Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb
Correu Blocs | VilaWeb.cat
julianjuanlacasa | dimecres, 8 de febrer de 2012 | 01:56h


EL MONJO: * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1605769/

 

http://www.youtube.com/watch?v=3PPL5MzX-6g

 

http://www.youtube.com/watch?v=hP5YYkjITDI

 

http://www.youtube.com/watch?v=dEaTeC8Cc6E

 

http://www.youtube.com/watch?v=-ba3B4ICqkE



 

 

julianjuanlacasa | dimecres, 8 de febrer de 2012 | 01:51h

Després de l’excel.lent “También la lluvia”, la cineasta i actriu Icíar Bollaín, ara ja només cineasta (igualment que Achero Mañas), li ha interessat la visió espanyola de països llunyans i ara canvia Bolívia pel Nepal. La Laia (Verónica Echegui, “Jo sóc la Juani”), mestra catalana que hi treballa com a voluntària a una escola de Kàtmandu (Nepal), a poc a poc s’hi va involucrant en l’Ensenyament, en aquell país. Quan li caduca el visat d’estada, per consell d’un amic que és Lama budista, accepta casar-se per conveniència amb en Tsering (Norbu Tsering Gurung), encara que després s’enamoraran finalment. Decideix abandonar el col.legi per fundar el seu, pretenent ajudar els nens i nenes pobres, incloent als de la casta dels “Intocables”, cosa que xoca amb els tancats i arcaïcs costums locals. Però ella continua endavant amb la seva idea, tot i que provoqui rebuig en el seu marit i en els seus cercles propers. L’ajudarà també la mestra Sharmila (Saumyata Bhattarai), dona nepalesa que intenta fer compatible això amb la seva vida de casada. Basada lliurement en la història real de la mestra catalana Victòria Subirana, després rebatejada com a Vicky Sherpa, la Bollaín sap explicar una història amb molta dosi de verisme i un cert toc antropològic (la VO de la pel.lícula està parlada en anglès i nepalès, encara que també hi ha versió doblada), fugint de la visió turística que tenim del Nepal, tot i que, és clar, després de l’impacte de “También la lluvia”, les expectatives eren massa altes per a ella. Els actors, excepte la Verónica Echegui, no són professionals, i això ajuda en la seva versemblança. Interessant aportació a que el cinema espanyol canviï els seus habituals temes i obsessions, mostrant visions d’altres cultures.


KATMANDU, UN ESPEJO EN EL CIELO: * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1839688/

 

http://www.youtube.com/watch?v=7LLhA7JikEI

 

http://www.youtube.com/watch?v=QSXfOtQfeMk

 

http://www.youtube.com/watch?v=tbVq5c20tFM

 

http://www.youtube.com/watch?v=NzKn_9Cj8gU



 

julianjuanlacasa | dimarts, 7 de febrer de 2012 | 01:00h

Mor l’artista Antoni Tàpies als 88 anys

El pintor i escultor està considerat una de les figures cabdals de l’art del segle XX

DIARI ARA / AGÈNCIES 

Barcelona | Actualitzada el 06/02/2012 20:31

  • L'artista Antoni Tàpies / FRANCESC MELCIÓNL’artista Antoni Tàpies / FRANCESC MELCIÓN

  • Antoni Tàpies / ACNAntoni Tàpies / ACN

  • Antoni Tàpies / FRANCESC MELCIONAntoni Tàpies / FRANCESC MELCIÓN

 

 

Ha mort l’artista Antoni Tàpies i Puig a l’edat de 88 anys, segons ha confirmat la família a l’Ajuntament de Barcelona. El pintor, escultor i teòric de l’art català està considerat un dels artistes fonamentals del país del segle XX.

L’artista havia rebut prestigiosos guardons, com el Premi de la Fundació Wolf de les Arts, el 1981, o la Medalla d’Or de la Generalitat, el 1983.

Tàpies (nascut a la capital catalana el 13 de desembre del 1923) es considera un dels artistes més rellevants del segle XX i la seva obra està exposada arreu del món. Va néixer en el si d’una família burgesa, culta i catalanista i va ser nomenat marquès de Tàpies el 2010.

Va ser un dels principals exponents de l’informalisme i la seva formació autodidacta el va ajudar a crear un estil diferenciat, que donava molta importància a l’ús dels materials, i va estar molt lligat a la ciutat de Barcelona, on hi ha la Fundació Antoni Tàpies, dedicada a l’estudi i l’exposició de la seva obra.

El 1948 va fundar la revista ‘Dau al Set’, amb d’altres artistes com Joan Brossa, Arnau Puig i Modest Cuixart. Des d’aquesta publicació van passar per diversos corrents: des del dadaisme primerenc al surrealisme plàstic o l’existencialisme ideològic.

Casat amb Teresa Barba Fábregas, Tàpies va tenir tres fills, Antoni, Clara i Miquel.

Durant la guerra civil va treballar algun temps a la Generalitat de Catalunya, on el seu pare exercia l’advocacia.

Insigne cultivador de noves tècniques de dibuix, litografia i ‘collage’ sobre nous suports plàstics, i de l’escultura en ciment, bronze o ceràmica, fins i tot en combinació amb objectes d’ús quotidià, es va oposar al règim franquista, va defensar la cultura catalana des d’incipients posicions esquerrans i interès pel surrealisme, la filosofia de Jean Paul Sartre i el realisme social, i va participar a l’assemblea clandestina, en el convent dels PP. Caputxins de Sarrià, Barcelona, que va impulsar el 1966 la fundació del primer sindicat democràtic d’estudiants.

La seva obra està o ha estat present en tots els grans museus del món.


EL MEU COMENTARI:

Avui és mort un català universal, el pintor ANTONI TÀPIES.

Tant se val si no t’agradava la seva pintura (jo era un d’aquests), però la seva trajectòria artística sempre va ser coherent, mai no va seguir les modes. Com en Joan Miró (un altre català universal). DEP.
Homenatges pòstums a un artista de cap a peus. Ja he dit que jo no era pas fan del seu estil, però va saber tenir un estil propi, mai no va ser esclau de les modes, es lliurava a la seva feina i era admirat a tot arreu, amb exposicions a Tòquio, París, Nova York… respectat per tothom. DEP.
L’altre dia es celebrava el 70è aniversari del naixement d’Ovidi Montllor, que com en Tàpies, va ser també un artista polifacètic i coherent, amb unes cançons que li feien just el qualificatiu del “Georges Brassens valencià”. Encara és recordat i respectat gairebé 20 anys de la seva mort, el 1995. La seva cançó “Faré vacances” deia tot allò de la seva manera de veure la vida i com volia ser enterrat. Igual que en Tàpies, que també serà recordat malgrat els anys. I com en Joan Miró, també recordat gairebé 30 anys després d’aclucar els ulls.
julianjuanlacasa | diumenge, 5 de febrer de 2012 | 20:26h
Política (diari AVUI + EL PUNT)

Al·lèrgia a la senyera

Diversos episodis en els darrers mesos han posat l’exhibició de banderes catalanes en el punt de mira dels sectors més espanyolistes

La doble versió de la portada del darrer llibre infantil de Geronimo Stilton i la rectificació a la web dels Minnesota Timberwolves sobre la “identitat” de Ricky Rubio, els dos últims casos aquesta setmana

05/02/12 02:00 - BARCELONA - ÒSCAR PALAU

El canvi de banderes al llibre de Gerónimo Stilton Foto: ARXIU.
La web dels Timberwolves, amb la senyera Foto: ARXIU.
La web dels Timberwolves, amb la senyera Foto: ARXIU.
Els jugadors del Barça amb la senyera Foto: ARXIU.
Els jugadors del Barça amb la senyera Foto: ARXIU.
La web dels Timberwolves, amb la bandera espanyola Foto: ARXIU.
La web dels Timberwolves, amb la bandera espanyola Foto: ARXIU.
Cesc, amb l'estelada Foto: ARXIU.
Cesc, amb l’estelada Foto: ARXIU.

Jugadors com Cesc, Xavi,Puyol i Piqué han estat molt criticats per la bandera amb què han celebrat els triomfs

La senyera, i no diguem ja l’estelada, provoca al·lèrgia. Això, si més no, es pot pensar si es repassa el seguit d’episodis que s’han produït els darrers mesos –no cal anar gaire més enllà de l’estiu per trobar-ne una pila– i que han posat la bandera catalana en el punt de mira dels sectors més espanyolistes. Sembla que per a alguns la seva simple presència provoca urticària.

