La vida és molt complexa, ja ho deien també els grans François Truffaut i en Woody Allen. (NOTA: MOLTS COMENTARIS MEUS ELS DESO ARA SOBRETOT A LA MEVA PÀGINA DE FACEBOOK)
A la pàgina web www.lulu.com , he pogut obrir una petita pàgina pròpia per desar-hi els meus escrits d'escriptor (valgui la redundància), en format Ebook i a un preu ben barat. A poc a poc hi desaré més, he començat amb aquests:
Avui es compleix el vintè aniversari de la primera copa d'Europa del Barça, enmig d'un període de títols internacionals que contrasta amb la primera dècada, escadussera d'èxits
“Xuta Koeman... Gooool”, la veu de Joaquim Maria Puyal ressona encara en la memòria dels culers que, avui fa vint anys, celebraven l'anhelada primera copa d'Europa de la història del club. La falta llançada magistralment pel defensa holandès en el minut 111 de partit va entrar a la porteria de Pagliuca per posar fi a molts anys d'espera, per començar a posar les coses a lloc. El futbol li'n devia una, al Barça, que trenta-sis anys després que es comencés a disputar la competició futbolística continental més important i havent perdut de manera cruel dues finals, aixecava, per fi, el preuat trofeu en un escenari de llegenda: el vell estadi de Wembley.
Hi ha un abans i un després en la història del club des d'aquell 20 de maig del 1992. El dream team de Johan Cruyff no només va canviar el rumb del Barça donant-li un estil de joc, també va fixar un punt d'inflexió a partir d'aleshores, que va fer entrar l'entitat blaugrana de ple dret entre els grans d'Europa.
Tot i així, els anys immediatament posteriors al gloriós 1992 no van ser gaire profitosos en competicions internacionals. Al marge de la supercopa d'Europa del 1993, aconseguida contra el Werder Bremen, fins al curs 1995/96 el Barça no va guanyar cap títol europeu. Aquella temporada, amb Bobby Robson a la banqueta i Ronaldo a la gespa, va acabar amb una recopa més, la quarta i última, al museu. L'any següent, una altra supercopa europea, aquesta contra el Borussia Dortmund, i després... un desert absolut de títols que es va perllongar entre el 1997 i el 2006.
Ho sap tothom
Va caldre una trencadissa institucional durant els primers anys del nou segle per ressituar el club, i l'equip, en el camí del triomf. Els fruits es van recollir a mitjan dècada, amb la consecució, a París, de la segona Champions League de la història. Va passar concretament el 16 de maig del 2006, amb Frank Rijkaard a la banqueta i Ronaldinho Gaúcho com a protagonista principal. D'aleshores ençà han caigut dues Champions més, dues supercopes d'Europa i dos mundials de clubs, un títol, aquest darrer, que fins al 2009 no estava a les vitrines del club.
Els èxits blaugrana en aquests darrers anys de la primera dècada del segle XXI tenen uns noms que, fent veritat més que mai al que diu el Cant del Barça, sap tothom: Pep Guardiola, Leo Messi, Xavi Hernández, Andrés Iniesta... El planeta sencer reverencia el Barça triomfal de les darreres temporades i, sobretot, la seva manera de jugar. Un estil indiscutible. Si entre el 2003 i el 2008 Rijkaard va començar a estirar el fil de la idea que movia el vell dream team del 92, fa quatre anys Guardiola va posar-se a cosir un equip que ha acabat sent l'obra perfecta. Per molts, el millor que s'ha vist mai. El tècnic de Santpedor ha sabut treure el màxim d'un grup de jugadors irrepetible i ha fet créixer al màxim la llavor que va plantar, vint anys enrere, Johan Cruyff.
Aquest vintè aniversari de la primera copa d'Europa blaugrana arriba en un moment que res té a veure amb el que vivia el barcelonisme quan va celebrar els primers deu anys de la fita. A diferència d'aleshores, avui els culers tenen la panxa plena i, sobretot, saben quin és el camí.
DÈCADA D'OMBRES
Els resultats del Barça a Europa després del gloriós 1992 no van ser gens bons
DÈCADA DE LLUM
El club es va ressituar a primers de segle i va tornar a regnar a Europa el 2006
FIL A L'AGULLA
Rijkaard va estirar el fil del ‘dream team' i Guardiola va cosir un equip perfecte
Wembley, l'inici de tot plegat
En el 20è aniversari de la consecució de la primera copa d'Europa de la història del FC Barcelona, l'actual president de l'entitat, Sandro Rosell, va instar els aficionats blaugrana a recordar amb satisfacció aquell èxit mitjançant una carta oberta penjada al lloc web del club i enviada a diversos mitjans de comunicació. En la carta, Rosell reconeix que aquell 20 de maig del 1992 es va començar a construir un nou futur per al Barça i que amb el pas dels anys ha desembocat en el club triomfal i admirat que és avui dia. El president del Barça vol donar les gràcies mitjançant la carta als responsables d'aquella primera copa d'Europa. Començant per l'expresident Josep Lluís Núñez i la seva junta directiva, continuant pel cos tècnic format per Johan Cruyff i Carles Rexach, i acabant pels “herois”, els jugadors del dream team, un equip llegendari.
Darrera actualització ( Diumenge, 20 de maig del 2012 02:00 )
Vint anys de la primera copa d'Europa del Barça (fins aleshores, tres Recopes i tres Copes de l'UEFA), vint anys d'un gol antològic (el del Ronald Koeman)... Ahir, el Barça podria haver jugat la final de la Champions, però el Bayern Munic va caure en el mateix parany que el Barça a les semifinals.
Encara que fa ja més de mig segle de la independència de l’Índia de la Gran Bretanya, aquest país mai no ha deixat de mirar amb nostàlgia de quan manaven sobre ells, i encara van pel seu territori amb aquests aires. Fins i tot la visió que tenen de la seva gent sempre és de superioritat, d’un país caòtic i pobre, tot i que la seva gent siguin de les més entusiastes i solidàries que es pugui veure, que si els anglesos no els donen un cop de mà de tant en tant, què seria d’ells. Des de fa uns anys, l’èxit de “Slumdog Millionaire” va mostrar una altra cara de l’Índia, més actual, menys idíl.lica però adaptada a l’estil del cinema romàntic d’ara, amb un cert toc de denúncia social. Això s’ha aplicat en aquesta visió de diversos jubilats anglesos de diversa procedència, que són atrets per un anunci que hi seran dins un luxosíssim hotel d’una gran ciutat de l’Índia, però en arribar-hi, descobreixen que era un hotel cutre, mal equipat i poc habitable, portat per un entusiasta i jove gerent, en Sonny Kapoor (Dev Patel), enamorat, contrariant la voluntat de la seva dominant mare, d’una jove i liberal teleoperadora, la Sunaina (Tena Desae). Ja que no poden tornar aviat a Gran Bretanya, tracten d’adaptar-se a la seva nova “llar” i acaben trobant-se millor que no pas quan hi eren a les més luxoses cases que van deixar al seu país. Diversos actors veterans, tots ells magnífics (Bill Naghy, Tom Wilkinson, Maggie Smith, Judy Dench…), són els turistes, fent cadascú un personatge diferent, amb un passat diferent i diferents tarannàs i caràcter. El més conflictiu és el de la Maggie Smith, recentment operada del maluc i en cadira de rodes, malhumorada i racista, que s’anirà “suavitzant”. Entranyable pel.lícula que et deixa un bon gust de boca. Segur que se li pot retreure la seva visió massa idíl.lica de l’Índia actual, gairebé ignorant les penúries diàries de la seva gent (la casa de la família que visita la Smith i la dona “intocable” –pària— que hi treballa de netejadora a l’hotel, a penes passen de l’anècdota), però no hi ha pretensió en la pel.lícula de moralitzar ni de denunciar res, que per això ja hi ha d’altres cineastes, el de “L’exòtic Hotel Marigold” és el mateix de “Shakespeare in love”, en John Madden. Maggie Smith, Judy Dench i Tom Wilkinson són del millor del repartiment.
