La trappola

La trappola che non acciuffa niente

16 de març de 2009
0 comentaris

Paraigües, bancs, i criatures de bolquers

– Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou ja és una mica més difícil…

          Tomàs Gallart

La coneguda sentència -atribuïda sovint erròniament a Josep Pla-, l’he vist recuperada aquestes darreres setmanes en diversos articles que intenten explicar la situació de crisi actual. La dita la podeu trobar al 26 d’abril del Quadern Gris, i és llàstima que en la referència a Pla ens quedem en el renec anti-capitalista i no ens fixem en la reflexió que fa en Gori quatre línies més avall. Sorprenen els paral·lelismes que podríem fer entre els raonaments de l’època actual i els dels feliços anys vint. Tenint en compte que els feliços anys vint, a Catalunya, començaren una mica abans, durant la guerra del catorze. Fet que probablement explicaria que al nostre país els xoc entre els totalitarismes es produís amb una mica d’antelació respecte la segona guerra mundial.

–Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

–Això que dieu, Coromina –diu Gori animant-se sobtadament–, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

–Francament, de vegades, m’ho sembla…

–Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós, us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat –penjaments perfectament objectius– sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

–I què en deduïu, de tot això?

–En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa, no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

–Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

–Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i aquí em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.

–Sou un conservador recalcitrant –diu Coromina, nerviós i enervat–, un home sense imaginació…

–I vós sou una criatura de bolquers… –fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.

De criatures de bolquers en rebíem notícies aquest matí. Aquí en podeu llegir el seu ideari. I francament, em preocupa molt com tants joves d’avui en dia es deixen enlluernar per aquesta retòrica populista. Quan parlo amb algun d’aquests anti-sistema, anti-capitalistes, anti-tot… tinc més aviat la sensació d’estar discutint amb un oficial prusià de la guerra del catorze. Vull dir que els veig massa cap quadrats, d’idees fixes, i a la seva manera, amb molta disciplina militar. Tot plegat fa pensar que tornarem al xoc entre totalitarismes, i els personatges lúcids, com en Gori, seran oblidats i substituïts, altra volta, per la retòrica estatista imperant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!