L’últim exemple, aquesta setmana, esquitxa un dels personatges infantils del moment. Resulta que la darrera aventura del ratolí Geronimo Stilton, tot un fenomen editorial mundial entre la quitxalla, amb més d’un milió de llibres venuts només a l’Estat espanyol, se situa en el context de la diada de Sant Jordi. Va ser una idea sorgida aquí, a Estrella Polar, del Grup 62, i amb el títol El llibre i la rosa va sortir dijous a la venda a Catalunya, amb l’acció centrada a Barcelona i referències a la llegenda del drac i fins i tot als castellers. La història segurament s’exportarà a tot el món, però l’edició en castellà, a càrrec de Destino, del grup Planeta, incorporarà algun retoc que n’amaga l’origen català. D’entrada, la referència a la rosa en el títol, que es dirà, tan sols, El día del libro, diuen que per promocionar la Fira del Llibre de Madrid. A més, les senyeres que, al dibuix de la portada catalana, decoren les paradetes de la rambla per on passeja Stilton tampoc apareixen en la versió castellana. Asseguren que aquest és el dibuix original que va arribar de l’editorial mare a Itàlia, però els va la mar de bé, als editors, que no hi surtin senyeres. No fos cas que fessin mal als ulls als nens espanyols…

A una fòbia pitjor es pot atribuir l’altra polèmica de la setmana. Dilluns la web dels Minnesota Timberwolves, l’equip de l’NBA on juga el base del Masnou Ricky Rubio, estrenava pàgina en castellà dedicada al mercat hispà. Hi destacava la fotografia de dos jugadors: la del porto-riqueny Barea, flanquejat per la bandera d’aquest estat lliure associat als Estats Units, i la del català, és clar, acompanyada amb la senyera. Ai, però, quan es van assabentar d’aquest “error” o “ficada de pota”, segons ho definirien mitjans com ara Marca o El Mundo! Van posar el crit al cel! No havien passat ni 24 hores que la web ja havia substituït la senyera per larojigualda, amb tanta barroeria –vés a saber quines trucades devien rebre, els americans– que de fons encara s’hi veu, difuminada, part de la bandera catalana.

Al món de l’esport, de fet, és on trobem més casos d’al·lèrgia a símbols catalans. En la semifinal de la darrera Champions a Madrid, molts seguidors del Barça van denunciar que els havien requisat, sense cap raó, les estelades amb les quals volien entrar al Santiago Bernabéu. Després de guanyar la supercopa d’Europa a Mònaco, al Cesc Fàbregas, que acabava de tornar al Barça després de vuit anys aliè a tot a Anglaterra, se li va acudir fer la volta d’honor amb una estelada a l’esquena. Amb prou feines havia arribat al vestidor que les xarxes socials i alguns programes televisius ja n’anaven plens, qualificant-la pel cap baix d’“insígnia anticonstitucional comunista”. Minuts després el jugador penjava una disculpa al Twitter, dient que es pensava que era una senyera “com totes”…

Potser ni així s’hauria estalviat les crítiques. I si no que ho pregunti als seus companys Puyol, Xavi i Piqué, que, després de guanyar el mundial de Sud-àfrica amb la selecció espanyola, van haver de donar explicacions per haver-se passejat durant les celebracions amb una bandera catalana que, per cert, ara s’exposa al Museu del Barça. Tan gran és la fixació d’alguns, de fet, que Xavi i Puyol ja havien estat criticats el 2007 per haver amagat, amb el seu doblec, la rojigualda que duien estampades les mitgetes, abans d’un partit de seleccions contra Letònia.

Ara que, tot i que no consola gaire, cal dir que la senyera no ha estat l’únic objecte de la ira espanyolista: després de guanyar el campionat d’Europa sub-19, l’agost passat, l’entrenador espanyol Ginés Meléndez va arrabassar de males maneres la bandera asturiana que exhibia un futbolista, Juan Muñiz, en la recollida de medalles. Es veu que la federació havia prohibit que durant les celebracions s’exhibís cap insígnia… que no fos l’espanyola, és clar.

No és a l’esport d’elit, però un cas semblant va passar també a l’agost, als Jocs Mundials de Policies i Bombers a Nova York. Un grup de participants catalans es va avançar a la delegació oficial per aixecar un castell que es va coronar amb una estelada. No cal dir que la delegació espanyola, que ja estava molesta perquè a l’acreditació dels catalans hi apareixia la senyera, els va dedicar tota mena d’insults i vexacions, i els va “contestar” exhibint banderes espanyoles amb el toro d’Osborne…

La polèmica ha esquitxat també últimament diversos municipis catalans, on ja són usuals les mocions i sentències a favor i en contra de les banderes que onegen a l’ajuntament. Especialment greu va ser el cas de Masquefa, on un regidor independent va atropellar dos veïns que havien tret la rojigualda que acabava de penjar al balcó consistorial el Dia de la Hispanitat. Al contrari va fer el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat per la Diada: treure la senyera de la catedral, ja que “és un símbol polític i no es pot penjar en una institució que ha de ser neutral”, deia el toledà Juan Pedro Pulido, secretari del bisbe. Els campaners, que se’n sentien responsables, es van enutjar i van amenaçar de dissoldre’s, però la situació es va reconduir i, tot just des del 12 d’octubre, la senyera torna a onejar. Per ara.

I ara, les samarretes del Barça.
Les que es van filtrar a la premsa per a la propera temporada no incorporen la senyera com els darrers anys, i això també ha causat malestar. Segons filtracions posteriors, però, sí que la duran, fins i tot augmentada.

Darrera actualització ( Diumenge, 5 de febrer del 2012 02:00 )

Publicat a


EL MEU COMENTARI:


L’obsessió dels espanyolistes d’espanyolitzar Catalunya és de psiquiatra. És com exigir a les pel.lícules franceses que siguin parlades en anglès “perquè avui dia, si no se’n fan en anglès, no les volen veure ningú fora de França”.

A més a més, d’aquesta obsessió arriba fins i tot a dir, com sento sovint a Madrid (on hi resideixo), que cap madrilenya “con dos dedos de frente” tindria una relació amorosa amb un català. Es creuen molts madrilenys tan “mascles”, que si una dona s’embolica amb un català, és que ella és ximpleta, però si una dona deixa un català per embolicar-se amb un madrileny, aleshores, de cop i volta, ella té la intel.ligència d’Albert Einstein.
Potser exagero, però els catalans tenim que aguantar moltes coses i moltes humiliacions. Crec que en Francesc Macià va dir: “El poble català és generós, però no li agrada gens ésser decebut”.

julianjuanlacasa | diumenge, 5 de febrer de 2012 | 02:40h

Es va fallar finalment el judici contra l'expresident valencià Francisco Camps, amb el resultat que ja coneixem: indult. El curiós d’això és que no s'hagi dit que va ser indult per la mínima, cinc vots favorables contra quatre, és a dir, que no hi va haver unanimitat, com ens volen fer creure. Tot acusat té dret a la seva innocència fins que no es demostri que no ho és, però en el cas d’en Camps, la seva conducta no era gaire clara, i el curiós és que ara que ja és innocent oficialment, i per tant hauria de donar-se-li novament el càrrec que hi tenia, el seu partit no en vol donar, i menys encara el nou President valencià. Aquest ja ha ocupat el poder amb els seus partidaris, amb tentacles per tot arreu, i els homes de confiança d’en Camps ja han sigut acuradament marginats a llocs irrellevants. 

En la política, n’hi ha de guerres contínues als partits per acumular-hi poder entre una persona i els seus amics, o per treure-se'l a uns altres. Vegeu el poder que Alfonso Guerra segueix tenint al PSOE, tot i que fa gairebé vint anys que es va retirar de la política activa: els seus partidaris són coneguts com els "guerristes", i actuen com a guardians de les essències del partit, o de les essències que al Guerra li semblin vàlides. Fins i tot ell aprofita de tant en tant per donar lliçons d'ètica, com en un intent desesperat d'algun dia tornar a la política i arribar a ser President. 

Això també és al PP, podria parlar d'Aznar, que els seus partidaris, doncs, serien els "guerristes" del PP, que també dicten d’allò que segons ells és ètic o "decent". Però que en Camps no doni lliçons d'honradesa i santedat als que no són del seu partit: que s’amoïni ara per exigir això als del seu, els que han ocupat el seu lloc. Que aquí me’n recordo una frase que diu el personatge de José Sancho a la sèrie "Crematorio": "Quan ets poderós, deixes de ser tota la resta". És a dir, que el poder pot deixar-nos sense capacitat de distingir entre el bé i el mal. 

També polèmic serà el veredicte contra en Baltasar Garzón, del qual no diré si va actuar amb ètica o no com a jutge, simplement és que fora de l'Estat espanyol s’hi veu com absurd que per investigar els crims, perfectament provats, del franquisme, un jutge hi hagi de ser inhabilitat. Els jutges o polítics que als seus països han investigat crims de dictadures són vistos mundialment com a herois, com a França, Alemanya, Xile o Argentina. O “caçadors de nazis”, com el jueu Simon Wiesenthal, son vistos com a herois sense cap màcula. Per això, a "Le Monde" hi veuen com un personatge peculiar i gairebé surrealista al Miguel Bernad, l'ultradretà líder de Manos Limpias, tant per la seva obsessió per portar als tribunals a gent que en d’altres països s’hi veu com a gent honrada com pels seus intents desesperats de justificar a Franco, a qui només li manca exigir la seva immediata beatificació pel Vaticà. 

I les noves mesures per a Educació, resulten fallides en voler imposar cada nou Govern d’allò que vulgui. No he llegit Educació per a la Ciutadania, ja sóc una mica més gran per estudiar-la, no conec a ningú que amb 47 anys, com a jo, estudiï en un col.legi infantil, però aplicava una cosa que a la resta d'Europa s'aplica i es respecta. Si després els diuen antiquats (al nou Govern) a Europa, que no es queixin, que en Nicolas Sarkozy va de conservador i sense immutar-se gens canvia de dona com de camisa (els seus compatriotes hi reconeixen que està millor amb la Bruni que no pas amb l’avorrida de la seva ex).

 

julianjuanlacasa | dissabte, 4 de febrer de 2012 | 02:28h

Accueil > Europe

Bloody Sunday, la bataille de la mémoire

LEMONDE.FR | 30.01.12 | 08h55   •  Mis à jour le 31.01.12 | 09h01

 

La statue qui marque l'entrée de la ville de Londonderry, baptisée "Reconciliation/Hands Across the Divide" ("Réconciliation, des mains au-delà des divisions").

