La trappola

Hi arribàrem a peu i pel camí més inusual. En sortir d’un atapeït bosc ens trobarèm de cop davant la figura imponent del Cadí, uns cent metres més avall d’on érem veiérem un minúscul grup de cases escampades, una visió ben diferent de quan hi arribes per sota provinent de la vall de La Vansa, on el poble s’amaga tímid, enfilat rera una roca. Pels carrers ni una ànima, un silenci absolut imposat per aquell sol del més d’agost que sembla capaç d’aturar el temps. Als murs escultures fetes d’ossos d’animals, ens sobtà una amb crani de bòvid i un vell despertador. Fugint dels ultraviolats cerquem una ombra a la plaça major, davant hi tenim una petita font on ens refresquem i passem la set acumulada, uns metres més enllà la senzilla església romànica. Rera un mur veiem que ens espien en silenci els fills del hippies, els fem senyals per mirar de començar conversa, però ells temorosos ens ignoren. Ens preguntem com deu ser la vida d’aquells xics en un lloc tan aïllat, mentre ells es deuen preguntar amenaçants qui deuen ser aquells forasters tan estranys. Finalment veiem com un dels nois s’avança uns metres i comença a llençar-nos rabiosament petites pedres, al moment ens aixequem, prenem les cantimplores plenes d’aigua com a improvisada arma i comencen les corredisses, xiscles i riallades esclaten per la plaça, la petita guerra improvisada finalitza quan enxampem un dels nens en una cantonada i d’una ruixada el deixem ben moll, ofès sembla que vagi a plorar, però al moment tots esclafim a riure i s’acaben les hostilitats. Perden la por i ja s’acosten a nosaltres mentre anem esmorzant, però no pronuncien ni un sòl mot, només observen intrigats, en silenci, cadascun dels nostres moviments. (Segueix…)

Tot seguit veiem com s’acosta un vellet tot encorbat, vestit de pana negre, amb armilla i gorra, també de pana. Es planta al ben mig de la plaça i ens fa les preguntes habituals mentre amb destresa es prepara un cigar de picadura amb el bastó penjant de l’avantbraç. D’on veniu, com heu arribat, per quin camí. De lluny escoltem com un motor s’enfila amb dificultat costes avall. Els canvis de marxa, l’excés de revolucions i la forma de la muntanya creen un efecte sonor estrany que fa l’efecte del xiscle d’un animal ferit. El vellet sembla atent a les evolucions del motor.

Tot seguit arriben dos nois que semblen els pares dels vailets. Duen els cabells molt llargs i vesteixen de forma molt modesta en blau fosc i en gris, amb armilla també. Ens saluden i comencen a comentar la jugada amb l’ancià.

-"És el camió que porta l’herba per la granja de conills", sentim que diuen aclarint la situació.

-"Ja veurem si aquesta vegada podrà pasar i fer la volta a la plaça", remuga el vellet.

-"Sempre estem igual" confirma un dels neo-rurals. -"Alguna cosa hauríem de fer".

Minuts després, quan ja estàvem tots conversant animadament del temps, de camins i dreceres, veiem com apareix frisós el camió. L’artilugi mecànic, malgrat els avisos de detenir-se que li feien, semblava que s’hagués de menjar l’espai de plaça en un instant. De cop sentim com el conductor li clava el fre, i veiem el camió entaforat entre l’església i la font.

– "Ja hi tornem a ser!", remuga el vellet.

Un dels hippies s’acosta a la finestra del conductor i li fa un seguit d’indicacions. Aquest no té altre remei que fer cas dels consells i amb les indicacions de tots, finalment aconseguim que doni la volta i pugui seguir el seu camí.

– "Aquest cop ha anat de poc" etziba el vellet. "Hauríem d’anar pensant a reformar la font i així passarien millor els camions".

Un dels hippies medita amb enginy la resposta.

– "Potser seria millor fotre a terra l’església. No veu que no la fem servir mai? En canvi la font sí que té utilitat!".

El vellet se’l queda mirant durant uns segons amb mostra de desaprovació, com si li acabessin d’anunciar la prova fefaent d’un sacrilegi, quina colla d’animals pensa durant un instant. Tot seguit reflexiona, en realitat tenen raó, si jo tampoc no hi havia anat mai a missa, i al capdavall són els únics veïns que em queden.

– "Sabeu que us dic? que teniu raó! Fotem a terra l’església i així tot arreglat".

Tots esclafim a riure, el sacrilegi sembla confirmat i ja fem broma de quant espai quedarà lliure. Finalment comencem el viatge de tornada i ens despedim, el vailets ja han perdut la vergonya i ens segueixen durant un parell de quilòmetres, ara ens cusen a preguntes i ens agafen de la mà.

Nota: Anys més tard hi vam tornar i ja l’havien reformat, la font.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!