BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Aquella mare va venir a demanar-me consell. Feia uns mesos que els seu marit i ella s’havien divorciat. Seguien enfadats. Evidentment, el Manel, el fill petit de deu anys, ho notava. El dia abans li havia etzibat aquesta pregunta:
Per què el pare no vol dir-te ni hola?
La mare no volia donar una resposta que traslluís el seu malestar cap a l’ ex ni que predisposés el fill en contra del seu pare. Jo podia repetir-li el que tantes vegades havia aconsellat en situacions semblants, però aquesta vegada vaig pensar que seria més il·lustrador que sentís com jo li parlava al nen. Vàrem quedar per un dia. Després d’una presentació informal intentant lligar la relació, vaig entrar de ple en el tema. Si fa no fa, va anar d’aquesta manera. Com ja he dit, la mare hi era present.
Manel, quan un home i una dona es casen, és que s’estimen i tenen ganes de viure junts i també de tenir fills. Això és el que va passar amb els teus pares. Passen els anys. Hi ha moments de tot: uns dies molt feliços i altres no tant. I pot ser que, vés per on, arribi un dia que ja no s’estimin. Perquè l’amor de dues persones enamorades, de dues persones grans, pot no durar. I en això és ben diferent de l’amor dels pares cap als seus fills, que aquest sí que dura sempre. I què passa quan dues persones grans deixen d’estimar-se? Doncs, que ja no els agrada de viure junts. Llavores es discuteixen contínuament, per tot i per res, per coses importants i per tonteries: “Per què no has anat a comprar el pa com t’havia dit?” “Per què deixes per terra la roba bruta?” “Per què mires aquests programes que no valen res?” I així anar fent fins que… Bé, algunes vegades arriben a reconciliar-se i tornen a estimar-se, altres no. És quan es divorcien. Això pot ser que els calmi… o que no. En tal cas, quan es tornen a veure per passar-se els fills, continuen fent com els casats enfadats d’abans. “Continuo enfadat amb tu i, per tant, no et dic ni bon dia!” Ja t’ho he dit, són les velles trifulgues d’antics amants que es donen les culpes l’un a l’altre d’una història d’amor que no ha pogut ser.
I tu, Manel, no hi ets per a res en totes aquestes batalletes. No tenen res a veure amb tu. Ni tampoc pots fer-hi res! Deixa, per tant, els adults que s’espavilin tots solets. Ja són prou grans. Tu, Manel, preocupa’t de la teva vida i de les teves coses, de l’escola, dels amics i potser de les amiguetes. Fes-te gran, intel.ligent i sigues feliç. És l’únic que compte per a tu. I així, a més a més, veuràs com estaran orgullosos de tu i això els farà molt feliços. D’aquesta manera, Manel, mostraràs als teus pares que els estimes sense haver-te de ficar en els seus assumptes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Està molt bé, Narcís. Lògicament, tu saps molt bé com afrontar-ho i què s’ha de dir. Després també depèn dels nanos de saber-ho portar millor o pitjor, o d’aconseguir que els afecti menys. De tota manera, aquests pares haurien d’intentar dissimular davant dels nens perquè no patissin constantment.
No vull dir enganyar-los i fer veure que no ha passat res, però sí mantenir un mínim d’educació que permeti els fills respirar amb tranquil·litat.
En fi. Que les coses són difícils i que cadascú ha de viure el millor possible amb allò que li toca.
Una abraçada.
Anna M.