La statue qui marque l’entrée de la ville de Londonderry, baptisée “Reconciliation/Hands Across the Divide” (“Réconciliation, des mains au-delà des divisions”).Charlotte Chabas

 

LONDONDERRY, ENVOYÉE SPÉCIALE - Depuis 1972, Brian Brace a passé chaque dernier dimanche de janvier à marcher. Trente-neuf fois, il a arpenté le bitume du quartier catholique de Londonderry pour rendre hommage à ses quatorze camarades morts sous les balles de l’armée britannique, lors du “Bloody Sunday”. Le 30 janvier 1972, une date devenue légende de l’histoire nord-irlandaise, symbole de cette période des “troubles” et des souffrances de la communauté minoritaire catholique dans une Ulster protestante.

Mais à 64 ans, l’homme, sourire édenté et joues rougies par le vent glacial et les pintes de bières, ne sait pas s’il défilera cette année. Alors que la ville célèbre le quarantième anniversaire de ce “dimanche sanglant”, la communauté catholique est divisée. Faut-il poursuivre ces marches ou tourner la page des martyrs ? Un débat qui provoque une véritable bataille de la mémoire, et traduit la complexité d’un pays où l’antagonisme a souvent régné en maître.

JUSTICE EST-ELLE RENDUE ?

“Ce qui s’est passé le jour du Bloody Sunday était non justifié et non justifiable. C’était mal.” Les mots du premier ministre britannique, David Cameron, ont résonné dans la Chambre des communes, le 15 juin 2010. Pour la première fois, les victimes du Bloody Sunday étaient totalement innocentées, la faute rejetée sur neuf soldats et un officier anglais. Mais si le ministère de la défense britannique a proposé une indemnisation aux familles de victimes, les juges ne semblent pas pressés de se pencher sur le cas de ces soldats anglais, pour la plupart médaillés de guerre.

Justice est-elle alors rendue pour ces quatorze victimes ? Certains proches, à l’instar de Kate Nash, estiment que l’enquête n’est pas allée assez loin, “n’est pas remontée assez haut pour comprendre d’où venait l’ordre de tirer”. Ils estiment aussi que “les responsables doivent être jugés et condamnés, comme pour n’importe quel crime de guerre”. Ceux-là refusent en bloc l’argent britannique, et ont appelé une nouvelle fois à marcher, dimanche 29 janvier. Près de 1 000 personnes se sont déplacées, un chiffre faible par rapport aux années précédentes, où la marche attirait près de 20 000 personnes.

Pour les autres, le temps est venu “de mettre un terme à ces marches”. John Kelly, dont le frère a été tué sur les barricades du quartier de Bogside, est aujourd’hui le coordinateur du musée de “Free Derry”, et porte-parole des familles de victimes. S’il “continue lui aussi de demander des poursuites judiciaires contre les soldats anglais responsables du massacre”, il estime cependant que “cette étape n’est plus entre les mains des habitants de Derry, mais du gouvernement britannique”. Une raison suffisante pour mettre fin aux marches, “aller de l’avant” et “éviter deperpétuer les tensions” entre catholiques et protestants.

 

Un riverain nettoie la stèle en hommage aux victimes du Bloody Sunday, en vue des commémorations du 40e anniversaire de la tragédie.

Un riverain nettoie la stèle en hommage aux victimes du Bloody Sunday, en vue des commémorations du 40e anniversaire de la tragédie.Charlotte Chabas

 

POUR VIVRE HEUREUX, VIVONS SÉPARÉS

Depuis le traité de paix du Good Friday (accord du Vendredi saint), en 1998, les relations se sont nettement apaisées entre les deux communautés. Mais la ville de Londonderry reste tout de même géographiquement très marquée par ce dualisme historique.

D’un côté du fleuve Foyle, la vieille ville, entourée d’épais remparts, laisse une vue imprenable sur le quartier catholique du Bogside. Sur l’autre rive, le quartier protestant s’étend à perte de vue en petits lotissements réguliers, accrochés à flanc de colline. Une ville, mais deux noms – Derry pour les catholiques, aujourd’hui majoritaires, Londonderry pour les protestants et l’administration nord-irlandaise. Une ville, mais deux nationalités – irlandaise côté Bogside, britannique de l’autre côté de la Foyle.

 

Carte de situation de Derry, où s'est déroulé le "Bloody Sunday", le 30 janvier 1972.

Carte de situation de Derry, où s’est déroulé le “Bloody Sunday”, le 30 janvier 1972.Le Monde.fr

 

Malgré des déplacements de population organisés au nom de la paix, certains bastions communautaires restent cependant implantés de part et d’autre du fleuve. Près de deux cents protestants continuent ainsi de vivre dans l’enclave de “The Fountain”, au beau milieu des catholiques. Trottoirs et lampadaires peints aux couleurs du drapeau de l’Union Jack, les habitants du quartier continuent d’entretenir les fresques murales qui clament le célèbre “No surrender” (pas de capitulation), slogan protestant depuis le siège de la ville en 1689.

S’il est désormais possible pour un catholique d’emprunter ces ruelles étroites, les étrangers au quartier sont tout de même observés avec méfiance. Pour Margaret Tolley, 38 ans, habitante de l’enclave depuis sa naissance, l’approche de l’anniversaire du Bloody Sunday reste une source d’inquiétude. “Si les esprits se sont calmés, on sait qu’on vit sur un baril de poudre et que la moindre étincelle peutprovoquer des débordements. Il suffit de deux ou trois excités pour transformer un cortège en émeute”, explique-t-elle.

PLUS QU’UNE MARCHE, “UNE TRADITION”

Sur la rive protestante, le constat est semblable, même si la distance minore les risques de débordement. Pour Jackie Dunlop, 47 ans, employée à la poste, l’hommage au Bloody Sunday demeure “une tradition qui fait partie de l’histoire de Londonderry, au même titre que les parades du mois d’août organisées par l’ordre Orange”, cette organisation protestante fidèle à la Couronne d’Angleterre réputée pour ses provocations envers la communauté catholique.

Pour cette fille d’orangiste, la démonstration de force et la tentation de “montrer ses muscles à l’autre communauté” ont laissé place à la dimension historique et culturelle de ces marches. Même si elle avoue que les débordements de l’été 2011à Belfast ont “fait du tort” à l’équilibre nord-irlandais, elle ne voit pas “pourquoi la commémoration de l’histoire de ce pays pourrait ralentir la réconciliation nationale”.

 

Jackie Dunlop, 47 ans, espère que les marches commémoratives se poursuivront pour préserver la mémoire de la ville.

Jackie Dunlop, 47 ans, espère que les marches commémoratives se poursuivront pour préserver la mémoire de la ville. Charlotte Chabas

 

“ŒIL POUR ŒIL, TOUS AVEUGLES”

Si les communautés restent encore aujourd’hui séparées – et ce, dès le plus jeune âge avec un système scolaire qui perpétue largement la séparation entre catholiques d’un côté et protestants de l’autre – elles n’en demeurent pas moins intimement liées. “Réduire le conflit nord-irlandais à un simple affrontement religieux serait trop simpliste”, souligne ainsi Peter Shirlow, docteur en droit à la Queen’s University de Belfast. En outre, chez les jeunes, la tension avec l’autre communauté est même de moins en moins perceptible.

“J’ai beaucoup d’amis protestants, et cela ne fait aucune distinction”, explique ainsi Darren McLannen, 28 ans, étudiant catholique en musicologie. “Au contraire, on rigole mutuellement de ces différences, en forçant le trait”, affirme-t-ilCette liberté et ce détachement des jeunes générations, c’est “la garantie de voir le paysévoluer dans le bon sens”, estime le docteur Peter Shirlow.

Danny McGrory, 57 ans, est né et a grandi dans le quartier du Bogside. En 1981, il a reçu une balle anglaise au niveau de l’abdomen, alors qu’il était avec un petit groupe d’amis dans la rue. Quelques mois plus tard, des membres de l’IRA, l’armée républicaine irlandaise, lui ont proposé de prendre les armes. ”Moi, je n’ai pas pu le faire, mais beaucoup de gens du quartier l’ont fait, parce qu’ils étaient en colère et ne voyaient pas d’autres solutions”.

Aujourd’hui au chômage, le quinquagénaire a longtemps attendu avant de raconterson histoire à ses trois enfants. “Je voulais qu’ils soient en âge de comprendre,éviter à tout prix qu’ils nourrissent un esprit de revanche et qu’ils se retournent un jour au nom de mon histoire personnelle”, explique-t-il, lui qui se sent “avant tout de Derry, nationaliste, mais d’Ulster et pas d’Irlande, parce que les gens du Sud n’ont pas la même histoire”. Citant Gandhi, il lance ce proverbe : “Œil pour œil, tous aveugles.”

 

Danny McGrogry, 57 ans, natif du quartier du Bogside.

Danny McGrogry, 57 ans, natif du quartier du Bogside.Charlotte Chabas

 

“EXTRÉMISATION DE LA SCÈNE POLITIQUE”

Malgré ces évolutions, le sentiment de peur reste tout de même bien vivant, insidieux. “Selon différentes études, la société nord-irlandaise est de plus en plus ségrégationniste. Le gens n’ont toujours pas ce sentiment de paix et de sécurité indispensable au bon fonctionnement d’une société”, analyse Adrian Guelke, politologue à la Queen’s University of Belfast. La faute incombe, selon lui, à une“extrémisation de la scène politique” nord-irlandaise, qui conforte la “logique d’affrontement”.

