Quadern de viatge

Saber-se el nom dels principals clubs de futbol turcs és un bon amic per viatjar per la zona fronterera on ens trobem. El Galatasaray, el Fenerbace i el Besiktas són un bon complement per al nostre passaport que en una zona on veuen pocs estrangers esdevé automàticament sospitós. No serveixen, és cert, per passar més de pressa els controls militars que hi ha al llarg de tota aquesta carretera que en diversos trams passa per la mateixa frontera entre Turquia i l’Iraq, però ajuden a destensar la situació i distreure’t quan estàs esperant que per tercera o quarta vegada et revisin la documentació. I també per caure simpàtic al soldat que t’ha de regirar l’equipatge. A nosaltres ens ha estat útil als 8 controls militars que ens han aturat per anar de Colemerg (Hakkari és el nom oficial turc) a Sirnak, dues ciutats separades per 190 quilòmetres de carretera, situades en una de les zones potencialment més calentes de Turquia.

El que ens sembla que és el cap del primer control li pregunta amb to seriós a l’Oriol quan ja fa més de mitja hora que ens tenen aturats: “Spain or Turkey more beautibul?”. L’Oriol li somriu i li diu: “Barça or Fenerbace? Barça!”. El paio riu, i també la resta de soldats. Per fi ens tornen els passaports que des que ens han aturat s’han emportat, i també ens porta un paper escrit a mà que ens volen fer firmar. Està escrit en turc. Veiem que hi apareixen els nostres noms i números de passaport, i també la marca de la càmera de fer fotos de l’Oriol. No volem firmar-ho sense entendre-ho. El noi que ha anat fent de traductor ens explica que ens servirà per passar més de pressa la resta de controls. No tenim més remei que creure’ns-el. Firmem. La resta de passatgers somriuen i pugen de pressa al dolmus. Tres quarts d’hora perduts. Ens han preguntat d’on venim, on anem i què hi fem aquí al mig; nosaltres hem explicat que som turistes (és el que ens han recomanat que diguem els periodistes kurds que hem conegut), i quan han fet ensenyar la càmera a l’Oriol, ell els ha mostrat les fotos de les cabres que ha retratat només sortir de Colemerg. Quatre fotos només en tot el viatge? Sí, els assegura fent-se el despistat. Guarda la càmera. Ens estarem ben bé de fer cap fotografia durant el trajecte.

L’endemà, a Diyarbakir, uns amics ens traduiran sencer el paper que ens han donat: algú ha assegurat a l’exèrcit que hi ha dos europeus a la zona -i que aquests europeus seríem nosaltres- amb la intenció de fer fotos dels destacaments militars que hi ha en aquestes muntanyes per passar-les al PKK! Per sort, els del primer control no s’ho han cregut, i al paper han escrit que ja ens han revisat tot l’equipatge, la càmera i que ens han escorcollat, i que els controls que ens aturin a partir d’ara ens deixin passar sense problemes. La resta de passatgers del dolums somriuen allleujats quan el llegeixen. Però sembla que els responsables de cada control són gelosos de la seva feina, i la major part volen comprovar ells mateixos que no som perillosos. Així que haurem d’obrir les bosses i donar explicacions unes quantes vegades abans d’arribar a Sirnak. I esperar pacientment que s’emportin els passaports a la caseta de control per fer no sabem ben bé què. Cada cop que succeeix, els ulls de tots els que viatgem al minibús queden aleshores fixats al punt per on ha desaparegut el soldat amb la documentació. Pocs parlen. Fins que torna amb els preuats passaports. Tothom respira. El conductor engega el motor, i uns metres més enllà torna a posar la música. I escoltem les cançons que pareln del Kurdistan i que ens han acompanyat al llarg del viatge. A aquest li agrada especialment Oramar, cantada per guerrillers del PKK i que ha esdevingut un himne durant aquest Newroz.

El més sorprenent és que ens hem convertit en els sospitosos del
dolmus que ens porta de Colemerg a Sirnak. Un vehicle on la resta de
companys de viatge són tots kurds i, segons la lògica de l’Estat turc,
potencials terroristes. Però imaginem que dos europeus passejant per
aquesta zona no els deu fer massa gràcia. I més si tenim en compte la informació que els ha arribat segons la qual volem fer fotografies per passar-les a la guerrilla.

Al tercer control, l’oficial de torn ens pregunta cap on anem. “Diyarbakir”, li responem. La resposta no el satisfà, perquè decideix emportar-se els nostres papers cap a la caseta de control. Quinze minuts d’espera. Quan per fi ens deixen continuar el camí, dos o tres dels homes que viatgen al dolmus ens diuen amb un somriure còmplice: “Diyarbakir no, Istambul”. D’acord, hem après la lliçó, anem cap a Istambul.

I de fet, la ciutat del Bòsfor esdevé un bon aliat a la següent parada. Quan el soldat que ens ha aturat ens pregunta on anem, nosaltres contestem a una veu: “Istambul”. “Ahhh! Beautiful!”, i posa ulls de somiador. No se’l veu massa content de trobar-se entre aquestes muntanyes.

Ja fa més de quatre hores que dura el viatge. En passar pel costat d’un bar de carretera, el conductor afluixa i pregunta si algú es vol aturar per fer un çay. El “no” és unànime. Tenint en compte que encara ens falten força controls per endavant, millor fer via.

El problema en alguns controls és trobar-hi algú que sapiga encara que sigui només una mica d’anglès. Però al cap de tres o quatre parades, ja és el mateix conductor qui s’explica en turc per nosaltres, alhora que mostra el paper que al primer control ens han assegurat que ens havia de fer tan fàcil la resta del camí.

En algunes de les parades no som els únics a ser registrats. Hi ha soldats que volen revisar les bosses i els paquests de tothom. Això, tot i que molesta la resta, a nosaltres ens fa sentir que no som els únics que portem problemes durant el trajecte.

Quan ja hem passat el vuitè control, un dels companys de viatge aixeca content un dit per indicar-nos que només queda un control per superar. Uns quants quilòmetres després, veiem el control. Tothom aguanta la respiració. La sorpresa és que no hi ha soldats en aquell moment, així que passem sense haver-nos d’aturar. Tothom respira, tranquil. 7 hores i mitja després de deixar Colemerg ja som a Sirnak.

Al acomiadar-nos de la resta de viatgers, a Sirnak, fem servir el kurd que hem anat aprenent: “Serçava”, “Spas”. I tots somriuen contents. Aquests turistes que els han allargat encara més un viatge que ja acostuma a ser llarg i pesat, deuen pensar, com a mínim han après a dir algunes paraules en la llengua encara perseguida. Sospitem que molts d’ells no s’han cregut massa que fossim simples turistes. Ens encaixen la mà i ens responen “Serçava”. Com la gent de Colemerg, possiblement també esperen que exliquem al nostre país que el que avui per nosaltres ha estat un calvari, ells ho han de viure cada dia.

[Dilluns 31 de març de 2008]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!