La trappola

L’Amalia no s’havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l’Uruguai, els turistes ja no venien. L’adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d’avió per Barcelona. El petit negoci que havien obert s’havia ensorrat en pocs mesos i havien pensat que per ella l’única sortida era provar la sort del tío Pedro, que feia anys que vivia a la capital catalana. Tot semblava una aventura feliç fins el dia que es va trobar plorant a l’aeroport, no sabia quan tornaria a veure el seus, i el pitjor era abandonar l’Héctor, el seu germà petit que potser ja seria gran quan tornés. Pensava que no el veuria créixer. Arribada a la ciutat no va tenir massa problemes per instal·lar-se; gràcies a la família i a la Casa Uruguay, es va crear ràpidament una bona xarxa d’amics que l’orientaren per la ciutat. A les poques setmanes trobà feina en un conegut centre comercial d’una ciutat de l’anomenat cinturó roig. Eren 48 dures hores la setmana fent de cambrera, però estava ben pagada i sense papers no podia demanar gaire més. Va ser una època feliç, allà conegué gent de molts països, tots treballant de manera il·legal. Sovint corria la remor que hi havia inspectors preguntant per la situació laboral dels estrangers que treballaven al centre comercial, llavors corrien a amagar-se deixant precipitadament allò que estiguessin fent. Fins que un dia el propietari del local li va dir que no és preocupés, per la llei vigent no li podia aconseguir els papers, però ell tenia bons contactes a l’Ajuntament de la ciutat, i no corria perill. Així quan es va sentir segura va decidir independitzar-se dels seus oncles i buscar un lloc per viure. Va trobar una habitació en un enorme pis compartit a l’Eixample Esquerra. El lloguer era car i cada dia havia de fer un bon viatge fins la feina, però ella volia viure al centre de la ciutat, i després de fer comptes va veure que si controlava bé les despeses, podria continuar enviant diners als seus.

Dels catalans li sorprenien dues coses, una era que la gent deixés de treballar per cobrar de l’atur. Ho trobava un “disparate“, i se li feia difícil d’entendre que hi pugués haver gent que tingués una vida tan senzilla. L’altre fet que li sorprenia era que tothom vivia en apartaments. Per ella un apartament era un lloc on els turistes hi anaven a passar uns dies, a tot estirar unes setmanes, i no podia entendre que hi hagués gent que es pogués decidir a passar tota una vida sense un jardí per cuidar. Pensava que el dia que aconseguiria els papers el primer que faria seria buscar una casa on viure, amb un bona sortida on pugués fer créixer el seu jardí.

Per solucionar el tema dels papers va començar a visitar una advocada especialitzada que li havien recomanat. Cada dues setmanes hi anava i l’advocada li explicava les lleis, quina era la seva situació legal, i li anava reclamant documentació que sempre era insuficient. Per cada visita anava pagant dolorosament 50 euros fins que un dia va decidir dir que no hi veia sortida i deixaria de fer les visites. L’advocada llavors li va comentar que ella tenia contactes de molt alt nivell i li podria aconseguir el permís de residència, però els tràmits tenien un preu. Acordada la quantitat va entendre que no hi podria arribar en molt de temps, va fer comptes de tot el que ja havia pagat i li va exigir que li busqués una solució més senzilla. L’advocada li va recomanar llavors que busqués un noi amb nacionalitat espanyola i s’hi casés. Vista la seva situació era l’única possibilitat. I aquella va ser l’última visita.

Vist amb perspectiva potser aquells diners no es van acabar de perdre del tot. Sortint de l’última visita a l’advocada, ho va explicar plorosa a l’Òscar, un company de feina que se l’apreciava molt i la va escoltar amb uns ulls ben grossos. En acabar li va dir:-“Amalia, tu saps que jo sóc gai, i hauries de saber que si em demanes per casar-me amb tu per interès, no dubtaré ni un moment a contestar que sí”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!