Deux principaux partis se partagent le pouvoir en Irlande du Nord : le Sinn Féin, côté républicain catholique, et le DUP (Democratic Unionist Party) pour les unionistes protestants. Le premier était, à l’origine, la branche politique de l’IRA, l’organisation paramilitaire à l’origine de centaines d’attentats sur le sol anglais et nord-irlandais. Le second s’est longtemps violemment opposé à tout accord avec les catholiques pour défendre les intérêts de la communauté protestante.

“Les deux partis ont été élus sur des positions extrêmes, pour conserver leur légitimité et leur suprématie, ils n’ont pas d’intérêt à aller dans le sens du rapprochement“, explique ainsi Adrian Guelke. Pour certaines familles de victimes du Bloody Sunday, c’est même à l’issue d’un accord politique tacite avec le gouvernement britannique que le Sinn Féin aurait fait arrêter la commémoration du Bloody Sunday. “Certains politiciens n’ont pas intérêt à ce que la vérité soit faite, parce qu’ils ont du sang sur les mains et craignent qu’on puisse dévoiler des choses sur eux”, affirme ainsi Kate Nash, dont le frère a péri le 30 janvier 1972.

 

Hommage aux victimes du Bloody Sunday, dans le quartier catholique de Bogside.

Hommage aux victimes du Bloody Sunday, dans le quartier catholique de Bogside.Charlotte Chabas

 

LA LITANIE DES BOMBES

La violence hante encore le pays. La semaine passée, deux bombes ont explosé en plein centre de Londonderry, sans faire de victimes. Un nouveau coup d’éclat attribué aux factions dissidentes de l’IRA, qui cherchent toujours à libérer le pays de“l’envahisseur britannique”. Ces groupes paramilitaires, qui multiplient les actes de violence depuis plusieurs années, trouvent leurs nouvelles recrues dans une jeunesse désabusée par le marasme économique irlandais. Et l’anniversaire du Bloody Sunday pourrait bien leur donner des idées, prévient au détour d’une pinte de Guinness, Paul, 23 ans, proche d’une faction dont il préfère taire le nom.

“L’essentiel est de garantir l’entière souveraineté du peuple irlandais, peu importe la manière”, explique ainsi Francie Mackey, président du Mouvement pour la souveraineté des 32 comtés (32CSM), considéré comme la branche politique de la Real IRA, responsable notamment de l’attentat d’Omagh en 1998. A Londonderry, l’émergence, certes marginale, de ce parti sur la scène politique nord-irlandaise, réveille de douloureux souvenirs. “C’est horrible de penser qu’au XXIe siècle, des gens pensent encore que les armes peuvent être un moyen d’amener la paix”,commente ainsi Linda Fargul, 23 ans, caissière dans un supermarché.

Les démonstrations de violence de ces néo-républicains ne semblent pourtant pasfaire monter la tension dans la population. “Au contraire, l’assassinat du policiercatholique Ronan Kerr le 2 avril 2011, a ressoudé les communautés au lieu de diviser, analyse Adrian Guelke. “Parce qu’il était né et avait vécu toute sa vie à Derry, il était intouchable. Il était de Derry, avant d’être catholique ou protestant.”

Si les causes républicaines et loyalistes s’essoufflent au fil des ans pour laisserplace à une cohabitation pragmatique, la litanie des bombes rappelle tout de même le fragile équilibre sur lequel repose la ville de Londonderry et, avec elle, toute la société nord-irlandaise.

Charlotte Chabas

EL MEU COMENTARI:

Un altre estremidor dia de la Història que no cal oblidar mai, el Diumenge de Sang del 1972, al qual van ser assasinats salvatgement diversos nord-irlandesos que s’hi manifestaven pacíficament contra l’Exèrcit britànic, i aquest va obrir foc contra ells, la qual cosa va provocar la radicalització de l’IRA i del suport que aquest rebia de la població local, sigui a favor o en contra d’ells. 
A partir de l’atemptat d’Omagh (1989), l’IRA va perdre prestigi i força, però van saber negociar amb ells, fins i tot les mateixes víctimes de l’atemptat, i finalment van poder arribar a una pau que ja dura força temps.
julianjuanlacasa | dissabte, 4 de febrer de 2012 | 02:23h


 

Accueil > Idées

Auschwitz parle encore aux juifs et aux musulmans

Point de vue | LEMONDE | 27.01.12 | 14h18

par Samuel Pisar, avocat international

Le 27 Janvier, le monde commémore l’Holocauste et le 67e anniversaire de la libération d’Auschwitz – épicentre de la plus grande catastrophe jamais perpétrée par l’homme contre l’homme. En tant que l’un des derniers survivants de cette catastrophe, l’Unesco m’a désigné ambassadeur honoraire et envoyé spécial pour l’éducation à Holocauste. A ce titre, mon rôle n’est pas seulement d’honorer des morts, mais d’avertir les vivants des dangers qui menacent de détruire leur monde, comme ils ont jadis détruits le mien.

Depuis ma déportation à Auschwitz, à Majdanek (Pologne) et à Dachau (Allemagne), d’où je fus délivré à 16 ans par des soldats américains, plusieurs génocides, nettoyages ethniques et attentats religieux ont rappelé que les êtres humains sont capables du pire comme du meilleur, de haine et d’amour, de folie et de génie – que l’impensable est encore possible avec des gaz toxiques comme avec des missiles balistiques et des champignons nucléaires. Despotes et démagogues prétendent aujourd’hui que l’Holocauste n’est qu’un “mythe”, et continuent d’attiser la haine contre les juifs et d’autres populations vulnérables. Si de telles réflexions me semblent pertinentes aujourd’hui, c’est que les cendres des camps de la mort nous laissent entrevoir le spectre de l’apocalypse ; nous pouvons y entendre un appel à la vigilance et trouver l’inspiration pour relever les défis de notre temps.

En 2011, lors de cette même journée de commémoration, je fus invité par le Projet Aladin – lancé par la Fondation pour la mémoire de la Shoah et parrainé par l’Unesco – à me rendre à Auschwitz-Birkenau accompagné de 150 personnalités musulmanes, juives et chrétiennes, chefs d’état, rabbins, muftis et cardinaux. Dans ce lieu maudit et sacré, où sombra le fier vaisseau de la civilisation, où j’ai souffert tant de tortures et d’humiliations, ma mission fut de témoigner, au nom des victimes et des survivants, que l’Holocauste, loin d’être un “mythe”, constitue l’avertissement suprême des horreurs qui peuvent encore advenir pour l’humanité.

Submergée par les preuves manifestes qu’elle tenait sous ses yeux, unie dans une même douleur autour de valeurs communes, cette improbable assemblée a sutranscender les discordes politiques, raciales et religieuses pour prier ensemble à un avenir meilleur. Chacun a rejeté ces allégations cyniques qui nient la réalité de ce que nous avons enduré dans nos corps et nos âmes, en estimant que ces calomnies étaient indignes de ceux qui croient en un même dieu. Dans le sillage de cette manifestation extraordinaire de solidarité entre ennemis prétendument héréditaires, j’ai été invité à conduire plusieurs des participants à témoigner devant la Commission des affaires étrangères de la Chambre des représentants des Etats-Unis. J’y ai retrouvé le même esprit.

Ces deux événements renforcent ma conviction que le mandat confié aux organisations internationales comme les Nations unies où l’Unesco – où j’ai débuté ma carrière – revêt une dimension universelle et existentielle, et que ces institutions ne doivent pas être instrumentalisées ou détournées de leurs tâches supérieures par des considérations exogènes. Cette vérité s’impose d’autant plus dans un contexte mondial enflammé et déstabilisé, face au choix fatidique qui se pose : soit nous régressons vers la terreur et le chaos économique, soit nous poursuivons la marche de l’humanité par un surcroît d’imagination, d’innovation et de créativité capable de mobiliser l’énergie et l’enthousiasme des jeunes générations.

Je me permets de dire cela, en qualité de témoin direct d’un projet qui a conduit à l’asservissement et à la destruction de ceux qui furent désignés comme un peuple de “sous-hommes”. Mon retour dans la communauté des hommes m’a appris que l’abîme n’est pas notre seul horizon, qu’il y a d’autres façon d’extirper le poison de la haine entre adversaires, même ceux qui se considèrent des “ennemis jurés”. Une nouvelle renaissance – éducative, scientifique et culturelle – peut surgir grâce aux ressources inépuisables de l’esprit humain, et qui reviennent en partage aux noirs et aux blancs, aux asiatiques et aux européens, aux russes et aux américains, aux arabes et aux juifs. Si nous pouvons doter notre jeunesse des trésors de la connaissance moderne, de l’information et du savoir-faire, elle redécouvrira l’audace de nos ancêtres qui sortirent de leurs cavernes et ouvrirent une nouvelle ère de paix, de tolérance et de prospérité.

Nous, les derniers survivants de l’Holocauste, disparaissons les uns après les autres. Bientôt, l’Histoire va se mettre à parler, au mieux, avec la voix impersonnelle des chercheurs et des romanciers. Au pire, avec celle des négationnistes, des falsificateurs et des démagogues. La Journée internationale de commémoration pour les victimes est un lien vital dans la transmission de notre tragique héritage. Si nous échouons à lui donner collectivement et à bon escient la place qui lui revient dans la mémoire et dans l’éducation, au cœur des valeurs fondamentales de toutes les croyances, spirituelles ou séculières, les forces des ténèbres pourraient de nouveau revenir nous hanter.

