Caldria admetre la gran habilitat que ha mostrat Zapatero en la negociació de l’Estatut, si en Mas demanava a crits una foto per pactar, el President espanyol ha estat prou destre per adonar-se que CIU pactaria qualsevol Estatut si en sortia com a principal impulsor de l’acord. Així en Zapatero més que una foto els ha regalat un àlbum sencer, ben enquadernat i amb fotos de totes mides i colors, amb somriures i encaixades de mans a dreta i esquerra, ha insinuat també la possibilitat d’una feina molt ben pagada a la Generalitat. El convergent, com tots els bons polítics catalans s’ha enlluernat amb tanta Moncloa i ha pensat que grans portes s’obrien al seu pas iniciant el que serà una brillant carrera.
M’imagino que aquesta història acabarà com sempre, d’ací uns mesos amb l’Estatut aprovat en Mas demanarà a Zapatero que per quan allò de la feina a la Generalitat, el socialista li contestarà allò de què hi ha hagut alguns canvis i imprevists, que més endavant, el convergent reclamarà llavors els milers de milions d’euros que ha perdut amb l’afer, i en ZP li etzibarà: I tu què vols? ja tens el teu àlbum!
I aquesta situació seguirà així i es repetirà tantes vegades com calgui, fins que els nacionalistes catalans no se’n adonin que Zapatero és un monstre polític, un hàbil gegant que s’acabarà cruspint el PSC, CIU, ERC, i per postres en Rajoy. Caldria que els polítics catalans entenguessin d’una vegada que en Zapatero dirigeix molt bé l’orquestra: una mica de Bono per aquí, una mica de Pepe Blanco per allà, un Guerra de fons, fluixet, i uns repics d’Ibarra ben forts. Escolteu bé la música d’una vegada i en percebreu la melodia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!