La trappola

Article de Joan-Lluís Lluís a El Punt (Perpinyà):

La premsa francesa no parla gairebé gens de Catalunya, tot i que des del 2003 diversos esdeveniments polítics (el govern tripartit, l’intent de linxament polític de Josep-Lluís Carod-Rovira, l’eventual nou Estatut) hagin obligat algunes redaccions a recordar-se de l’existència d’aquesta «région d’Espagne». Aquesta setmana però una revista ha enfocat la problemàtica catalana del punt de vista lingüístic, amb un article a dues columnes i amb foto. «Delació lingüística a Barcelona», diu l’article que explica, sota la signatura d’un tal Frédéric Hermel, que «a Barcelona i a tot Catalunya, denunciar el seu veí ha esdevingut una conducta cívica encoratjada per les autoritats». No ho sabíeu? Encara no heu denunciat ningú? Ningú encara no us ha denunciat? És molt fàcil i el periodista lliura dos exemples posats entre cometes, donant a entendre que es tracta de citacions reals: «El meu peixater es diu González i parla espanyol a la seva botiga…» «La meva perruquera no és una bona catalana, em diu "por favor" en lloc de dir-me "sisplau" (sic)». Aquestes denúncies, continua l’article, són realitzades a l’Oficina de garanties lingüístiques, és a dir a la «polícia lingüística» del govern català, que rep, cada dia, desenes de cartes anònimes que participen al pla d’«eradicació de la llengua nacional». L’article, malauradament no és complet i no precisa quin és el càstig merescut per una perruquera que diu «por favor». Multa? Presó? Exili? Passeig forçat a damunt d’un carro al mig de la multitud disposada a penjar-la? (segueix…)

Seria fàcil dir que pel que fa a la delació ens veiem obligats a reconèixer que no deu haver-hi poble al món que l’hagi practicada amb més intensitat que els francesos. Saben de què parlen. Els reialistes durant la Revolució, els soldats que no volien morir a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, els ciutadans no gaire germanòfils durant l’Ocupació i fins i tot la pobre mainada atemorida que gosava deixar escapar un mot en català durant tantes dècades d’educació gratuïta i laica: no manca gent per haver estat denunciada ni francesos per denunciar qui fos. Avui encara una manera ràpida, barata i bastant corrent de perjudicar algú és d’enviar una carta als serveis fiscals per explicar que aquest algú deu tenir alguna font d’ingressos oculta…

Així doncs que deuen saber el que diuen i cal creure el que escriuen dels catalans. La revista on ha estat publicat aquest article no és l’òrgan intern d’un moviment ultrajacobí ni un pseudodiari afí a les tesis de Jean-Marie Le Pen. Es tracta de Télérama, (nº2924 del 28 de gener de 2006, p.17) la més prestigiosa de les revistes de televisió, un setmanari de referència pel que fa a la divulgació de la creació cultural, del pensament contemporani i de l’humanisme més exigent…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!