Article paru dans l’édition du 28.01.12

EL MEU COMENTARI:

Estremidor relat d’un testimoni directe d’aquells horrors, dels que encara resten vius, i que alguns en volen ignorar. Igual que un supervivent de l’Holocaust nazi, podriem sentir als supervivents d’Holocausts com els de l’ex Iugoslàvia, l’Armènia que gairebé va exterminar Turquia o l’Àfrica sota el poder colonial. 

julianjuanlacasa | dissabte, 4 de febrer de 2012 | 02:22h

Accueil > Politique

Le dernier combat de Jack Lang

LEMONDE | 19.01.12 | 17h47

 

A 72 ans, Jack Lang - l'ancien ministre de la culture - se bat comme jamais pour son ultime circonscription.

A 72 ans, Jack Lang – l’ancien ministre de la culture – se bat comme jamais pour son ultime circonscription.AFP/FRED DUFOUR

 

Dans le TGV qui file vers Nancy, il feuillette Le Chemin de l’espérance, de Stéphane Hessel et Edgar Morin (Fayard, 2011). Puis passe à L’Elimination, de Rithy Panh et Christophe Bataille, sur le régime des Khmers rouges (Grasset, 2012). Morceaux littéraires choisis, comme autant de messages. Jack Lang, qui s’apprête à selancer à l’assaut de la 2e circonscription des Vosges, a le sens du détail, et celui du rebond…

L’ancien ministre de la culture, costume bleu et sac de voyage fashion noir, se rend pour la première fois à Saint-Dié, jeudi 12 janvier, sur ses nouvelles terres d’élection. Le candidat, en professionnel éprouvé du suffrage universel, a déjà tout préparé. ”Je ne me sens pas comme un parachuté, assure-t-il. Je suis ici chez moi.”

“Un retour aux sources de ma vie” : voici comment le natif de Mirecourt, ville de luthiers à quelques encablures de Saint-Dié, qui officia longtemps comme professeur de droit à Nancy, présente, lyrique, son arrivée sur le front de l’Est, après avoir été l’élu de Loir-et-Cher puis du Pas-de-Calais. Commentaire de Philippe Martin, député PS du Gers : “Vous l’avez aimé à Blois, adoré à Boulogne-sur-Mer ? Retrouvez-le à Saint-Dié ! Il y a les troupes théâtrales, il y a le Tour de France et puis il y a Jack Lang”, ironise ce camarade. Il reste impressionné par la façon dont l’ancien ministre de l’éducation enchaîne ”des déclarations enflammées où il se dit l’enfant du pays, tout comme il a défendu avec ferveur le maquereau de Boulogne. C’est un artiste, qui fait des tournées à travers la France”.

Le rideau aurait pourtant pu tomber, cette fois. Après avoir abandonné le Pas-de-Calais, pour cause de redécoupage électoral, mais surtout de peur de se voirégratigner par le vote des militants locaux, “l’artiste” risquait de se voir privé de scène. Plusieurs théâtres d’opération avaient bien été envisagés : Haute-Garonne, Gironde, Somme… Son errance législative n’en finissait plus, nourrissant un long feuilleton chez des camarades exaspérés de le voir, à 72 ans, bénéficier encore d’une telle indulgence de la part de la direction du parti. Martine Aubry, pressée d’enfinir, lui avait même proposé la circonscription de Soissons, dans l’Aisne. Un siège au Palais-Bourbon offert sur un plateau. Mais il n’en voulait pas.

“Je ne peux pas être propulsé administrativement”, proteste Jack Lang, qui désiraitêtre demandé, plébiscité, acclamé. Cela tombe bien. Les socialistes de Saint-Dié se cherchaient un champion. “Quelques jours avant Noël, on s’est aperçu avec effroi qu’on n’avait pas de candidat”, raconte sans rire Christian Pierret, maire de la ville et ancien député. Un vote militant est organisé sur-le-champ, samedi 7 janvier. Et Jack Lang est désigné à l’unanimité, moins trois abstentions. “C’est pas la Corée du Nord, mais c’est bien tenu”, plaisante, pas peu fier, Christian Pierret, installé dans le rôle de poisson pilote d’une opération qui se révèle, pense-t-il, tout bénéfice pour lui.

Tout sauf une erreur de casting, donc. A en croire le baron vosgien, l’image très “gauche caviar” de Jack Lang, dans cette circonscription ouvrière et sinistrée, ne constituerait pas un handicap : “Son image parisienne, on n’est pas contre, raconte Christian Pierret. Cela veut dire qu’il est connu, qu’il a du pouvoir, de l’entregent.”La politique à l’ancienne, en somme. Lovely Chrétien, première adjointe au maire, qui pourrait être sa suppléante, confirme : “On va beaucoup le solliciter pour nousaiderfaciliter nos dossiers, nous obtenir des subventions. Tout ce que les Vosgiens attendent.”

Voilà donc Jack Lang à nouveau en piste dans la ville dont Jules Ferry fut, en son temps, le député. Déjeuner avec les élus pour réviser les spécialités locales – soupe au lard et pâté lorrain – et évoquer ses souvenirs de ski au col de la Schlucht. Visite de la cathédrale et de ses vitraux, afin de ne pas oublier que Jack Lang débloqua pour leur rénovation, en 1984, une subvention de 6 millions de francs. “De là, on partait à Saint-Jacques-de-Compostelle”, raconte Christian Pierret. Saint Jack, lui, se limite à une promenade sur l’avenue Thiers, pas mécontent de s’adonner à l’un de ses exercices favoris : l’exposition de sa personne. “Il n’y a pas 36 solutions, estime-t-il. Ma méthode n’est pas nouvelle. J’ai besoin de rencontrer les gens.”

Partout, les passants demandent des photos et des autographes. Samuel, 27 ans :“Mes héros, en politique, sont Martin Luther King, Mandela et Gandhi. Jack Lang les représente”, s’enflamme ce jeune chômeur. “C’est la Fête de la musique”,plaisante un badaud alors que l’ex-ministre de la culture passe devant un Rom qui joue de l’accordéon. Mais, chose rare en politique, pas le moindre commentaire désobligeant. “Il n’est pas vieux, finalement”, juge Geneviève, 80 ans, tandis qu’Hannael, militante socialiste de 16 ans, le trouve “beau mec”.

Comme le montrent ses stupéfiantes cotes de popularité, qui le classent toujours parmi les personnalités politiques les plus appréciées du pays, l’opinion aime Jack Lang, lequel le lui rend bien. “C’est un rapport qui n’est pas politique au sens habituel, assure l’intéressé. Un rapport d’affection, de connivence, de sympathie réciproque.”

“C’est un marqueur pour les jeunes gens. Il reste l’idée que c’est lui qui a créé la Fête de la musique. Il a toujours donné l’impression d’être ouvert aux mouvements culturels de la jeunesse, diagnostique Jean-Marc Lech, patron de l’Institut Ipsos.Les gens savent qu’il est aimé des artistes et qu’il les aime bien et, par projection, l’associent à ceux-ci.” Une sorte de vedette du rock au pays de Solférino, donc.“C’est la dernière star de la politique”, confirme le député PS Jean-Christophe Cambadélis.

“Il est très soigné quand il est photographié, observe Jean-Marc Lech. Il ne donne pas l’impression de vieillir, comme s’il était sans âge.” Tout un travail pour Jack Lang, qui s’astreint, chaque matin, à une heure de fitness dans les salles de sport de grands hôtels parisiens. Aux yeux de ses camarades, il n’a pourtant plus le même lustre.

Lui, s’affirme toujours “admiré et jalousé” : “Il y a beaucoup de ministres qui n’ont rien fait, pas laissé la moindre trace”, explique-t-il, évoquant entre autres la Fête de la musique, le prix unique du livre ou la Techno parade. Mais ses collègues socialistes n’ont guère apprécié ses derniers tubes. Ainsi quand il a voté, seul au PS, la réforme constitutionnelle proposée par Nicolas Sarkozy ou encore la loi Hadopi. “J’assume, je persiste et je signe, dit Jack Lang. On ne peut voter contre soi-même, contre ses convictions.”

Et de nier toute sarkophilie : “Je n’ai aucune proximité avec Nicolas Sarkozy. Je ne le tutoie pas, à la différence de nombreux socialistes. Il m’a plusieurs fois proposé d’être au gouvernement, je ne l’ai pas envisagé une seule seconde”, jure celui qui a tout de même accepté deux missions d’information, pour le compte du président, à Cuba et en Corée du Nord.

Ces dernières années, Jack Lang n’a quasiment pas mis les pieds au groupe socialiste. Dans ses rangs, il exaspère, tant par ses positions que par son légendaire manque d’assiduité sur le terrain. “On ne peut pas dire qu’il ait planté sa tente à Boulogne”, concède Serge Janquin, député du Pas-de-Calais. Mais les états de service du dernier des éléphants mitterrandiens encore en activité lui vaudraient presque absolution.

