Quadern de viatge

Aquesta setmana el primer ministre turc, Recep Tayip Erdogan, ha visitat la capital del Kurdistan nord, Diyarbakir (també anomenada Amed pels kurds). Llegeixo al Kurdish Info que la Iniciativa Mares per la Pau s’ha indignat amb la visita: “Com gosa aparèixer aquí una altra vegada davant la nostra gent? L’únic que ell fa és abocar els joves kurds i turcs a matar-se entre ells”.

Nafiye Yigit, en nom d’aquest grup de mares, ha fet una roda de premsa denunciant la nul·la voluntat del president turc de portar la pau a les províncies kurdes de Turquia: “Cada dia hi ha una nova carnisseria. Cada dia els tancs i les bombes ataquen els nostres fills. Enlloc d’això, el primer ministre hauria d’impulsar iniciatives per impedir que els joves kurds i turcs continuïn morint”.

Yigit, a la seva intervenció, també ha denunciat que Erdogan es dedica a repartir alguns diners entre les famílies de l’àrea perquè no critiquin la seva incapacitat per portar la pau: “Continua repartint paquets d’ajudes, però aquests paquets vénen acompanyats de més bombes”

Aquestes paraules m’han recordat quatre mares kurdes que vam entrevistar l’estiu passat, quan vam ser a Diyarbakir durant les eleccions a la Gran Assemblea d’Ankara. Elles formen part de la Iniciativa Mares per la Pau, que agrupa mares i dones de guerrillers, presos polítics i altres kurds que han estat assassinats per l’exèrcit o els paramilitars turcs. Quan vam visitar de nou la ciutat el passat mes de març, ens va rebre la notícia que una d’elles era des de feia dos mesos a la presó per haver participat en una concentració a favor de la resolució democràtica del conflicte que pateix el poble kurd.

L’entrevista la va publicar el setmanari El Temps, i aquí la teniu:

Emine, Perihan, Dilsah i Delal ens reben a la seu a Diyarbakir (capital del Kurdistan nord) de la Iniciativa Mares per la Pau. Tenen entre 60 i 80 anys. Totes elles tenen històries similars: originàries de pobles allunyats de les grans ciutats, en van ser expulsades a principi dels anys noranta per l’exèrcit turc. Els van cremar la casa i les seves pertinences i van marxar a viure a Diyarbakir. Aleshores, si no és que ho havien fet abans, molts dels seus fills i nebots es van unir a la guerrilla del PKK; alguns d’ells han mort, estan a la presó o continuen encara a les muntanyes.

Algunes d’elles també han perdut els marits en el conflicte. El marit de Perihan va morir fa 12 anys en una comissaria de Diyarbakir per culpa de les tortures que li van inflingir; al de Dilsah fa 10 anys se’l van emportar uns desconeguts per la força i mai més n’han tingut notícia. La mort i la presó de familiars ha marcat la seva vida els darrers decennis.

Cansades de tant de patiment, es van unir a altres mares l’any 2001 en la Iniciativa Mares per la Pau. La seva reivindicació és molt simple: no volen que les mares continuïn patint per culpa de la guerra, els assassinats, la tortura i la presó. I amb aquest objectiu s’han mobilitzat, tant a Diyarbakir com a Ankara o fins i tot en zones com la frontera on hi ha milers de soldats desplaçats. La iniciativa, però, també les ha convertides en objectiu de la repressió: algunes d’elles han passat per la presó acusades de fer “propaganda separatista”. Actualment, 29 mares tenen casos oberts en contra; si resulten culpables podrien passar un any a la presó.
Ens reben amb un somriure, però els costa parlar, sobretot dels familiars morts.

Per què us vau unir a la Iniciativa de les Mares per la Pau?
EMINE ÖZBEK
Perquè som mares, i no volem que les mares plorin més ni pateixin més, volem que pari la sang. No és una iniciativa només pels kurds, nosaltres no volem que ningú més plori, ja sigui kurd, turc o àrab, perquè nosaltres també plorem quan sabem que un soldat ha mort.

DELAL ZENGIN
Algú es pot imaginar un país en guerra on les mare no facin res? Que no es mobilitzin per impedir que més joves morin o pateixin? Hi ha moltes mares que patim, i no volem que ningú més hagi de plorar. No volem que el kurds ni els turcs continuem perdent la nostra gent jove.

DILSAH ÖZGEN
Moltes no sabem on són els nostres nois. A la meva família, vuit nois i noies han mort a la guerrilla, però només hem trobat els cossos de tres. El meu marit també va desaparèixer fa 10 anys. Havia sortit de casa per anar a buscar medicines; al mig del carrer un grup de desconeguts el va agafar i se’l va emportar per la força, ja no va tornar a aparèixer mai més. Volem respostes a tot això, i volem que ningú més hagi de passar per aquestes situacions, és per això que ens mobilitzem per la pau.