El sexe és bo o és dolent? Jo crec sincerament que és bo, però com a tot, mai no es pot abusar d’ell, acaba sent com una droga o com una cosa que et traumatitza i t’impedeix veure la vida amb més calma, amb una altra actitud que no sigui el “nyaca-nyaca”. El cineasta anglès Steve McQueen, que no té res a veure amb l’actor americà (ni tan sols és de la seva mateixa raça), ens ofereix una interessant a priori visió d’aquest descens als inferns d’un addicte al sexe, però es queda a mitges . Perquè? Per una obsessiva reiteració en detalls sòrdids, amb tota mena d’escenes de sexe explícit, encara que suavitzades (en una pel.lícula porno, és obvi, anirien “per feina” sense problemes). L’actor Michael Fassbender broda el seu difícil paper, és el centre absolut de la pel.lícula i per tant eclipsa a la resta del repartiment. Però ell sol no pot carregar amb tot el muntatge i aixecar-lo, el guió fluixeja en molts moments pel que ja vaig dir, deixant en l’espectador una sensació de desassossec i fins i tot de pesadesa, com si no sabés el director cap a on pot portar la fugida cap endavant del protagonista, un executiu de Nova York que fins i tot té la casa plena de revistes porno i fins i tot un ordinador portàtil on només emmagatzema pel.lícules porno i jocs d’ordinador del mateix estil. El repertori d’escenes eròtiques és variadíssim, el clímax arriba a un “ménage-à-trois” del prota amb dues prostitutes, però llavors ja et envaïa també una sensació de fàstic. Ni tan sols la presència de personatges que podrien redimir-lo, com la seva desemparada i neuròtica germana, li fa millor la vida. Al final, tant et fa allò que passi amb ell i quin sigui el seu futur. El títol representa això, la vergonya que pot donar una certa manera d’actuar, tot i que en el meu cas (diguem-ne) he sabut deixar el sexe per quan calgui i gaudir-lo sense sentir-me culpable, una cosa que sembla que el director vol que sentim, com si fos un telepredicador.
Aquest matí, anava jo per Madrid, a veure si hi havia botigues on poder treballar-hi, no gaire lluny d'on jo hi resideixo.
Doncs a la cruïlla Narváez-Doce de Octubre hi havia una botiga amb aquest cartell, que és el que ells necessiten ara molt més, sembla. Molt més que nous empleats.
S’acosta la fi d’una era, o de la seva part més essencial, començant una altra, que esperem que sigui tan brillant com la que ha portat quatre anys gloriosos. No estem parlant d’una història d’aquelles dels llibres d’Història o d’aquelles pel.lícules de Hollywood ambientada a l’Edat Mitjana, amb aquells cavallers coratjosos que lluitaven per les seves creences, pels seus països o per l’amor de belles princeses. Això que els comento és més simple i mundà, encara que avui dia sigui l’equivalent d’aquells tornejos medievals o, si ens remuntem a molts mil.lennis enrere, als gladiadors que triomfaven en l’Imperi Romà, tot això amb la música de Miklos Rozsa, és clar. És l’epopeia del Barça, el de futbol, que des que el seu antic jugador, passats set anys des que es va anar a jugar a l’estranger, es va retirar i es va fer entrenador, el va començar a entrenar i ha aconseguit més de deu títols diferents, des de dues Copes d’Europa de clubs (ara anomenada Champions) i tres Lligues espanyoles a dos Mundials de Clubs, esdevé el seu equip en llegendari, admirat a tot arreu, seguint el camí del seu mestre Johan Cruyff.
De qui estic parlant? Del Pep Guardiola (no confondre amb el cantant recentment mort ni amb l’actor de doblatge que va morir el 1988). Com a jugador, va demostrar el seu talent i va ser mestre en la seva posició de central que dirigia el joc, als deu anys que va ser al primer equip del Barça, fins que el 2001 va decidir marxar-se cap a l’estranger. No entraré en les lloances ressonants que certa Premsa utilitza per enaltir i glorificar aquesta manera de jugar, sobretot si és un cert equip que no és el Barça, és clar. En Pep Guardiola ha sabut donar-li al Barça una fe, una forma de lluitar, un estil de joc de gran bellesa plàstica i un ritme que ha donat a l’equip la confiança en si mateix que no tenia. I el més important: amb gran confiança en si mateix, però sense aclaparar ni ser prepotent amb els altres equips, fins i tot el mateix Guardiola, que amb humilitat i així mateix amb fe en allò que diu, ha sabut convèncer a tothom. Ha tingut més tacte que el seu mestre Cruyff, també de gran personalitat i segur de si mateix, però que al qual el seu ego ho traïa. Els seguidors de tota la vida del Barça, ara que en Pep ha decidit deixar d’entrenar el Barça i agafar-se uns mesos de descans abans d’entrenar d’altres equips, ens sentim com si perdéssim a algú proper i un gran amic, amb el qual ens identificàvem i ens donava força per viure.