“Il fait partie de ces personnalités qui dépassent le groupe parlementaire, pardonne François Lamy, député de l’Essonne et lieutenant de Martine Aubry. C’est une histoire. Il reste quand même une icône des combats de la gauche.” Philippe Martin acquiesce : “Jack, c’est une sorte d’institution, ce qui fait qu’il a droit à un traitement toujours différent de ceux qui, pied à pied, se battent pour leur siège. Mais, en même temps, il bénéficie d’une sorte de mansuétude électorale, une récompense pour ce qu’il a fait dans sa carrière politique.”

Mais qu’est-ce qui fait durer Jack Lang ? Toujours placé, souvent gagnant, l’ancien ministre de François Mitterrand devine toujours d’où vient le vent : il avait voté Ségolène Royal à la primaire de 2006, opté pour Martine Aubry avant le congrès de Reims en 2008 et choisi en novembre 2011 François Hollande, quelques jours avant le vote. Et il n’est pas du genre à dire du mal. “J’aime beaucoup Martine Aubry, femme courageuse, de caractère, de culture et d’action, qui a une forme d’humanité rare”, flagorne-t-il, avant de trouver François Hollande “très intelligent et brillant. C’est un cerveau, une belle machine intellectuelle, doté d’un sens politique aigu et porté par une volonté”.

Même Nicolas Sarkozy a droit à une amabilité : “Il ne faut pas sous-estimer notre adversaire principal, qui a talent, courage et énergie.” Quant au paria politique de l’année, Dominique Strauss-Kahn, ami et voisin de la place des Vosges, “je suis encore plus ami avec lui, assure-t-il. Certains strauss-kahniens se sont éloignés. Moi c’est le contraire”. Et Jack Lang d’assumer son propos malheureux tenu au lendemain de l’affaire du Sofitel - ”Il n’y a pas mort d’homme” : “Ce que je voulaisdire par “mort d’homme”, c’était un assassinat. J’aurais dû dire : il n’y a pas crime de sang.”

Les attaques en piqué de ses amis socialistes sur cet écart de langage, ou sur sa quête d’une circonscription, constituent pour lui autant de preuves de vie politique.“Quand les gens engagent des polémiques contre vous, c’est la preuve que vous êtes vivant”, veut-il croire. Jack Lang – mais qui en doutait ? – continue le combat. D’autant que, à Saint-Dié, l’affaire, sur le plan électoral, n’est pas entendue. Le député UMP sortant, Gérard Cherpion, a gagné avec 55 % des voix en 2007. “Jack Lang choisit l’ascension par la face nord”, admire Christian Pierret. “C’est un bosseur. Il ne lâche rien”, témoigne un membre de son équipe.

Le show continue. Outre cette campagne vosgienne, Jack Lang représentera le candidat Hollande à l’international, prochainement en Tunisie et en Inde. Il prépare depuis trois ans un livre sur Michel-Ange, qui sortira peut-être en septembre. Et persiste à “demander des excuses” à Arnaud Montebourg, qui avait exigé de Martine Aubry sa mise à la retraite anticipée pour raisons d’âge.

“Cette histoire d’âge, ça veut dire quoi ? Quel âge avait Clemenceau quand il a gagné la bataille contre l’Allemagne ? Et Churchill ?”, s’emporte-t-il, tapant avec force du poing sur la table de ce café de la place des Vosges où il a ses habitudes.“Je ne sais même pas l’âge que j’ai. Ça ne m’intéresse pas. Je suis actif, combatif. Je me bagarrerai jusqu’à mon dernier souffle. Je n’ai pas l’intention de renoncer.”Plutôt celle, comme tout artiste politique qui se respecte, de mourir sur scène.

David Revault d’Allonnes

Article paru dans l’édition du 20.01.12

EL MEU COMENTARI:

Un dels Ministres de Cultura més influents de tots els temps, tot recordant el mític André Malraux, escriptor, a més. Ja no queden Ministres de Cultura d’aquesta mena, ara que sembla que la cultura té que ser mercantilitzada de manera obscena.
julianjuanlacasa | dijous, 2 de febrer de 2012 | 19:55h
Per l'onada de fred siberià que ja ha arribat al país, i que a zones com els Pirineus i la resta de Catalunya ja s'hi sent amb força, y a Madrid també la sentim de valent (a la Sierra serà encara més forta, per l'altura), me'n recordo d'aquest article d'El Periódico de Catalunya, sobre el poble amb més fred de tot arreu, precisament a Sibèria, on els -40º a l'hivern és normal. 

El lloc amb més fred del planeta: Oymyakon (Sibèria)
julianjuanlacasa | esborrar | dimarts, 12 de gener de 2010 | 19:50h

9/1/2010 Edición Impresa EL RIGOR DE L’HIVERN|CLIMA EXTREM A RÚSSIA |EL CONGELADOR DEL MÓN

Oymyakon, un poble perdut de Sibèria, és el lloc habitat més fred del planeta

• L’hivern dura vuit mesos i la temperatura mitjana de gener és de -45 graus

Les cases d'Oymyakon, Sibèria, durant les poques hores de llum del dia en ple hivern. Foto: EL PERIÓDICO
Les cases d'Oymyakon, Sibèria, durant les poques hores de llum del dia en ple hivern. Foto: EL PERIÓDICO
EDWIN WINKELS
BARCELONA

¿Fred? ¿Els 5 graus, positius, ahir a Barcelona? És clar que no. ¿Els 17o sota zero a Boí, de nit? Certament. Però per als habitants d’Oymyakon aquesta temperatura hauria estat el paradís. A l’hivern més calorós de la seva història, aquest poble perdut a Sibèria va registrar una vegada 16,6 graus sota zero. Va ser el seu rècord en un mes de gener, rècord de temperatura màxima. La mitjana sol ser de 42o sota zero. I ahir a la nit, a les cinc de la matinada hora local, el ­termòmetre de l’estació meteorològica d’Oymyakon indicava 52o sota zero.
És una xifra màgica per als nens del poble: si el mercuri baixa encara més d’aquests –52o, no hi ha escola, tot i que des de fa cinc anys l’escola té calefacció. Però seria massa arriscat fer-los caminar pels carrers foscos, on el sol va sortir ahir a les 10.58 hores i es va pondre a les 16.10. No cal dir que per als entre 500 i 900 habitants d’Oymyakon –les dades varien segons la font– la vida és dura, molt dura en hiverns que s’allarguen durant set o vuit interminables mesos de l’any.
El poble, a l’extrem oriental de Rússia, a la regió de Sakha o Ia­cútia, és famós per ser el lloc habitat més fred del món. Fama que deu als 72,1o sota zero registrats el 26 de ­gener de 1926, però també al fet que aquest fred es repeteix any ­rere any a la vall del riu Indigirka, on no arriba el vent i on una manta gè­lida cobreix les cases durant mesos. «He ­viatjat a molts llocs, però he de dir que Oymyakon és un dels indrets més inusuals que he vist. Hi ha ­altres llocs més a prop del pol Nord, a ­Noruega per exemple, però cap ­poble pateix les ­condicions meteorològiques tan extremes com aquest»,afirma Luciano Napolitano, un experimentat rodamón de Milà que va visitar la zona a finals del 2007.
La fi del món
Oymyakon és un d’aquells llocs que gairebé literalment és la fi del món. Està situat a dos, tres dies en c­otxe des de la ciutat més pròxima, ­Iakutsk, on els 200.000 habitants ­suporten una mitjana al gener de -40o. Només s’hi pot arribar a ­l’hivern, quan llacs i rius estan gelats. Una part del ­camí es re­corre ­sobre l’autopista de Kolyma, més coneguda per la carretera dels ­ossos. Va ser ­construïda per encàrrec de ­Stalin i els tre­­ba­lladors eren presos dels gulags si­berians. Milers van morir a causa de les ­condicions tan ex­tremes i van ser enterrats sota el paviment.
Stalin va voler obrir el poble, ­envoltat de muntanyes riques en or, plata i altres materials preciosos, al món i assentar, de passada, els ­nòmades sakha de la zona. Abans, aquí només vivien entre el maig i l’octubre els caçadors de rens; ara és habitat tot l’any. «Com que el fred tan extrem és normal aquí, estan ben organitzats –manifesta Lu­ciano ­Napolitano–. A ­Europa ens col·lapsem amb una mica de neu, aquí la vida normal ­segueix». ­¿Vida normal? No hi ha aigua ­corrent (les canonades es congelarien i ­re­bentarien), sinó que es descongelen ­enormes cubs de gel per al consum; també passa amb la llet. Al ­carrer no es poden portar ulleres, ja que s’enganxarien a la cara. I els motors dels cotxes (tots amb doble vidre) no s’apaguen en tot el dia, perquè no hi hagi problemes a l’hora d’arrencar.
«És un paradís, pel paisatge nevat, la naturalesa pristina, però viure aquí és una altra cosa», sap el viatger Napolitano. Dins de les cases, la llenya puja la temperatura a uns 30 graus, positius. Després, el vodka escalfa els cossos també per dins. L’alcohol, diuen a Oymyakon, causa més morts que el fred.

julianjuanlacasa | dimecres, 1 de febrer de 2012 | 01:56h


ELS TEMPS CANVIEN: * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt0399738/

 

http://www.youtube.com/watch?v=CBTbenU2xfA&feature=results_video&playnext=1&list=PL52139AD65B9A6817

 

http://www.youtube.com/watch?v=2jt5nxSgZl0

 

http://www.youtube.com/watch?v=1Bl17qDCc_Q

 

http://www.youtube.com/watch?v=wOE52kyHZ-0&feature=related



 

julianjuanlacasa | dimecres, 1 de febrer de 2012 | 01:54h


LA ÚLTIMA CIMA: * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1651902/

 

http://www.imdb.com/title/tt1651902/fullcredits#cast

 

http://www.youtube.com/watch?v=PKZMaL-bV0U

 

http://www.youtube.com/watch?v=Av6oD1eaE64

 

http://www.youtube.com/watch?v=vLpyS99I6u4 

 

(versión íntegra)

 

julianjuanlacasa | diumenge, 29 de gener de 2012 | 20:26h
Societat (diari EL PUNT + AVUI)

Un guàrdia civil agredeix un advocat perquè parlava català

El lletrat va ser vexat després de negar-se a parlar castellà al control de passatgers de l’aeroport del Prat

La víctima va presentar denúncia a l’oficina del Mossos de la terminal aeroportuària

28/01/12 02:00 - BARCELONA - JORDI PANYELLA

L’advocat, ahir a la tarda a la redacció de El Punt Avui ensenyant els dos fulls de la denúncia que va formalitzar davant els Mossos Foto: ORIOL DURAN.

