BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
És ben veritat, l’amistat és terapèutica, ara ens protegeix ara ens ajuda a ser més forts. Algunes persones excel.leixen en la funció de consoladores. Però si juguem a fer de psicoterapeuta o a reemplaçar-lo, aleshores compte amb els estralls que podem provocar.
“Ahir vam tenir una altra escena terrible amb el meu company. Ja van no sé quantes. I és que no sé què fer.” Cap resposta. El silenci es fa pesant. Finalment, l’altre obre la boca i profetitza amb la mirada segura i el to inqüestionable del que sap de què va. “ Si no et decideixes d’una vegada a analitzar la teva relació amb ell, sempre seguireu igual.”
Aquest diàleg inventat és paradigmàtic de la moda actual i molt nociva de fer de psicòleg amb els amics tot pretenent conèixer millor que l’altre les seves necessitats, els seus desitjos reals iels motius dels seus actes.
Tot seguit se li prodiga un rosari de consells (que per sort no segueixen mai) o bé no es para d’escoltar-lo nit i dia pensant-se que així se l’ajuda a sortir de la depressió. Entenguem-ho, no és més que una actuació, una il.lusió, perquè ser psicoterapeuta o psicoanalista no s’improvisa.
Les dues maneres d’escoltar
No hi ha dubte que esdevenir l’orella atenta que deixa que l’amic o l’amiga parli i s’expliqui sense interrupcions és el deure d’un amic. Però l’ajuda del psicoterapeuta no és aquesta. El psicoterapeuta escolta tot esborrant-se per tal d’experimentar les emocions de l’altre. El psicoterapeuta quan escolta intenta ajudar a l’altre a entendre’s perquè copsi la seva problemàtica. Es tracta d’una escolta incompatible amb la reciprocitat i l’intercanvi en què es basa la relació amical. Aquesta actitud terapeuta suposa tant de desgast per part del professional que ha de limitar la durada de les sessions i ha d’exigir un pagament.
L’amic actua com a rèplica de l’altre. Se situa en pla d’igualtat. Per contra el psicòleg és un estrany que fa possible la connexió entre un altre estrany, l’inconscient, i un mateix. Aquesta funció del psicoterapeuta no és equiparable ni compleix les exigències d’una relació amistosa. El verdader amic repara que la cura d’una depressió no es fa a base de bona voluntat ni de compassió, que són els únics actius que pot oferir l’amistat. En canvi, el verdader amic sap que ha d’insistir, i sap com fer-ho, perquè l’altre es dirigeixi cap a un professional.
Com que els psicòlegs són requerits regularment a la televisió, sobre tot quan es produeix algun desastre, per explicar les tortuositats de l’esperit humà, la seva figura està envoltada de poder i saber. Tot un atractiu que no deixa de seduir a més d’un amic quan l’altre el requereix. Del poder a l’abús de poder només hi ha un pas.
———–
Pròxim article. Què ens porta a actuar com a psicòlegs?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb molts professionals de la psicologia i la psiquiatria: estem “psicologitzant” situacions de la vida quotidiana que no són patològiques sinó, senzillament, fracassos i frustracions inherents al fet de viure als què hem de saber fer front amb recursos propis. I les generacions més joves no han après (no se’ls ha ensenyat) a tolerar la frustració…
Les amistats són un element de suport imprescindible per al nostre equilibri emocional: no és tant important els consells que ens donen com el fet d’expressar en veu alta els nostres problemes i les nostres emocions. Això, per se, ja ens facilita un distanciament, una altra perspectiva. Evidentment, tot dependrà de la situació: no és el mateix que els amics o amigues parlin d’una relació de parella que no acaba de funcionar que una d’elles (molt més freqüent que en ells) comenci a mostrar símptomes d’anorèxia…
Cordialment,
Reyes