BioSofia

Ahir a primera hora de la tarda
sona el telèfon. L’agafa la meva dona, però no passa ni un segon que estira el
braç amb l’aparell a la mà i em fa amb el cap que la trucada és per a mi.

– Allô, Narcís? C’est Sylvie.

– Bonjour, Sylvie Du Fru?

És l’única Sylvie que conec, la
dona del meu cosí. Ara, qui sol fer les trucades és ell, que parla català. Com
és que truca ella? Encara amb l’interrogant ballant pel cap, la veu continua.

– C’est Sylvie, de Saint-Germain-en-Laye!

Estupefacció! Què passa aquí? Vaig quedar suspès
per un moment.

Com pot ser? Aquella veu feia trenta
set anys que no la sentia. Trenta set anys! Un vel immens es va esquinçar per
deixar al descobert un grapat de vivències que tenia ben ancorades en el
passat. Desconcertat, vaig quedar situat en unes coordenades totalment
impensables. Trenta set anys havien saltat cap a mi en un instant. I eren aquí
sense jo buscar-ho.

No, no he estat jo qui ha reculat
en el temps, és el passat qui se m’ha presentat.  Aquesta trucada ha fet que em
retrobi amb una part important de la meva joventut. No és pas cap record. Són emocions,
alegries, aventures, dubtes, pors, sorpreses, les sempre noves experiències juvenils,
la descoberta d’altres móns més enllà de les fronteres franquistes… Tot això
ha reprès la vida després de tant de temps. Perquè us en feu una idea: amb ella
vaig fer auto-stop des de prop de Nîmes fins a Nancy passant per Lyon. Ens
havíem conegut fent un “stage de poterie” en un mas al sud de França. Déu n’hi
do el que amb aquesta noia vaig viure! Doncs tot això ha retornat. No és el
record, és més aviat la vivència.

I una emoció gratificant. Es clar que sí, per què no? No deixa de ser estimulant que una persona et guardi en la memòria durant tant de temps.  Emoció
revestida d’una lleugera exaltació pel que tot plegat comporta d’ inesperat i
sorprenent.

S’ha repetit que internet escurça
distàncies. Poder-te sentir a Tokio o a Paris tot xatejant amb gent d’allà s’ha
convertit en una experiència freqüent i fàcil. El que encara no es diu és que internet
també empetiteix el temps. A mi m’ha acostat el passat. És la xarxa qui ha donat a Sylvie el meu telèfon i la
meva adreça. Diu que el seu marit portava el timó de la navegació i per telèfon no me n’ha sabut donar els detalls. Via mail serà més fàcil
aclarir-los. Internet, doncs, no només escurça l’espai sinó també el temps.

La història ja ha tingut el segon
capítol. Per mail li he donat l’enllaç al bloc on hi tinc penjada la foto. Així
s’adonarà de l’impacte del temps sobre “mon visage”. No vull que el retrobament
es faci sobre la imatge del passat. El passat ha de fer-se present. L’amistat
s’ha de remodelar. És l’ara i aquí el que compta. “Je ne suis pas déçue”, em
diu, molt “gentille” ella. Estar per veure el que la retrobada amistat donarà
de si. Serem capaços d’adaptar les vivències del passat als nous
paràmetres en què cadascun es mou actualment? Espero que sí perquè la il.lusió ens
empeny i hem començat amb bon peu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!