A l’aeroport del Prat no s’hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es corre el risc d’acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda” i agredit per un d’ells.

Aquesta és la història per no dormir que ahir al migdia va viure un advocat barceloní de 27 anys quan anava cap a Madrid, com cada divendres, on estudia un màster sobre fiscalitat, i es va topar amb un agent que li va dir: “Caballero, hábleme usted en español.” Va acabar a l’oficina que els Mossos d’Esquadra tenen a la terminal T1 presentant una denúncia contra els agents, amb número d’identificació
U-80801-T i W-18153-L. El primer, caporal de graduació, el va agredir: va donar-li un cop a la cuixa amb un objecte contundent i va picar-lo al cap en diverses ocasions amb la mà estesa. Mentre es produïa l’agressió, el segon agent “s’ho mirava amb cara d’astorament, però tampoc feia res per aturar el seu company”, segons va explicar ahir a aquest diari l’advocat.

Comunicat de lesions

El lletrat, que treballa en una empresa multinacional amb seu a Barcelona, té el ferm propòsit d’anar més enllà de la denúncia presentada ahir. “La setmana vinent, amb el meu advocat, formalitzaré una querella criminal contra els dos guàrdies”, va afirmar. De moment, l’escrit de denúncia presentat ahir davant els Mossos i que ja ha fet curs al jutjat de guàrdia corresponent va acompanyat d’un comunicat mèdic del CAP Pujol i Capsada, del Prat de Llobregat, on es detalla les lesions sofertes: “Eritema i lleu tumefacció al nivell de cara anterolateral (1/3 inferior) muscle esquerre, amb dolor a la palpació, molèsties a la palpació cara lateral esquerra del coll.” A conseqüència dels cops rebuts, la víctima evidenciava ahir al vespre una coixesa.

La víctima, que va demanar quedar en l’anonimat perquè tem que el cas pugui perjudicar-lo professionalment, va arribar a l’aeroport del Prat amb temps suficient per agafar el seu vol, un Vueling UY1003 amb destinació Barajas. En passar per l’arc de seguretat del control de passatgers es va produir el típic incident amb el cinturó, que el vigilant de seguretat li va fer treure “tot i que no havia fet soroll”. Aleshores es va establir un diàleg entre el lletrat i el vigilant que els agents van interpretar com una situació de tensió que els obligava a intervenir. “Té algun problema vostè amb el company de Prosegur?”. Això és, segons la versió de l’advocat, la salutació que va rebre dels dos agents de la Guàrdia Civil. Va voler treure gravetat a la situació, va dir que no passava res i aleshores li van dir: “No entiendo, hábleme usted en español.

“Aquest vol no l’agafes”

El lletrat afirma que, en un primer moment, no va voler canviar d’idioma per “la manera com m’ho van demanar”. A partir d’aquí la tensió va créixer fins que un agent li va dir: “Aquest vol no l’agafes.” Aleshores el van conduir a una petita habitació, sense finestres, on es va produir l’agressió, “tot i que jo ja els parlava en castellà perquè veia que el tema s’havia complicat i volia rebaixar la tensió.”

En recordar-ho, la víctima explica que va sentir “una impotència molt gran. Quan saps que t’ho fan només perquè ets català et vénen ganes de plorar”. I mentre ho recorda torna a plorar mentre afirma: “Ara jo he d’actuar als tribunals contra l’Estat, perquè l’Estat ha actuat contra mi quan m’havia de protegir.”

Després de l’agressió, els guàrdies civils i el lletrat van sortir fora de l’habitació i quan els agents van sentir que la víctima trucava als Mossos d’Esquadra aleshores li van entregar un paper de denúncia on entre altres fets li imputen “insults al vigilant jurat i insults i menyspreu a la institució”. El lletrat assegura que va tenir problemes perquè els agents li donessin els números identificatius.

El Síndic de Greuges investiga el cas d’Espolla

Emblema del cos de la Guàrdia Civil Foto: REDACCIÓ.

Rafael Ribó, síndic de greuges, estudiarà “amb contundència” el cas d’un veí d’Espolla, Alt Empordà, que ha denunciat la Guàrdia Civil per coaccions per haver-los parlat en català.

“¡Cojones, qué bien hablas el catalán!”

Un ciutadà cubà va denunciar l’any 2010 haver estat víctima d’una vexació de la Policia Nacional a l’aeroport del Prat. “¡Cojones, qué bien hablas el catalán!”, li van dir els agents en to de befa.

Condemna a Mallorca per un cas a Son San Joan

1.200 euros de multa és la condemna imposada l’any passat per un jutjat de Mallorca a un agent de la Guàrdia Civil que va agredir un usuari de l’aeroport Son San Joan per haver-s’hi adreçat en català. La circumstància de l’agressió és idèntica a la denunciada ahir i es va produir en una habitació on l’agent va portar la seva víctima. El cas va rebre la qualificació jurídica de falta perquè ningú va acusar per delicte.

El català no agrada parlat, i tampoc escrit

Una advocada de Barcelona ha vist com se li rebutjava un escrit redactat en català, contra l’ordre d’expulsió d’un estranger interceptat a l’aeroport del Prat, pel simple fet de no estar escrit en castellà.

Darrera actualització ( Dissabte, 28 de gener del 2012 12:28 )

Publicat a


EL MEU COMENTARI:

Vexacions de Guàrdies Civils a catalans, que recorden a les que els nazis feien als jueus.

COMENTARIS DELS LECTORS DEL DIARI:
julianjuanlacasa | diumenge, 29 de gener de 2012 | 20:25h

POLÈMICA COINCIDÈNCIA

La ultradreta europea balla el dia en què es recorda l’Holocaust

Els líders de diversos partits d’extrema dreta participen a Viena en un acte d’una associació filonazi

Dissabte, 28 de gener del 2012 - 12:20h.ImprimirEnviar aquesta notíciaAugmentar/ Reduir text
EFE / Viena 

Diversos dirigents de partits d’extrema dreta d’Europa, entre ells la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, van participar divendres a Viena en un ball organitzat per una associació estudiantil austríaca a què s’atribueixen simpaties neonazis just el dia que es commemorava el Dia de la Memòria de l’Holocaust per recordar les atrocitats comeses pel règim nazi.

 

zoomEls joves de les fraternitats WKR participen en el polèmic ball, divendres, a Viena.

Els joves de les fraternitats WKR participen en el polèmic ball, divendres, a Viena. FAYER / HANDOUT | EFE

zoomDiversos joves protesten contra el ball de la ultradreta, a les portes del palau Hofburg, a Viena.

Diversos joves protesten contra el ball de la ultradreta, a les portes del palau Hofburg, a Viena. Ronald Zak | AP

El ball, que se celebra des de fa dècades, està organitzat per WKR, una associació de 21 confraries radicals nacionalistes entre les quals hi ha membres vinculats amb el neonazisme. Entre els assistents, a més de Le Pen, hi havia Kent Ekeroth, del partit dels demòcrates suecs, i el belga Philip Claeys, de la formació Vlaams Belang.

UNA VINTENA DE DETINGUTS

L’acte va tenir lloc als salons del Hofburg, l’antic palau imperial que avui dia és patrimoni de l’Estat austríac. A les seves portes, centenars de persones (4.000 segons els convocants, 500 segons la policia) es van concentrar per protestar per la celebració d’aquest acte. Una protesta que es va saldar amb 20 detinguts i nou ferits lleus –sis policies i tres assistents al ball–. Els arrestats estan acusats de provocar incendis i danys materials, segons ha informat aquest dissabte la  Prefectura de Policia de Viena. La manifestació estava convocada per partits polítics com Els Verds i el socialdemòcrata, sindicats, oenagés i grups catòlics, evangèlics i israelians, sota el lema Establim un precedent. Contra l’extremisme de dretes i el ball del WKR.

La celebració d’aquest any ha estat especialment polèmica al coincidir amb la celebració del Dia de la Memòria del Holocaust i el 67 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’Auschwitz(Polònia), símbol de l’horror nazi, en què van ser assassinats més d’un milió de presoners, la majoria jueus. Aquesta coincidència ha estat interpretada per diversos polítics d’esquerra i intel·lectuals com una ofensa a les víctimes.

