La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Que el català era present a Algèria al segle XX en deixa constància Joan-Daniel Bezsonoff a la novel·la "Les lletres d’amor no serveixen de res", més enllà de la ficció es pot entreveure quina era la realitat lingüística a Orà poc abans de la independència d’Algèria. Els personatges deixen anar ben sovint expressions en francès, àrab, castellà, però la llengua habitual o reivindicada dels personatges principals és el català, tant en la seva versió menorquina, alacantina com rossellonesa. Aquest combinat de llengües és el que els francesos han batejat com a "pataouète" -com no podia ser d’altra manera- per tal d’amagar la complexitat lingüística de les zones costaneres algerianes, on probablement el francès n’era una llengua minoritària, realitat que cal amagar per tal de poder reivindicar la "francophonie" del territori algerià.
Que el català era ben present a Alger al segle XIX en deixà constància en Jacint Verdaguer, l’any 1883 a "Excursions i viatges" podem llegir: (Segueix…)
Algunes cases així vegérem convertides en capella, després d’haver sigut cobertes amb una no massa artística cúpula de fusta o drap; en una d’elles, on poguí celebrar missa, tinguí un goig extraodinari a l’entrar, sentint-hi preguntar i respondre un eixam de nois i noies la doctrina en català. Lo doctrinaire era un pare missionista del Cor de Maria, congregació fundada en la ciutat de Vic per lo venerable mossèn Claret, i eren los nois de famílies dels molts emigrats de la província d’Alacant i altres del migjorn d’Espanya, que van a cercar a l’Àfrica lo pa i la protecció que no troben en la mare pàtria.
Per aquells carrers, camps i camins, un se pot dirigir en català a tots los nois u homes espanyols, amb la seguretat de que en català respondran: en català d’Alacant, suau i falaguer com los aires d’Andalusia, o en català de Maó, grave i ressonant com les onades del golf de Lió.
Ja que de català parlo, vull consignar, per més que sia observació insignificant i de per riure, que aquí tothom anomena els ases bourricots, i que els "berranis", indígenes d’Alger, peguen i donen aire al sofert animal al crit d’arri, arri!
Un altre magnífic testimoni ens el dona el disc "Europ EU!" del grup valencià "Al Tall". En diverses cançons es descriu la vida d’en Joan, un emigrant alacantí de "Callosa de Sarrià" que abandona el poble a l’edat de setze anys per mirar de lligar algun jornal.
Joan i Karima
…
Mil nou-cent quaranta-cinc:
els europeus s’acomoden:
valencians i menorquins
conserven la seua parla
als seus barris i la premsa
que es divulga entre els veïns:
els algerians que els freqüenten
la parlen també sovint.
Però a l’oest de l’Algèria
Sètif viu la revolta
contra l’opressió francesa.…
Aquell matí
Aquell matí
la qasba en moviment
no comentava altra qüestió:
de quin color
nasqué la teua pell
blanca o morena de l’Alger
Mora i ben mora
és la xiqueta,
mora és la filla de Joan
I el meu amor a aquella terra
i el meu amor cap a ta mare
van créixer junts al teu voltant.
Jo em vaig posar
gil.laba de setí
i un gran turbant
per l’ocasió
I al teu voltant
la festa començà
amb els amics
i admiradors.
Mora i ben mora
és la xiqueta,
mora és la filla de Joan.
I el meu amor cap a ta mare,
flor de terra on dorm per sempre
tu, filla meua, em guardaràs.
Torne al meu poble
…
Torne al meu poble
amb la perla mora de l’Alger,
filleta del meu cor,
jo te’l mostraré.
Jo te mostraré
la llum d’una terra que t’espera
la llum d’una terra neta i transparent.
Tu seràs el meu plaer
els anys que la vida em done encara,
tu seràs per mi penyora de l’Alger.
Així sembla que totes les teories que parlen sobre la presència de la llengua catalana a Algèria ho relacionen amb l’arribada de jornalers alacantins i menorquins un cop el país fou ocupat per l’estat francès, posteriorment hi arribarien per a fer de funcionaris, rossellonesos i occitans, i amb aquests moviments de població es conformaria la particularitat lingüística. Es possible però que hi hagués una presència catalana abans de l’arribada dels francesos el 1.830? Caldria preguntar-s’ho doncs la vila d’Orà fou colònia espanyola durant gairebé dos segles, fins a l’arribada dels turcs l’any 1708, la ciutat deuria tenir un important contingent de població ibèrica ja que els francesos, en ocupar el país un segle després, es trobaren una bona part de la població d’origen espanyol, així segons una estadística de 1845 que podeu trobar al Cercle Algérianiste trobem que a la ciutat d’Orà la població d’origen espanyol duplica la francesa, situació que es repeteix en moltes altres localitats properes a Orà. Poc en sabem però de l’origen d’aquests primers habitants ibèrics en terres algerianes, la historiografia nacional espanyola parla d’una conquesta feta per soldats "castellans" per a major glòria d’Espanya, estaria bé que algun dia se’n fes algun estudi en aquest país nostre tan afeccionat a recomptar els orígens dels cognoms.
A manera de curiositat, segons Jaume Ollé quan les tropes franceses ocuparen Algèria requisaren aproximadament unes 100 banderes com aquestes:
També podeu observar al següent mapa de Jacobus Russus (Messina, Sicília) de l’any 1535 com hi apareix la senyera sobre Orà, Melilla, Alger, Bugia, Bona i Trípoli. La imatge l’he obtingut a "Histocat" on hi ha un parell de preguntes realment interessants que contradiuen la història oficial, segons la qual les possessions africanes s’haurien obtingut amb tropes exclusivament castellanes per lluitar contra la pirateria i preservar els ports i ciutats de llevant. Sembla que tingui molt poc sentit que amb tropes exclusivament castellanes es defensessin els interessos de la Corona d’Aragó.
Tot plegat un bon misteri bilbenyià.
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt intereseant! No en tenia ni idea.
I que ha quedat de tot això? Res suposo, però que els francessos intentin amagar-lo em sembla normal, però que a casa nostra no en sapiguem res d’això ja és una mica més encandalós.