Ell ha viscut la seva feina amb intensitat, fins i tot veient menys la seva família, i per això deixa la feina. També es diu que és per culpa del poc suport de l’actual directiva del Barça, amb el president Sandro Rosell, que volia treure-se’l de sobre per col.locar a un altre “del seu gust” i perquè està massa proper a Cruyff, a qui en Rosell no pot ni veure. Molt caldria parlar del motiu real de la seva marxa, que en Guardiola, per discreció, no vol revelar, però la Història de l’esport mai no podrà oblidar ni esborrar la seva gesta, com la que en Cruyff va aconseguir en els seus vuit anys com a entrenador, ja ben bé coneguda. No sé si quedar-me amb la consagració definitiva de Leo Messi i els seus extraordinaris partits, amb les dues Champions de Roma i Londres, amb els triomfs clars al Santiago Bernabéu (cinc de set partits), amb els partits guanyats a pols al Mundial de Clubs del 2009 (tots dos amb gols in extremis)…
Les pigues en la seva impecable trajectòria serien els seus enfrontaments amb Eto’o e Ibrahimovic, però gairebé ningú ha tingut queixa del seu tracte amb els jugadors, i ha tingut elogis de tot arreu, al contrari d’un cert entrenador de talent però pinxo, egocèntric, antipàtic i amb cara de pal, que en un atac de vanitat es fa dir “The Special One” i que de tant en tant amenaça amb anar-se’n i deixar plantat al seu actual equip perquè no li reconeixen el seu talent cegament o per que tenen la gosadia de criticar els seus errors tàctics, sobretot si li agrada massa el joc defensiu, cosa que el Bayer Munic va saber enderrocar. Al Guardiola no li cal de semblants actituds ridícules per ser admirat mundialment, ha reconegut els seus errors si el Barça no aconseguia superar a equips ultradefensius o fallava ell mateix en defensa. Fins Molt Aviat, Pep.
PROJECTES PENDENTS A LA ZONA ALTA DE LA CAPITAL CATALANA
Sant Gervasi implora la reforma urgent de Mitre i Balmes
Els veïns desconfien de l’ajuntament després de 10 anys esperant una resposta
La Ronda del Mig és una «prioritat», però el pla no té lligat el pressupost
Diumenge, 6 de maig del 2012
CARLOS MÁRQUEZ DANIEL BARCELONA
Els veïns es recorden d’una filera de tarongers. Travessaven el carrer sense cap preocupació especial i sentien que allò era un barri de veritat. El ciment es va menjar voreres i arbres, i també es va emportar aquell concepte de vida de carrer. El tram central de la Ronda del Mig es va construir l’any 1972. Ara, 40 anys després, encara en queda un tros petit, entre Balmes i Mandri, que permet recordar com era la Barcelona del desarrollismo urbà de l’alcalde Porcioles. Poques vies mantenen el disseny original de la manera que ho fa General Mitre. Balmes és potser una d’aquestes, amb un serpentejant descens fins a la plaça de Molina en què el ciutadà sent que destorba. Els dos carrers reclamen a crits una reforma. El primer, per la càrrega històrica, podria veure aviat la llum. El segon, per ara, té poc més que una bona intenció.
Vista aèria de Mitre. En primer terme, el tram renovat fins a Mandri. Al fons, el sector pendent i el túnel de Muntaner. FERRAN NADEU
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en lapágina 42 de la secció de cv Gran Barcelona de l’edició impresa del dia 06 de maig de 2012VEURE ARXIU (.PDF)
PDF
.PDF
Resulta inquietant passejar per Mitre des de la Via Augusta fins a Lesseps. Al principi, tot enlluerna, amb les palmeres alineades, l’asfalt impecable, les línies brillants, les voreres amples. A Mandri es produeix un retrocés temporal de gran abast. Ni un arbre. Només algun arbust que es deixa veure per l’esquerda d’una vorada. Uns cotxes per dalt, els altres per aquell túnel ennegrit de carrils estrets. «Fa 40 anys que aguantem això. El soroll, la contaminació, la gran dificultat de travessar a l’altre costat».
Patricia Fernández és la presidenta de l’associació de veïns de General Mitre. L’hemeroteca demostra que fa un mínim de 10 anys que lluita. Llavors ja es parlava de reduir el nombre de carrils i de la necessitat d’ampliar voreres, bàsicament el que s’ha fet en els trams en què Urbanisme (ara rebatejat com a Hàbitat Urbà) sí que ha treballat. Carles Esquerra és el gerent del districte de Sarrià-Sant Gervasi i a més a més és arquitecte. Parla el polític i matisa el professional. Diu que reformar la Ronda del Mig és «una prioritat», però confessa que les arques municipals, per molt que es parli de les Glòries, les portes de Collserola o el barri marítim, passen per un moment delicat que convida a «ser prudent». Admet que el carrer demana a crits una millora, que la falta de coherència entre els trams és inquietant i que no hi ha cap mena de dubte que la ciutat «té un deute pendent amb el barri».
Segons sembla, el projecte està inclòs en el pressupost d’inversions de l’empresa pública BIMSA per a aquest mandat, la qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que s’acabi fent. Falta que el ple de l’ajuntament aprovi el pla d’acció municipal (PAM), en què el projecte apareix amb lletres majúscules juntament amb altres dissenys urbanístics d’urgència similar a Barcelona.
Els veïns, farts de rebre dosis de crua realitat, dubten molt que els seus ulls ho arribin a veure abans de l’any 2015, quan Trias haurà de renovar la confiança ciutadana. «Li hem enviat una carta i no ens ha contestat. Si realment es volgués fer, ja s’hi estaria treballant. No ens creiem que sigui cap prioritat. Ja és hora que puguem recuperar espai, tenir un aire més pur, més vegetació, tranquil·litat». La Patricia no pot suportar el silenci administratiu, el suspens agreujat, potser, pel dubte polític que genera governar en franca minoria. L’ajuntament es mulla poc perquè sap que no pot prometre allò que els diners encara no poden proporcionar. Per aquest motiu es limita a assegurar que la voluntat és «molt ferma» tot i que s’haurà de mirar «la manera de quadrar-ho amb la situació econòmica».
PRIORITAT / Si magnífic era la paraula més utilitzada per Jordi Hereu, prioritat pot ser que sigui la més habitual en els discursos de Trias. El problema, no obstant, és que l’ús indiscriminat del concepte produeix un efecte contrari: si tot és prioritari, ¿per on comencem i què deixem com a més o menys prioritari? La qüestió de Balmes, per exemple. És tan necessària com la de Mitre, però, de moment, sembla que ho té una mica més complicat malgrat que Joan Puigdollers, regidor de Sarrià-Sant Gervasi, assegurava fa un mes que la reforma entre Mitre i la plaça de Molina és «la primera prioritat del districte». Noti’s que va dir districte i no ajuntament. El matís és important, ja que encara que ell així ho vulgui, Sant Jaume és possible que li digui que es posi a la cua al costat de reformes com Sant Joan entre Diagonal i Gran Via o la prolongació de Diputació fins a la Gran Via.
La millora no és cap capritx. Els contenidors es mengen la meitat de la vorera i alguns estan col·locats al davant de la porta de comerços, el soroll del trànsit és eixordador i dos dels sis carrils (sobretot, el de baixada) els ocupen les camionetes de càrrega i descàrrega durant una gran part del dia.
La intenció és fer-ho durant aquest mandat. «Els primers recursos econòmics de què puguem disposar al districte que no estiguin compromesos, els dedicarem a això», promet Puigdollers. Això sembla que sona a prioritat.
