BioSofia

Montilla no defensa Castells en allò que l’hauria de defensar. Per això no afirma en cap moment que Castells hagi actuat conforme a les seves obligacions. Això sí, defensa les bones intencions del conseller. Tanmateix, el que la jutgessa mirarà d’esbrinar és si Castells va desistir o no de les seves obligacions. Ni més ni menys.

Escoltem Montilla: “l’actuació del conseller ha estat correcta i honorable”. És clar, no faltaria sinó. I com ho justifica? Va actuar «pensant en el bé de la institució del Palau de la Música i de la ciutat, no dels seus gestors». Segons Montilla l’actuació de Castells és correcte pel que pensava, no pel que va fer. Tot seguit és més explícit:  «La intenció de les administracions sempre crec que ha estat la correcta en aquest tema». Ni una paraula de si l’actuació va correspondre al que exigien les obligacions del conseller: vetllar i controlar la permuta dels terrenys del costat del Palau.
El silenci de Montilla el traeix. Sap que la defensa del seu conseller no pot anar més enllà de les bones intencions, aquelles de les que l’infern n’és ple. Sap que el conseller no va complir les seves obligacions i s’ho calla. Montilla acusa Castells pel que no diu a favor seu. Això sí, corre una cortina de fum perquè mirem cap a una altra banda, la de les intencions. Però la jutgessa i nosaltres hem d’exigir a tot gestor polític el compliment eficient de les tasques encomanades. Perquè per bones intencions jo mateix podria ser president de la Generalitat. El que val en política no són les intencions, sinó les obligacions. Pel cap baix. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!