BioSofia

Estem en un gran moment. Són temps de grans reptes per a Catalunya. El camí de la independència se’ns obre més clar, més carregat d’il.lusió i més energitzant que mai. Altres projectes de gran calat ens condueixen també pel camí de l’afirmació nacional. Aquí tenim la Llei del Cinema. En cada un d’aquests grans passos de sobirania es deixen sentir els enemics camuflats. Aquells que volen neutralitzar la nostra empresa amagant-se en nobles virtuts com la prudència. L’altra dia vaig escoltar-ne un representant: LluísBassets, subdirector d’El País. La seva és una falsa prudència que ara miraré de desemmascarar. 

“No prenguem mal”, ens diu. Aquest és tot el comentari que a Lluís Bassets se li ha acudit referint-se a la Llei del Cinema. Sí, trobo molt lògic el que demaneu, jo també hi estic a favor, però no prenguem mal. Compte, continua, que aquests de les “majors” són gent molt poderosa, i ens ho exemplifica amb quatre fets. “Un país com el nostre, i no ho dic per la seva grandària ha d’anar molt amb compte amb la jugada per no trobar-se en situació de feblesa”. El discurs va durar i durar, sempre brandant la por, mai exposant ni una sola recomanació per fer-hi front.

Ha parlat el seny inhibidor, la prudència saberuda que invita a la paràlisi. Jo en dic prudència demagògica perquè es recolza en l’instint més arrelat en l’home, la por. Una prudència que lluny de buscar els mitjans per afrontar els obstacles, busca l’argument per a legitimar la inacció, per a anul.lar projectes,  per a desdir-se, per a resignar-se. La prudència que ens fa covards i fins i tot traïdors (Jordi Carbonell). Sí, ja sé que també la imprudència ens pot fer estúpids, és clar. Per això hem de saber distingir la prudència sàvia de la prudència demagògica. La diferència  rau en la forma de valorar els riscos i fer front als obstacles. Però sobre tot està en les conseqüències: la prudència sàvia és la que busca mitjans per resoldre o disminuir els riscos i la prudència demagògica és la que aboca a la paràlisi.

Els socialistes, i els unionistes en general, busquen aturar qualsevol dinàmica de distanciament d’Espanya. Normalment li tapen les vergonyes silenciant-les o rebaixant-les. Quan els és impossible, com en el cas del Tribunal Constitucional, intenten aigualir la natural reacció (Montilla vol esborrar la pancarta). I quan nosaltres ens resolem a donar un gran pas, aleshores branden la bandera de la por revestida de prudència. És el cas del comentari de Bassets sobre la Llei del Cinema . Diria que és com un virus, el més perniciós de tots. Per dos motius: perquè tot el que es presenta com a prudent sembla savi i perquè la prudència apel.la al sentiment més inhibidor, la por.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!