EL MEU COMENTARI:
Conec aquesta zona, quan era un nen era gairebé com ara, però no ha canviat gaire des d’aleshores. Li cal una reforma, amb una gran avinguda com a General Mitre enmig d’edificis i sense gairebé vegetació.
A la dècada de 1960, el cinema italià s’esdevè un gènere propi les pel.lícules “d’episodis”, històries curtes independents l’una de l’altra, cadascuna dirigida per un director diferent i que després s’arreplegaven al mateix film. El resultat va ser irregular i incloïa tots els gèneres i estils del cinema coneguts fins aleshores, des d’”Els motoritzats” a “Bocaccio’70″. Però el gènere més visitat per aquest tipus de pel.lícules era la comèdia pura i dura, molt sovint la comèdia més popular, que amb els anys va degenerar en un humor groller, masclista i populatxer. Els actors Gilles Lelouche i Jean Dujardin, aquest darrer conegut a tot arreu gràcies a l’excel.lent pel.lícula “The Artist” i el seu Òscar al Millor Actor (la primera vegada que un actor francès el guanya, després del frustrat intent de Gerard Depardieu fa dues dècades), fan una pel.lícula “d’episodis” sobre la infidelitat masculina i sis de les seves variants, cadascuna d’elles dirigida per un director diferent, ells mateixos en algun d’ells i Michel Hazanavicius (“The Artist”) ficat al lot. Es proposen temes com el professor universitari embolicat amb una alumna, dos casats que surten una nit de farra, el casat que assisteix a un congrés a un hotel, un matrimoni que es confessa infidelitats mútues o dos amics casats que s’escapen cap a Las Vegas, amb sorpresa final. La pel.lícula és un seguit d’acudits vulgars i xarons (com la breu escena de l’hospital), encara que alguns es salven i alguna situació és resolta amb ofici (com la història de la teràpia de grup).També el salva una qualitat que no hi havia en aquelles pel.lícules a les que vol imitar: la seva absència de moralina masclista, abundant per aquella època, i no tractar de justificar demagògicament les aventures sexuals dels infidels. L’actriu catalana Aina Clotet (“Infidels”) té una breu aparició com a recepcionista d’un hotel.
Sempre hi ha pel.lícules que s’esdevenen d’altars sagrats per a uns, cims de la saviesa cinematogràfica i d’altres, però també poden ser les més sobrevalorades, les més avorrides, les més estranyes, les que més et fan aquesta sensació tan frustrant de presa de pèl. Veient l’última guanyadora de la Palma d’Or a Canes, del director poc prolífic però lluny de l’estil Hollywood que és en Terrence Malick, tot això m’ha transmès aquesta interminable pel.lícula, que és ben lloable el seu intent, absolutament assolit, de trencar amb l’estil Hollywood i arribar a l’estil del cinema d’avantguarda sense necessitat de semblar-se a Fellini. Tracta d’una família de classe mitjana americana, amb pare que treballa, mare com exemplar mestressa de casa i tres fills. Per la mort del fill gran a la guerra, el pare (Brad Pitt), obsessivament, es bolca en els altres fills amb una educació severa i traumatitzant, una cosa que un d’ells, encarnat en la seva maduresa per en Sean Penn, patirà per sempre més, impedint-li ser feliç a la seva feina ni al seu rutinari matrimoni. En Malick va muntar diverses vegades la pel.lícula abans de dur-la cap a Canes, fins i tot a costa de reduir a la mínima expressió tant la història de la família com la del personatge de Penn, el qual es va queixar per que surt tan poc. El més greu, que espatlla irremeiablement la pel.lícula, és que als vint minuts de metratge, en Malick fa un llarguíssim parèntesi narratiu per deixar de parlar de la família i passar a una successió de plànols més propis d’un documental de National Geographic (el mar, els peixos, el camp, el Sol, les platges, fins i tot els dinosaures…) i una obsessiva veu en off que narra tot amb més detall que si fos en Joaquim Maria Puyal narrant un partit del Barça. Després, torna a la família, però a poc a poc t’envaeix una sensació de desconcert, que l’ego del director ha pogut més que el seu indubtable talent, i per això, unes imatges que són poètiques t’acaben semblant inaguantables. Poc abans del final, la cosa ja sembla que la creativitat de Malick passa per les últimes fuetades i tot acaba semblant un sermó d’un telepredicador ultraconservador que ha begut més del compte i acaba amb “delirium tremens”. Els temes grans de la vida els he vist tractats amb millor estil, amb l’originalitat que aquí el director malmet amb el pas d’una escena a una altra sense assabentar-nos gairebé res. Una espectadora que va veure el film, comentava: “No sé perquè té aquest títol, si no hi apareix cap arbre”. El títol és metafòric, és clar, però també valdria la frase “Els arbres no deixen veure el bosc”, per l’embolic monumental que hem vist durant gairebé dues hores i mitja de metratge. I que diverses sales de cinema van recomanar als espectadors que si s’avorreixien, doncs que surtin de la sala i el cinema els canviaria l’entrada per una altra, per veure-hi una altra pel.lícula.
Encara no he rebut resposta del lloc on ahir vaig tenir una entrevista de feina, la segona després de quedar-me en atur, però continuo buscant, per si de cas. Avui he vist una oferta en un túnel de rentat amb el curiós nom de LAVO MI CARRO, que segurament el porten de llatinoamericans, que així anomenen als cotxes. Però els espanyols hi creuen que parlen DEL CARRO DE MANOLO ESCOBAR, sí, el tirat per mules. No calia experiència per a aquest lloc, però com ja s’han apuntat 894 PERSONES, vaig desistir d’apuntar-me jo. Com està la crisi perquè 894 persones vulguin rentar carros.
Fa anys, la figura del Rei d'Espanya Joan Carles I era com la d'un sant en vida, tot el que feia era ben rebut, sempre l’hi veies com algú sensat, dialogant, proper, i la seva família era per a molts un exemple de decència , doncs al contrari d'altres Famílies Reials europees, mai se li havia conegut històries d'adulteri, ni a ell, ni a la seva dona, ni als seus fills. Doncs tot això s'ha anat en orris des de fa mesos, quan va esclatar l'escàndol de corrupció del seu gendre Iñaki Urdangarín. Tot això darrer ja ho coneix bé tot el país i tot el planeta.
