Setembrines
Dia dinou de setembre. He escoltat i he vist el primer ropit de l’hivern. Era baix la cova de Sant Antoni, un lloc on encara jo no hi havia arribat. He recordat, però, el jove que l’estiu del 76 hi va morir quan escalava. No he trobat cap bolet, però la vista era magnífica. No me’n volia anar d’allà, tot sol em trobava ben be. He recorregut amb la vista el meu territori. He passejat per la meva ment els indrets que aquesta tardor he de trescar. Ara que procur portar la càmera de fer fotos digital, sempre trec profit a l’exploració. Quan els bolets que ara es congrien comencin a sortir també els podré fotografiar. Aquest temps de tardor amb olor a terra de mata i cant del ropit és a tocar de la punta dels dits.
He superat be la pujada i he dominat la davallada. Se caminar més be dins la garriga que pels carrers de Ciutat. Els esparvers s’han fet habituals, avui n’havia una parella excitada i no se perquè: encara és prest pel festeig i la dansa nupcial.
Quan na Margarida m’ha cridat pel mòbil per llegir-me el comunicat, he pensat que som afortunat en ser capaç de perdre’m gustós per la muntanya i arriscar, a la vegada, la calma contra el desgavell polític. El temps em passa davant, vull dir que som jo qui veu de cada vegada més joveneia passar per davant els meus ulls, d’en fa quaranta-cinc ençà. Som al portell de la tardor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!