La trappola

Un dels arguments habituals de l’unionisme espanyol, consistia en proclamar, que el dret a l’autodeterminació es va afegir a la declaració dels Drets Humans per permetre els processos de descolonització a l’Àfrica. D’aquesta manera et reduïen el dret a l’autodeterminació a un assumpte d’africans, i com què hom no acostuma a portar a sobre la declaració impresa de Nacions Unides, la discussió s’havia de donar per acabada. El temps s’ha encarregat de treure raons, i a no ser que algú encara es cregui que la RDA o Kosovo es trobaven geogràficament al continent africà, ja haurien de começar a veure que a la declaració de Nacions Unides no hi havia cap restricció geogràfica. Tanmateix el mite fou prou efectiu, durà dècades, i fins i tot encara hi ha algun espavilat que el treu a relluir quan ja no sap que dir.

Amb el tema de la “consulta popular”, proposada pel president basc “Juan José Ibarretxe”, ens trobem quelcom de semblant. Ja han començat els apocalíptics de la destrucció de la unitat dels Països Castellans a postular la suposada “il·legalitat” de la cosa. La intenció és clara, es tracta de repetir tantes vegades com calgui que el projecte no s’ajusta a llei, i per tant cal actuar amb duresa aquells que incompleixen la llei. Mai per això en parlen de quina llei és aquesta, i quina és la il·legalitat denunciada. Només cal una petita consulta a la Constitució Espanyola i al DRAE per a comprovar que el projecte de llei és plenament constitucional:

Referéndum: 1. m.
Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o
actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.

Si llegim les dues preguntes de la consulta popular, es veu clarament que no es tracta, ni d’una llei, ni d’un acte administratiu. Simplement són dues preguntes sense caràcter vinculant, és a dir, una consulta popular, o més ben dit, un no-referèndum.

El que sorprèn de tot plegat són les declaracions del president del govern espanyol, en el sentit que no es realitzarà la consulta popular perquè estem en un estat de dret, i el lehendakari està obligat a complir la llei (repetim: no indica en cap cas quina és la llei que s’estaria incomplint). Afirmació precipitada, ja que en cap cas el president espanyol espera un pronunciament de la justícia espanyola de la suposada inconstitucional·litat del fet. Realment és preocupant veure, amb la rotunditat amb la que s’expressa, que ell realment es creu que està per sobre de la justícia. Es creu amb el poder de decidir allò que és legal, allò que és il·legal, i fer-ho apel·lant a l’estat de dret. En resum, creu que l’estat de dret és ell. Està per sobre de la justícia i tot, o més ben dit, té el convenciment que la justícia farà el que ell decidirà. Com el rei Sol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!