Però el més sagnant i alhora més surrealista ha estat el que ha transcendit després de saber que, enmig de la greu crisi econòmica que pateix l'Estat espanyol, el Rei hi havia anat de safari cap a Botswana, i a part de tenir un accident, havia matat d’elefants. O pitjor encara, que hi havia una atractiva dona alemanya, aristòcrata, que podria ser ni més ni menys que la seva amant. Una cosa que fins ara, com dic, mai no havia passat en la Família Reial espanyola, més enllà d'aquella coneguda afició pel cinema pornogràfic de l'avi de Joan Carles, l’Alfons XIII, a part la seva afició per dones. Per això s'entén aquell anunci d'un conegut portal d'Internet especialitzat en facilitar als seus usuaris aventures extra-matrimonials, on s'incloïa fotos de dirigents polítics famosos, i entre elles estava la cara de Joan Carles. I en un altre semblant, es suggeria, de broma, a la Reina Sofia a buscar-se de nous amors en aquestes pàgines com a rèplica o venjança.
A part tot això, la Família Reial espanyola sembla haver entrat en aquella mateixa deriva perillosa que van tenir els seus parents britànics, amb l’Elisabet II al capdavant, la qual, després d'una cadena de divorcis de diversos dels seus fills, entre ells en Carles, el seu hereu de la Corona, es va trobar el 1997 amb la inesperada mort per accident de la Lady Di, la seva ex nora. La seva actitud hostil a que es fes un homenatge a la difunta i els seus aires de superioritat, heretats d'una manera de veure la vida típica de la Aristocràcia més classista, egòlatra, endogàmica i allunyada de la realitat, va erosionar moltíssim la seva imatge, tant que fins haver opinions a favor d'abolir la Monarquia. A contracor, va acceptar allò que volia el poble, ja que la seva opinió no era gens aquesta. Després, va decidir tractar d'acostar-se al seu poble, i ho va aconseguir, mentre que el paradoxalment més proper al poble britànic, el primer ministre laborista Tony Blair, s'anava allunyant d'ell pel que ja sabem. I amb el recent casament d'un dels seus néts, fill de Carles, amb la Kate Middleton, en un casament més aviat de temps passats, han ressuscitat el toc tradicional que aquesta família sempre ha tingut, i no han tornat a tenir d’escàndols. O si han fet "guarreridas", han sabut ser més discrets. Però el segur és que el Rei Joan Carles I ja no és l'heroi irreprotxable que vèiem fa anys, i les revistes d'humor satíric han trobat un filó inesgotable amb el qual fer divertidíssims acudits, i aquí haguéssim necessitat al mestre Antonio Mingote, encara que aquest tenia un defecte: era massa monàrquic i tradicionalista, i s'hagués negat a fer un acudit com els que fa "El Jueves", revista a la qual li va venir bé no espantar-se quan aquella querella contra aquella famosa portada amb en Felip i la Letizia.
Fins sempre, Pep. Quatre anys de gran futbol, de grans títols, d’exhibicions… Amb l’ajut inestimable d’un geni del futbol, en Leo Messi. Però amb molts grans jugadors. I tots ells dirigits per un geni, que va ser-ho quan va ser jugador, i ara a la banqueta. Que tenia pensat plegar ara, ja cansat de tant esforç, però deixant un bon relleu, en Tito Vilanova, el seu fidel ajudant. Jo hi creia que seria en Luis Enrique, però encara té que demostrar a Itàlia que sap entrenar amb responsabilitat un equip important. Els moments més memorables, potser el 2-6 al Bernabéu, les dues Champions, les grans golejades… Molts detalls que quedaran per sempre més als vídeos, als diaris… Fins sempre, Pep. D’un culer de tota la vida,
Avui és el nostre patró, en SANT JORDI. Des de la distància, aquest cop (l'any passat vaig ser a la Plaça de Catalunya per veure-hi el Sant Jordi 2011 i vaig comprar de llibres). Desitjo bona Diada i que compreu llibres de qualitat.
El cinema europeu sap donar-nos de tant en tant pel.lícules modestes que ofereixen molt més o semblen més autèntiques que no pas d’altres amb moltes pretensions o més grans mitjans. Com ja sabreu, a Alemanya, la minoria ètnica més important és la turca, que ha donat molta gent que forma part perfectament del país germànic, tot i que molts d’ells mai no obliden el seu origen turc. Comença a l’Alemanya actual, quan el patriarca diu a la seva família que ha comprat una casa a la seva Turquia natal, i tota la família (pares, fills, néts, nores i gendres) han de viatjar cap allà. S’aprofita per retrocedir i avançar en el temps, mostrant com eren els pares a Turquia abans que ell emigrés cap a Alemanya el 1960 a la recerca de feina i després es portés a la família al seu nou país. Allà tindran cura dels seus fills, que alhora en tindrien d’altres, ja alemanys de soca-rel. Molt entranyable i encisadora història, amb una humanitat aclaparadora i una humilitat per part de la directora, la Yasmine Sandereli, també alemanya d’origen turc, que així homenatja els seus ancestres. Alguns crítics han acusat la pel.lícula de tenir un humor massa “local”, de difícil enteniment en altres països… Home, sí, és en alguns moments molt ingènua, gairebé infantil, però el que ens mostra és d’allò ben creïble. El repartiment és desconegut aquí, però tots encaixen perfectament en cada personatge. D’aquestes pel.lícules que cal veure, enmig d’aquesta sobredosi d’efectes especials, baralles i absurdes reestrenes de pel.lícules clàssiques en format 3D, quan estaven perfectament sense això. Ens duu al cinema de veritat, sense artificis absurds i que parla directament al cor.
David Lynch és conegut per les seves pel.lícules amb contingut peculiar, inquietant i fins i tot morbós, i sobretot per una extraordinària sèrie televisiva que el 1990 va revolucionar l’estil de sèries fins llavors, com “Twin Peaks”. El 1980 va tenir el seu primer gran èxit, “L’home elefant”, sensible i poètica visió d’un personatge real, l’anglès John Merrick, que a l’Anglaterra victoriana lluitava contra la seva marginació per la seva terrible deformació física i recuperar la seva dignitat com a ésser humà. Alguns anys després, un dels seus majors èxits va ser aquesta inquietant pel.lícula, barreja de cinema negre, “amour fou” i conte de terror, on ja s’hi veia l’estil Lynch. Amb les seves virtuts i els seus defectes. Un estudiant, en Jeffrey Beaumont (Kyle McLachlan, que anys després, amb en Lynch es faria mundialment famós com l’agent de l’FBI Dale Cooper a “Twin Peaks”), té una macabra troballa: una orella humana que hi troba a un jardí. Comença a investigar pel seu compte, sense avisar a la seva xicota, la Sandy (Laura Dern, “Cor salvatge”), i això el portarà a conèixer a la desequilibrada Dorothy Valens (Isabella Rossellini, que va ser parella del mateix Lynch) i al encara més desequilibrat “gàngster” Frank Booth (el recentment desaparegut Dennis Hopper), que la maltracta brutalment. En Jeffrey s’hi trobarà amb ella, que li ficarà en jocs sexuals sòrdids. En Lynch sap caminar perfectament per aquest tipus d’ambients i de personatges, i sap fer-los fascinants, encara que en molts moments acabi abusant del pur excés, mostrat en un esbojarrat Hopper. El títol ve de la cançó “Blue velvet”, que la mateixa Rossellini canta en una escena culminant.