Quina ha estat la resposta del govern a les vostres demandes de pau?
EMINE ÖZBEK
El govern ens pregunta que perquè volem la pau, si segons ells no hi ha cap guerra. Però si no hi ha cap guerra, com és que hi ha tants soldats a la frontera, perquè volen fer una gran operació militar? La sang no pot aturar la sang, només la pau que ho pot fer.

DELAL ZENGIN
Sempre que fem mobilitzacions tenim problemes. Dues vegades ens han portat a la presó i ens hi hem hagut de passar alguns mesos, només per manifestar-nos públicament a favor de la pau.

DILSAH ÖZGEN
Quan vam anar al Parlament d’Ankara per demanar la pau no ens van deixar entrar, deien que per motius de seguretat. Però què poden fer les nostres robes tradicionals? Què els fa por?
Hem demanat reunions amb el primer ministre Erdogan, amb altres ministres, amb els caps de l’exèrcit… però tots s’han negat a rebre’ns. Només han volgut parlar amb nosaltres responsables de rang més baix, i això no ha servit de res. Nosaltres el que demanem a les dues parts en conflicte és que decretin un alto el foc.

DELAL ZENGIN
La resposta del govern sempre és més patiment. Ara el govern vol enviar soldats en una operació al nord de l’Iraq. Quants d’aquests soldats tornaran amb vida? Per què el primer ministre no envia el seu fill en aquesta operació militar? Potser aleshores entendria el patiment que provoca. Per contra, només pateix la gent senzilla, la nostra gent, no el primer ministre ni la resta del govern.

EMINE ÖZBEK
No volem que ignorin el poble kurd, volem els mateixos drets que la resta. Oi que nosaltres acceptem la seva bandera? Doncs que ells no ignorin els 14 milions de kurds que viuen a Turquia. Però no ens accepten. No accepten les demandes de pau, les demandes d’amnistia.

DILSAH ÖZGEN
Nosaltres no som terroristes, els nostres fills no són terroristes. Els terroristes són els que van causar la guerra. Posaré un exemple per fer entendre la seva actitud: hem trobat molts guerrillers morts per un tret a la boca; per què els maten quan ja els han detingut? N’hi ha d’altres que els hem trobat trocejats…, especialment dones. Això no ajuda a la pau.

DELAL ZENGIN
També diuen que el nostre líder, Apo -Abdullah Ocalan-, és un terrorista. Un home que vol la pau pot ser un terrorista?

DILSAH ÖZGEN
Ells tenen un primer ministre, un president, tot un govern… nosaltres volem tenir el mateix. Però en canvi només tenim un líder, i l’han aïllat sol en una presó que està en una illa, i també l’han torturat. Tot això perquè? Ell només vol la pau, la democràcia, la germanor entre les dues nacions.
Apo ha dit al Govern d’Ankara: “Em podeu matar a mi, però no als 14 milions de kurds que viuen a Turquia”.

Pensen que els nous vint diputats kurds del DTP poden ajudar a caminar cap a la pau desitjada?
DILSAH ÖZGEN
Volem que els nous diputats treballin per la pau, aquest és el compromís amb el que han acudit a les eleccions, així que esperem que puguin fer alguna cosa.
Però durant la campanya electoral ho han tingut molt difícil perquè els han posat molts obstacles, el govern ha fet tot el que han pogut per impedir que fessin campanya tranquil·lament. A més, candidats d’altres partits s’han dedicat les setmanes abans de les eleccions a insultar en tots els actes públics al poble kurd.

PERIHAN KARAYIL
El resultat electoral no ha estat tan bo com esperàvem per l’estratègia d’alguns partits com l’AKP [el partit del govern], que per exemple s’ha dedicat a donar diners a la gent pobra com si fossin seus, però en realitat eren donacions de fundacions internacionals. Un altre problema és que alguns centres electorals estaven rodejats de policies, cosa que espantava la gent quan anava a votar. Això no és democràtic.
Però confiem que tot i que el DTP sigui un grup parlamentari petit, treballaran tan com puguin per aconseguir la pau.

Davant de totes aquestes vulneracions dels drets humans que denuncien, què en pensen de l’actitud de la Unió Europea i els Estats Units?
DELAL ZENGIN
Sabem que la Unió Europea és sensible als drets humans i a la democràcia, que ho defensa dins de les seves fronteres. El que demanem és que també ho defensi en el nostre cas.

PERIHAN KARAYIL
La Unió Europea ha vingut i ens ha escoltat, però a l’hora de la veritat no ha canviat res: continua la tortura, continuen milers de kurds a les presons, ens continuen controlant quan ens manifestem… I els Estats Units encara que parlin molt, en realitat no volen la pau, ja que venen armes a tothom, i això mai ajuda a caminar cap a la pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!