Entre línies (notes de Juli Capilla)

Borja és un escriptor que, a més de la formació universitària, serva intacta la saviesa popular heretada –familiar i rural. Un home complet que sap administrar la paraula amb mestria i habilitat d’orfebre: ara en un quadern d’anotacions, com el que ens brinda a Café del temps, adés de viva veu, a la tertúlia Café Montcau, el programa setmanal de ràdio que dirigeix i presenta des de fa uns quants anys des del seu poble. Estem davant d’un observador que escolta, i que anota les seues impressions diàries –una anècdota, un pensament, una crítica, una història, un comentari a propòsit d’una lectura, un record de la infantesa, etc.– sobre el paper, i a la manera antiga, sense ordinador encara, en una cafeteria vora mar, des de la platja de l’Albir, a la badia d’Altea. 

Si hi ha una qualitat que excel·leix per sobre de totes en Joan Borja, és la bonhomia; és a dir, la bondat, el respecte i l’admiració envers el proïsme –o, en el pitjor dels casos, la commiseració i la paciència. De bell antuvi, Borja és un home generós amb les persones, que hi confia plenament, ni que això li reporte, adesiara, algun que altre mastegot, un contratemps inesperat, un disgust a contrapeu. En el balanç de la convivència amb els altres, hi pesen més, per sort, les complicitats que les traïcions. Així, l’home i l’escriptor, que és Joan Borja, testimonia aquest bagatge positiu obertament, tot fent-los homenatge i rendint-los tribut, reconeixement explícit, als amics i als companys de feina, i també als paisans i als familiars del seu poble, Altea. Borja hi té els peus –i el cor– ficats en àmbits diferents –un de més culte, l’universitari; i un altre de més elemental i popular, el rural– que paradoxalment, o no tant, es complementen i s’enriqueixen mútuament –i el fan més savi, si hi cap, a ell també; dolls diferents però no divergents en què s’abeura l’escriptor –i l’home–; amb què confecciona els seus escrits, la seua literatura. Borja és, com Pla, un “senyor local” que expressa elucubracions del tot universals, i interessantíssimes.

A Café del temps, hi trobem, doncs, tot d’anècdotes de la vida diària. Hi caben tant la dimensió internacional com la mirada més local. S’hi donen cita els apunts personals, fins i tot els més íntims, però també els més generals. Hi tenen protagonisme tant Barack Obama com Rosa la Boua, el tio Colau o Ossama bin Laden… L’escriptor té la sensació que amb la desaparició d’alguns d’aquells personatges rurals i familiars del seu poble, hi desapareix, irremissiblement i per sempre una determinada concepció del món. Hi ha com una malenconia acusada, quan s’hi refereix i ho comenta: “Hem soterrat Pere Bolsa. I potser, sense adonar-nos-en, soterrem també –i per sempre– una manera consuetudinària de viure, de riure; de compartir la joia i de regalar l’alegria. Aprenem amb els anys que res no és per sempre, i que cada generació veu desaparéixer un món –que és el seu. Prenem consciència que tot s’acaba”. Hi ha la sensació, en primera instància, “que res no és per sempre”, i que sempre és una paraula gairebé buida, mancada de sentit. Hi detectem, també, un cert fatalisme incontestable: “Ho perdem tot. Prompte o tard ho perdrem tot”. I és que Joan Borja és una d’aquelles persones nascudes a un poble costaner del sud valencià, com és Altea, que, en poques dècades, va passar de la senzillesa d’un petit poble de pescadors, més aviat pobre –on la gent havia d’emigrar ben sovint a Algèria i a Amèrica–, a un poble ric que ha fet les Amèriques a base d’explotar i malbaratar el seu patrimoni natural.      

Per sobre de tot, hi ha la confiança o l’amor per les paraules: “llegir i escriure. Som llenguatge. I al final –com al principi– és la paraula la que ens mata o redimeix”. Perquè “són les paraules, les que ens encalcen a viure i veure la vida amb ulls diferents”. La de Joan Borja és una veu límpida i sonora, viva i despullada: “la paraula lliure i distesa amenitzant un café –del temps– a la vora de la mar”, amb el fons indiferent i impertorbable de la punta de l’Albir, a la badia d’Altea.