Desgraciadament, el Barça només va poder somniar dos minuts amb la remontada, i tot just després del gol d’Alexis, en Cristiano Ronaldo marcava l’1-2 final. Va atacar i va lluitar el Barça, però el gol final l’ha enfonsat. Ara, amb la Lliga gairebé perduda, tenim que pensar-hi en una altra remontada, contra el Chelsea Dimarts. I som finalistes de la Copa del Juanca, sí, la de l’amant insaciable i el mata-elefants. Ànim, Barça.
Hi havia una vegada un dibuixant d'humor i un periodista i escriptor que anaven a dinar a un restaurant conegut de la ciutat. Un restaurant on treballava jo i que es va tancar fa unes tres setmanes per fallida. Doncs fa una setmana, el dibuixant, d'edat molt avançada, va morir d'un càncer, i el seu amic el periodista i escriptor, que també anava molt a dinar a aquest restaurant i els noms dels quals jo sentia dir als cambrers i als cuiners, fa pocs dies va esmentar, al diari on hi treballa ara (abans treballava al diari del desaparegut dibuixant, però ho va deixar i se'n va anar a l'altre).
El dibuixant es deia Antonio Mingote, i el periodista i escriptor es diu Alfonso Ussía, el famós nét del també escriptor Pedro Muñoz Seca.
Dijous Sant, en passar-hi per un quiosc, vaig tenir la sorpresa de trobar-me que el diari "La Razón", on treballa ara l’Ussía, treia a primera plana i com a únic tema que aquest revela una carta manuscrita de fa uns quatre anys, on revelava una cosa que ningú no coneixia: que en Mingote tenia decidit el 2008 plegar i anar-se d’"ABC", on publicava un acudit diari des de feia més de mig segle, i anar-se cap a "La Razón". Feia un dia que hi havia aclucat els ulls en Mingote, i l’Ussía pretenia, amb poc tacte, fer una mena de reivindicació de l'artista, quan no una apropiació descarada, al meu entendre, i fins i tot denunciar una mena de boicot a "La Razón" perquè polítics o gent influent no hi escrivissin. Fa anys que la guerra aferrissada, o rivalitat, entre els dos principals diaris de la Premsa conservadora madrilenya, el veteraníssim "ABC" i la seva "escissió" anomenada "La Razón" (el va fundar Luis Maria Ansón després de la seva expulsió del primer). L'inefable diari "La Gaceta" no compta per res, d’aquest va per lliure...
Doncs aquella portada de Dijous Sant la vaig veure com una conseqüència més d'aquesta guerra fratricida. És clar que venint d'una persona com l’Alfonso Ussía, el qual és un mediocre artista que no té gens del talent ni la finor del seu famós avi, no m'estranya gens ni mica. Quan ell hi dinava al nostre desaparegut restaurant, jo no veia bé que vingués a menjar allà gent com ell, però hi pensava jo que allà hi havia de menjar gent de tota mena, no era cap "ghetto" ni cap lloc elitista per a gent rica.
I en Mingote, quan venia també a dinar-hi, a aquest li veia millor. Encara que no fos el seu humor del meu gust molt sovint, vull dir en el seu declarat espanyolisme més aviat ranci, de vegades obsessionat a veure com a gent dolenta a qui tingués una visió diferent a la seva. Això és el que em distanciava d'ell.
No obstant això, en Mingote tenia més talent i el seu humor era molt millor queno pas el d'Ussía, més de sainet antiquat i qualitat ínfima. L’Antonio Mingote en sabia veure les debilitats de l'ésser humà, la seva millor època va ser dels anys 1950 fins a tres dècades després. Molts dibuixants de còmic actuals espanyols tenen influències d'ell i ja queden pocs, com el seu homònim Antonio Fraguas "Forges", vint anys més jove i que aquest any farà 70, o el veterà Francesc Ibáñez, el genial creador de Mortadel.lo i Filemó, que ja té 76.
Aquesta és l'obra de la qual no es poden apropiar alguns, l'obra d'un artista, t'agradi o no, no pot apropiar-se-la ningú, ni polítics, ni col.legues, ni ningú. Jo miro amb admiració al Mingote artista, sobretot quan analitzava les febleses humanes, no pas al Mingote polític, el dels acudits més del gust d'una determinada classe governant.
Així ho veuré quan d'aquí a uns anys llegeixi alguns dels seus acudits, en alguns dels llibres que recopilen la seva immensa obra. Igual que quan escolto les cançons de Serge Gainsbourg, no em fixo només en aquell rocambolesc episodi seu amb la recentment morta Whitney Houston, dient-li a ella, a la TV francesa el 1986, en el seu anglès macarrònic, "Me la vull f*****", que va escandalitzar la cantant, la qual no sabia si anar-se'n del plató tot corrents o acceptar allò amb sentit de l'humor.
Fa vint anys era tot just el contrari: la família Windsor tenia divorcis de valent, banyes i tota mena de coses dolentes, però ara la família reial espanyola passa per una cosa semblant de coses dolentes... tot i que, encara, sense banyes.
El Punt Avui - Notícia: L'elefant republicà-529440
www.elpuntavui.cat
El 24 de novembre de 1992, la reina Elisabet II va pronunciar un recordat discurs per commemorar el 40è aniversari de l'ascensió al tron. Entre altres paraules va dir: “1992 no és un any que hagi...
La Premsa de tot arreu es fa ressò de la nova polèmica del Rei Joan Carles I pel seu accident a Botsuana (Sud d'Àfrica) i la seva cacera d'elefants enmig de la greu crisi econòmica espanyola. Repassa un darrera l'altre els escàndols recents i els altres de fa molts anys, fins i tot els més desconeguts per als espanyols, però que a tot arreu saben alguna cosa d'ells.
La premsa internacional repassa els escàndols de la monarquia espanyola
www.vilaweb.cat
Diari Electrònic Independent
La explicación Real. Y muy Real.
Esta es la explicación Real de todo lo que ha pasado...la culpa fue del elefante :)
Qui hagués estat a l'Argentina a finals dels noranta podrà comprendre el perquè de la nacionalització de Repsol. És el meu cas. Al llarg de 1996 vaig fer de becari a la Universitat Nacional de la Patagònia, a la província del Chubut. Eren els inicis de l'Aznarato i els antics monopolis estatals espanyols (Telefònica, Ibèria, Repsol, Agbar) es van fer amb el control de les acabades de privatitzar empreses estatals argentines. No va ser ben bé una privatització. Fou, des del punt de vista econòmic i històric, una colonització. Una "reconquesta d'Amèrica", com em comentaven els meus col·legues a la facultat d'història de Trelew. No és cap secret que a la dictadura del 1976-1983, impulsada des de la secretaria d'estat nord-americana amb la intenció d'aplicar polítiques neoliberals, li va succeir un seguit de polítiques on la democràcia parlamentària es combinava amb la submissió al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional. Fruit d'això, la continuació i aprofundiment de les mateixes mesures econòmiques protagonitzades per Videla o Galtieri. L'aplicació en economia de la repressió a la dissidència.
