Per a tots els gustos
La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.
He tornat, després de molt de temps, com el començament d’una novel.la de misteri.
Però no per tornar cap l’escena de cap crim, ni com un immigrant que torna cap a la seva terra, sinó per prendre novament el puls a aquest bloc, que malauradament ho tinc abandonat.
Van haver notícies ben tristes per a tot arreu, com la inesperada victòria de Donald Trump als EUA, que dóna alegries als ultres defensors del Brexit i l’FN francès. Un paio groller i que s’odia les dones, tot i que tingui el suport d’una estrambòtica colla de dones als seus mítings, que sovint em semblen practicants, directament o indirecta, de l’ofici més antic del món, sigui literalment o virtual.
També que la sagnia estatal no ha continuat amb la proclamació de Mariano Rajoy com a President espanyol de ple, després de la travessia del desert durant un any, que va provocar unes segones eleccions. Tot i que amb molta feblesa, perquè no té cap majoria absoluta. El seu partit no està acostumat a això. S’ha desfet dels molests Jorge Fernández Díaz i José María Margallo, però ha fet de noves incorporacions, d’algunes estrafolàries. I mentrestant, la corrupció que esquinça el PP no ha minvat gens, continua encara ben viva.
I la nostra Catalunya, resisteix com pot, aquesta actualitat poc estimulant. En Puigdemont continua amb el seu Govern i la seva fulla de ruta cap a la nova Catalunya, però que camina a poc a poc, degut als obstacles ben coneguts. Res que no coneguem. Malgrat les sentències contra Catalunya del TC, que ja comença a ser una obsessió. Fins la que deroga la prohibició dels toros, tot i que la seva tornada és impossible, per la manca d’afició de la gent actual que hi resideix, fins i tot dels nascuts a Espanya, que son minoria talment, que només hi cauen dins un pati de veïns.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De ben segur que les putes amb qui vostè té tractes són “de més categòria” de les que es veuen pels carrers de Barcelona (i que participen de la programacio de la CCMC)… O potser aquestes que ens ensenyen pels carrers (i flexionant-se davant un tirà cubà, amic d’un altre dictador, aquest gallec), no en són de putes.
Ja veu, ja en som tres els “grollers”: el sr. Trump, vostè i jo. No sé vostè, però jo no odio les dones. El sr. Trump, crec que tampoc. I vostè?
Atentament
Amic Riudoms, em sembla que s’ha pres literalment la meva ironia sobre en Donald Trump. El que passa és que, quan veiem les dones que donen suport al PP o als franquistes, no tenen cap glamour, diguem-ne, sexy o d’una top model. És a dir, sense cap atractiu. I les dones que donen suport al Trump, a la Carmen Franco li semblarien una mena de prostitutes, com li va semblar l’Eva Perón, paradoxalment la única aliada estrangera que va trobar aleshores la Dictadura del Caudillo.
A més a més, molt sovint he pensat: Si a les dones que donen suport al Trump els sembla que ell no les menysprea per ser dones, aleshores, perquè no abandonen totes als seus marits i se’n van amb en Trump, si per elles és un “home de debò, dels que desgraciadament ja no en queden”? Seria d’allò més lògic, ja que continuar amb els seus marits i no pas amb en Trump, tothom creuria que seria una pèrdua de temps, per a elles.
Saluts cordials,
JULIÁN.
Llegint el segon paragraf del seu comentari, em sento totalment inhabilitat per captar cap engruna d’ironia sobre en Trum, les dones o el matrimoni.
Sera que, a mi, en Woody Allen durant i després de Manhatan ja no em diu res…
Atentament, i bona setmana