tenia necessitat d’amigues que anaven malament per sentir-se bé.

El propi psicòleg sap que el seu treball professional pot ser una tapadora per als seus problemes personals, i per això s’ha sotmès abans a una anàlisi.

Els bons confidents

Tanmateix, sense cap pretensió de voler jugar al psicòleg, algunes persones susciten la confidència. Saben trobar la paraula justa i les imatges mentals que ens permeten entendre’ns millor.  Gent que proporcionen els mitjans per reaccionar quan estem a punt de negar-nos en l’angoixa i la foscor. Tècnicament, atreuen el transfer: hi veiem el pare que infon confiança, la mare refugi i escalf, i en els quals desplacem les nostres demandes profundes d’amor i d’apaivagament. Podria ben bé ser que la seva capacitat per a traslladar-nos a l’inconscient provingués d’una infància que en el passat va haver de sostenir a uns pares depressius o a una fratria sotmesa a grans proves. O a una infància personal que enmig del semiaboandó va haver de trobar els propis recursos per a sortir-se’n, recursos que ara pot posar al servei dels altres.  I convertir-se en bons terapeutes si tenen cura de formar-se adequadament.

El vertader amic és aquell que em porta a riure’m de mi mateix enmig del terrabastall interior, que suporta les meves derives constants, que em retorna a la realitat i em fa tocar de peus a terra. Aquest amic sap recordar-me els límits amb tacte, i evita, amb tempo i comprensió, que em perdi en les meves històries amoroses o professionals . Ell sap portar-me al terreny on puc distingir per mi mateix la realitat del somni, allò adequat d’allò quimèric. Ell o ella saben dir-me sense jutjar-me: “Escolta, ara o en un altre moment hauràs de buscar una altra versió, més completa, de la teva història; ja en parlarem. Haurem de posar-hi cervell enmig de tanta emoció.”

L’amic i l’amiga verdaders vénen a dir: “T’estimo, t’estimo de debò. Serè el teu refugi, el teu consol.” Tot el contrari de la dependència. Si l’amic protegeix, no és pas per fer-se’n càrrec de forma permanent. És perquè entre dos “es crea un espai de complicitat que alleuja la càrrega. L’amic en té prou en fer-se present, en mostrar atenció i entrega a l’altre; això és el que tempera el malestar.” (Tahar Ben Jelloun, Elogi de l’amistat)

Els mateixos psicólegs es prohibeixen fer de psicòlegs dels seus amics. En tant que amics, els adrecen a altres col.legues terapeutes. I aporten confiança i assossec. “No crec pas que el teu fill estigui a punt de caure en la psicosi. Diria que no n’hi ha per tant.” o “No estaria malament que la teva cosina consultés amb un professional.” Abans que res són companys, amics!

És paradoxal: com més els  nostres amics s’abstenen de jugar al psicòleg, més ens aboquem a la complicitat amb ells. Més goig, més compenetració, més compartir. Com menys juguen al psicòleg, més poder terapèutic obtenim de la seva amistat. 

  Imatge: “Le thérapeute”, René Magritte

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!