Certament, la privatització del patrimoni públic (comunicacions, energia, salut, educació) portà a un col·lapse social i a un saqueig econòmic a consciència. I entre totes, les empreses espanyoles eren les que mantenien un caràcter més predador. Arribaven nois molt joves de províncies, nois de vint-i-pocs, procedents de Valladolid, Salamanca, Guadalajara, formats en econòmiques o advocats, amb algun màster, que la primera cosa que feien era acomiadar pràcticament tota la plantilla. Després, donaven lliçons i tractaven com a indígenes ignorants a enginyers veterans, tècnics solvents, treballadors que havien lliurat el millor de les seves vides a l'empresa. Finalment, paraven la mà, a la recerca d'Eldorado... sota la fórmula d'apropiacions indegudes, malversació de cabals o tot el repertori possible de quedar-se amb la "plata dulce". Arrogància insultant. Prepotència insofrible. I pràctiques on es combinava la perversitat amb l'estupidesa. Un exemple. Quan el govern privatitzà Aerolíneas Argentinas, empresa rendible, sanejada, que mai no tingué cap accident, amb una flota nova de trinca, sota el comandament d'Ibèria, la companyia de matriu espanyola féu el següent. Primer, va vendre els seus aparells, el benefici dels quals van anar a vés-a-saber-quin-paradís-fiscal. Després, Ibèria obligà a Aerolíneas a llogar avions a preu d'or de les seves filials. A continuació acomiadà bona part dels treballadors i estalvià tot el que van poder en revisions (com a seqüència lògica, van començar a caure avions). Finalment, quan ja havien tret prou diners, li van tornar a l'estat una companyia en fallida i endeutada. I els argentins hagueren de contraure el deute generat per la privatització canalla. Un altre exemple. Telefónica (aquest el vaig patir jo). Després dels acomiadaments de rigor, i de substituir tots els cables i instal·lacions per material de rebuig espanyol, van aconseguir l'inaudit. Que el preu de la tarifa telefònica fos el triple que l'espanyola. El 96, quan trucava a Girona amb la mateixa companyia, em sortia el triple de car que quan la família em trucava a Trelew. I això, tenint en compte que els salaris argentins eren tres vegades per sota. Repsol és un exemple de colonialisme arrogant, d'acomiadaments gairebé esportius, de servei pèssim, d'insensibilitat. Cristina Fernández de Kirshner, que potser no és santa de la meva devoció (i que és patagònica) ha actuat amb justícia. I ja m'agradaria que els polítics d'aquí actuessin amb la seva dignitat. És veritat el que critiquen alguns analistes. La nacionalització té interessos que van més enllà de l'economia. Responen al ressentiment acumulat contra el "conquistador". Allò que tècnicament se'n diu venjança.
EL MEU COMENTARI:
Comentari clar i lúcid d'un blocaire al diari VilaWeb sobre l'expropiació d'YPF, filial de Repsol, feta pel Govern argentí. Critica el colonialisme que el Govern espanyol havia fet amb aquesta empresa des de que es va fer amb ella. Ara, els espanyols es trencaran les vestidures i demanaran ajut als aliats, si és que tenen (la UE va per lliure, si ells tenen d'empreses a l'Argentina, per exemple França, no mouran un dit). Me'n recordo d'una frase que ahir va dir l'Andreu Buenafuente al seu nou programa televisiu d'Antena 3 TV, que va acabar amb un breu monòleg de comiat, i deia, amb ironia amagada: "L'Argentina es vol quedar amb tot el petroli que li traguem. Quina barra que tenen!" I espero que ara no facin boicot salvatge a tot allò que sigui argentí, que si no, diran que s'odien Leo Messi. Doncs, que s'odien també Di Maria i Higuaín.
Avui van fer 81 anys de la proclamació de la República Catalana, tot coincidint amb la mateixa de la II República Espanyola. La nostra només va durar 4 dies exactes, però van ser un intent lloable, fet d'una manera civilitzada (no va haver-hi trets, ni morts, ni res), però les cirscumstàncies van obligar al líder de tot allò, en Francesc Macià, a deixar de banda el més principal dels seus somnis, un Estat propi per Catalunya.
El diari AVUI ha dedicat quatre interessants articles sobre això (quan escric això, encara resten dos), que podrà dir millor tot allò que va passar.
Però em recordo de la gran pel.lícula 14 D'ABRIL, MACIÀ CONTRA COMPANYS de Toni Soler, que resumeix d'aquells esdeveniments amb un estil arriscat, una mena de fals documental amb un toc anacrònic (entrevistar els implicats com si foren al "30 Minuts", quan suposem que son a l'any 1932, tot recordant-se d'aquells dies amb la distància que dóna la memòria). Recomano la seva visió, sigui per la pàgina web de Televisió de Catalunya (crec que encara hi és), per DVD (és a la venda als grans magatzems a la secció Documentals).
Internet facilita als escriptors novençans això de poder editar o publicar els nostres escrits sense esperar el plàcet de les editorials, sobretot els que hem passat per milers i sempre rebutjats. Ara, Lulu.com és una de les editorials que ens deixa publicar alguna cosa, en milers de formats. I aquesta és la meva pàgina, a la qual desaré de petites novel.les meves, que podeu comprar-hi si voleu.
Cadena d'emisores locals catalana, amb programació bilingüe (català i castellà). Té entre les seves estrelles actuals a l'Alfons Arús i els seus programes "Arucitys" i "Força Barça".
Original sèrie d'animació de Televisió de Catalunya, premiada amb el Premio Ondas, dibuixada per Juanjo Sáez, sobre un noi que no pot madurar i la seva opressiva família, els Masdeu.
Canal de televisió entre França i Alemanya, de contingut cultural i de qualitat, de gran prestigi a tot Europa.
(Deso aquí l'accès a la seva variant en francès. En alemany, escriviu http://www.arte.tv/de).
La més prestigiosa revista cinematogràfica francesa, que va influir molt en el cinema europeu i mundial, i d'on van sortir prestigiosos cineastes com en François Truffaut, que va començar aquí fent crítiques de pel.lícules. "Cahiers..." també té una edició en espanyol:
http://www.caimanediciones.es/
La ràdio pública de la Generalitat de Catalunya, amb una programació de qualitat i amb diverses emisores, siguin de música clàssica, informació, cultura i d'altres coses.
La revista femenina amb més gosadia i sempre defensant la idea de que la dona té dret a tenir la seva sexualitat i la seva vida (sexual, afectiva, laboral...) com a vulgui. També els homes poden llegir-la, no ho tenen pas prohibit. En podrien aprendre molt per tractar-les millor.
L'equival.lent futbolístic del POLÒNIA a TV-3, centrat en l'humor esportiu, amb preferència a parodiar els del Barça, el Reial Madrid... i de tant en tant, d'altres equips. Igual de divertit i enginyòs.
Un altre gran programa informatiu del món del cinema, "Días de Cine", ja també veterà en la seva graella, que malgrat els canvis recents de presentadors (o no tenir-ne cap) ha mantingut una qualitat i un rigor sense cap dubte.
Pàgina web amb fitxes i dades dels doblatges a la nostra llengua. També té una altra pàgina web del doblatge al castellà, igualment interesant (www.eldoblaje.com).
La productora d'Andreu Buenafuente, que produeix tota mena de programes de televisió, des de la mítica sèrie "Plats bruts" fins el mateix programa de l'Andreu, sigui qual sigui el canal on hi treballa.
Bloc del programa de Catalunya Música que presenta en Xavier Cazeneuve cada setmana sobre música de cinema, de manera entretinguda, amena i molt seriosa. L'accès al bloc del programa i també a tots els programes emesos del mateix.
Pàgina web d'actualitat cinematogràfica, i amb la novetat que és també per descarregar-ne pel.lícules, això sí, pagant-les cadascuna (el "streaming"). Té moltes pel.lícules estrangeres inèdites al nostre país, algunes ni tant sols han sortit aquí en DVD (també pagant-les, en streaming).
Un dels millors humoristes gràfics de l'Estat espanyol, el veterà Antonio Fraguas De Pablo "Forges" i els seus personatges sempre amb ulleres, com ell mateix.
La gran revista cinematogràfica espanyola, que va començar com un setmanari i des de fa tres dècades és mensual. Amb més de mig segle d'existència, una rigurosa i amena informació del món del cinema.
Enllaç a www.imdb.com, en la seva versió en castellà, i la seva immensa base de dades de cinema i televisió. A veure si la fan algun día en la nostra llengua també, però està bé.
Sèrie de Televisió de Catalunya sobre la vida quotidiana de cinc dones barcelonines de diverses edats i condicions socials. Cadascuna lluita per ser feliç a la vida, cadascuna al seu estil.
La nova sèrie de TV-3, detectius a la catalana amb un punt de costumisme de casa nostra i amb un cert suspens. Però amb personatges propers a nosaltres.
Pàgina web d'una xarxa de restaurants de cuina tradicional catalana, als quals vaig sopar un dia, i que tenen també un recetari dels plats que hi serveixen, que vosaltres podeu també cuinar a casa vostra.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
Un interesant bloc que és dels molts que hi podem trobar a la pàgina web del gran diari LE MONDE, on el seu autor, en Pierre Assouline, fa reflexions en veu alta sobre la Literatura en general.
De les poques cadenes de televisió que encara no han sigut aixafades per l'epidèmia carrinclona i ultradretana. Clarament d'esquerres, però, ves per on, és de les cadenes més respectuoses amb Catalunya.
El setmanari satíric francès per excel.lència, que a l'Estat espanyol va tenir un equival.lent, que va durar poc de temps, dit "EL COCODRILO". Independent de tal manera que no duu mai publicitat en les seves vuit pàgines setmanals, en l'impressió format vànova de llit de matrimoni.
Diari electrònic francès dedicat als seus compatriotes residents a l'estranger (www.lepetitjournal.com). Però inclou moltes edicions locals, algunes d'elles a l'Estat espanyol, i una d'elles dedicada exclusivament a Barcelona, l'accès del qual us deixo aquí.
Malgrat l'estrany títol, un homenatge amagat a la pel.lícula de François Truffaut "Els 400 cops", l'autora, Agnès Giard, sexòloga, al diari francès LIBÉRATION, ens parla del "planeta sexe" amb claredat i sense dobles llenguatges.
Bloc del diari LE MONDE, a la seva edició on line, on els seus corresponsals a l'Estat espanyol hi parlen d'un gran esdeveniment d'actualitat: els Indignats i tot allò que té a veure amb ells, amb els canvis d'hàbits polítics per tot el país.
Nou canal de televisió per Internet en català, amb tota mena de continguts independents o interactius. També té connexions amb moltes televisions en llengua catalana, dels Països Catalans o d'Andorra.
Curiòs i interesant programa de ràdio cinèfil, amb gairebé vint anys en antena a la Cadena SER, i que va fer famòs un peculiar crític de cinema: Teófilo el Necrófilo, nebot d'Hannibal el Caníbal.
Mortadel.lo i Filemó, els agents de la TIA, l'inútil Professor Bacteri, el Super Vicenç, l'Ofèlia, la Irma... tots aquests personatges immortalitzats per Francesc Ibáñez, que també tenen la seva definició al Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3
Pàgina web dedicada a un dels més grans catalans universals, el genial músic Pau Casals, que fins i tot va emocionar Kennedy a la Casa Blanca interpretant amb el violoncel "El Cant dels Ocells"
Pàgina web francesa de la dibuixant i il.lustradora Pénélope Bagieu, amb el seu personatge Pénélope Jolicoeurt i els seus llibres, amb d'altres personatges com la Joséphine.
En memòria d'aquesta magnífica revista de còmics francesa, apareguda el 1954 i desapareguda el 1989. Aquesta pàgina web fa el record dels seus millors moments.
A més del barri més entranyable de Barcelona, és el títol del primer gran serial de Televisió de Catalunya, que va ser model de les posteriors sèries amb un estil semblant a Catalunya i fins i tot a l'Estat espanyol. La família Aiguadé ya és, per a nosaltres, com de la família. TVC li dóna aquesta pàgina web.
De les més importants cadenes de ràdio europees, destaca amb veu pròpia la famosa cadena francesa, amb seu a París. La nostra Catalunya Ràdio és semblant a Radio France, amb diversos canals de ràdio: un de generalista i d'altres temàtics.
Una simpàtica pàgina web amb una cosa tant de la nostra terra i tant d'entranyable: les auques. I amb tot això que ajudi a difondre la nostra cultura arreu del món.
Acudits diaris del diari "PÚBLICO" d'en Bernardo Vergara. I "PISO PARA CUATRO", divertit còmic sobre la difícil convivència a una casa compartida. Jo mateix comparteixo piso, així que m'identifico amb la pobreta Doris, la protagonista, que té que compartir el pis per l'augment de l'hipoteca.
Pàgina web d'una distrubuidora de DVDs, amb la novetat que son molts d'ells clàssics del cinema que inclou cadascú el doblatge en català que es va fer, en el seu moment, per a la seva emissió a Televisió de Catalunya.