EL MEU COMENTARI:

La ultradreta europea fa un ball de germanor el mateix dia on s’hi commemora l’Holocaust. Absolutament intolerable.

julianjuanlacasa | diumenge, 29 de gener de 2012 | 20:24h

20 janvier 2012

GRANDE-BRETAGNE – Le Parlement envisage des leçons d’abstinence sexuelle pour les adolescentes

AFP PHOTO / LEON NEAL

Le Parlement britannique examine vendredi un projet de loi visant à imposer des cours sur l’abstinence aux jeunes filles de 13 à 16 ans. La députée conservatrice qui mène cette proposition, Nadine Dorries, une élue conservatrice du Mid Bedfordshire, a expliqué en mai vouloir lutter contre les dérives d’une société “saturée de sexe”, et aider les jeunes filles à considérer que l’abstinence peut être “cool”.

Selon l’Association humaniste britannique (BHA), Mme Dorries est essentiellement soutenue par des groupes chrétiens conservateurs. Sa proposition a provoqué l’indignation de mouvements féministes, humanistes et de défense du droit à l’avortement – un droit que Mme Dorries a souhaité limiter par le passé. Plusieurs centaines de personnes prévoient de manifester devant le Parlement aujourd’hui. Des critiques se sont également élevées dans les trois principaux partis britanniques.

Ces cours ne visent pas à remplacer les séances d’éducation sexuelle obligatoires dans les écoles publiques britanniques, mais à apporter un complément, un tantinet anglé.

Pour Mme Dorries, citée par le Guardian, il s’agit de gagner un ”combat permanent”contre ”le taux incroyablement élevé d’activité sexuelle et de natalité chez les adolescents.” Sa solution, ”c’est d’apprendre l’option de l’abstinence à nos filles et à nos garçons, la possibilité de simplement dire ‘non’, ceci dans le cadre des cours d’éducation sexuelle obligatoires”

“La pression des camarades est un facteur clef de l’activité sexuelle précoce dans notre pays. La société est obnubilée par le sexe. Apprendre à un enfant de sept ans à mettre un préservatif sur une banane, c’est presque lui dite : ‘vas-y maintenant, essaie toi-même,’” poursuit la députée conservatrice.

Le projet de loi a peu de chances d’être adopté sans le soutien des principaux partis, mais les positions vigoureusement défendues par Mme Dorries ont provoqué un débat houleux en Grande-Bretagne. Pour Dan Rogerson, co-président du comité sur l’éducation et la famille des libéraux-démocrates au Parlement, ce projet risque de donner aux jeunes filles ”un avertissement terrible sur ce que l’avenir leur réserve” et s’est opposé à la séparation des filles et des garçons dans les classes d’éducation sexuelle.

Pour l’Association humaniste britannique ce projet est “encore une autre tentative du lobby de la droite religieuse de promouvoir et imposer aux autres une vision étroite, non partagée et potentiellement dangereuse du sexe, de la santé et du droit à l’avortement.”

Selon l’Office national des statistiques britannique, le taux de natalité chez les adolescentes est aujourd’hui à son plus bas niveau depuis le début des années 1980. En 2009, chez les 15-17 ans, il était de 38,3 pour 1000 en Angleterre et au Pays de Galles, en baisse de 5,9 % par rapport à 2008.

julianjuanlacasa | dissabte, 28 de gener de 2012 | 02:06h

S'ha detingut i portat a la presó l'amo de Megaupload, i he de dir que hi estic d'acord si ha fet malament, potser per això vindran els de Anonymous i em "hackearan" la meva adreça de correu electrònic. Només hi puc estar d'acord amb les descàrregues d'Internet si són legals, les il.legals no tenen cap tipus de justificació. Jo em descarrego d'Internet arxius de programes de ràdio per escoltar-los al meu MP4, i no penso revendre pas d’aquests arxius per treure alguns diners per ells. No he arribat encara a descarregar-me pel.lícules, ja que tenen diversos gigabytes i el meu ordinador no està preparat per a tanta quantitat. 

I prefereixo llogar-les a videoclubs, es veuen amb més qualitat que no pas dins un comprat al "Top Manta", enregistrat sempre barroerament. O si les compro a venda directa en DVD, m’espero que estiguin rebaixades de preu. 

Però aquest ànsia del "gratis total" porta els partidaris d'això a veure l'amo de Megaupload com a un heroi o un perseguit polític, i com no poden assaltar ells mateixos la presó de Nova Zelanda on hi és per alliberar-lo, com en les pel.lícules (les que es descarreguen ells mateixos per aquest portal, és clar, o les que hi veien quan encara anaven cap al cinema), a creure’s en possessió de la veritat, i això ho podem veure en la seva prepotència, tot atacant a qui tingui la gosadia de portar-los la contrària, insultant o amenaçant de mort a l’"heretge" que no els digui "sí, Bwana" a les seves prepotents exigències, sempre sota pseudònim i una foto que mai no és la seva. 

Perquè aquí cal posar algunes coses ben clares que he pogut veure als que hi veiem a Internet donar lliçons d'ètica sobre descàrregues i les seves crítiques als qui jutgen com "artistes dolents", indignes segons ells de guanyar un sol cèntim pel seu treball, i per tant, gent que ells creuen que haurien de desaparèixer de la faç de la Terra. Sóc partidari de les descàrregues legals, però legals, a veure si aprenen ells a distingir. 

Molt sovint he dit que si aquests partidaris del "gratis total" fessin ells mateixos de pel.lícules que els costaren milers d'euros i les estrenaren en cinema, si són de passeig pel carrer i veiessin a pobres immigrants venent-hi còpies d'aquestes pel.lícules al "Top Manta ", ja veuran com es rebel.len contra això, i com un John Rambo qualsevol, acaben amb la xarxa de descàrregues clandestines en dos minuts. 

Només se n’adonen del problema que causen als altres quan ho pateixen ells mateixos. I una altra cosa: si es queixen que els DVD o anar al cinema sigui molt car, n’estic d'acord, però hi ha Dies de l'Espectador que és molt més barat, Filmoteques a preu de riure i DVD que amb el temps baixen els preus en les botigues (per liquidar els que els hi quedin i així tenir-ne espai a les prestatgeries per a les noves pel.lícules), per no explicar que gairebé tots els diaris treuen pel.lícules cada setmana, unes de regal i d’altres amb un augment de tot just un euro o dos al preu, amb la mateixa qualitat que un DVD dels que es venen als grans magatzems. 

Jo no sóc cap reaccionari ni em paguen "els de la cella", com despectivament anomenen els que fan un tipus de cinema que no els agrada pas. Només sóc un cinèfil, apassionat del bon cinema. Un bon cinema sovint "minoritari", que per cert, és ben curiós que al "Top Manta" no s’hi vegi mai de pel.lícules "minoritàries", que per això han dit alguns que resulten, a aquest pas, més rendibles en cinemes que projecten aquest tipus de cinema. Com són sales de poc aforament, i el "Top Manta" només hi ofereix de pel.lícules ultracomercials...

 

julianjuanlacasa | dimecres, 25 de gener de 2012 | 21:43h

Una de les injustícies habituals als Òscar és la quantitat de grans pel.lícules que no són nominades a la categoria de Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa. Cada temporada tens la mateixa sensació d’estafa gegantesca, que donen el premi molt sovint a autèntics nyaps, o per prejudicis polítics o moralistes menyspreen a veritables obres mestres del Setè Art. Aquest any, a part de la molt apreciable pel.lícula catalana “Pa negre”, han deixat fora pel.lícules de França, Itàlia i aquesta que comento, que encara que rodada a França i en francès, representava a Finlàndia, rodada a la ciutat gal.la del títol, que ens porta a l’Aki Kaurismäki habitual, auster, sec i directe. Un escriptor fracassat que ara viu a Le Havre amb la seva dona i treballa de enllustrador, en Marcel Marx (André Wilms), malviu amb els pocs diners que guanya per això. Un dia, la policia localitza per casualitat un furgó procedent d’Àfrica amb immigrants clandestins. Tots són detinguts, menys un nen d’uns deu anys, l’Idrissa (Blondin Miguel), que s’escapa, i després en Marcel l’acull i ho amaga temporalment fins que pugui anar-se cap a Londres, on viu la seva mare. El impassible i rude comissari Monet (Jean-Pierre Darroussin) sospita d’en Marcel i indaga. Però l’Arletty (Katy Outinen), la dona de Marcel, comença a sentir-se malament i ha de ser hospitalitzada, en patir una malaltia greu. Tot això i molt més, explicat de manera austera i fugint totalment de l’estil Hollywood, fins i tot en la bellesa de la ciutat (en Kaurismäki no ens mostra gens de targetes postals, sinó llocs anodins i lletjos de la ciutat, cap racó bonic hi apareix) i dels actors (pràcticament tots són madurs poc atractius que vesteixen de manera anodina i alguns fins i tot amb aspecte grotesc, un Fellini a la finlandesa, gairebé el mateix que veiem a la resta de la filmografia del director). En molts moments n’hi ha tocs d’humor ben intel.ligents, que pugen l’humanitat dels personatges, fins i tot dels més antipàtics. Ja va estar nominat en Kaurismäki a l’Òscar l’any 2000 amb “L’home sense passat”, i aquesta pel.lícula “Le Havre” era molt més assolida, però ja se sap… la categoria de Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa dels Òscar és la que té el sistema de votació més estrambòtic. Ells se la perden (i el mateix poden dir els responsables de “Pa Negre”).


LE HAVRE: * * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1508675/

 

http://www.youtube.com/watch?v=L3b6dDv13f0

 

http://www.youtube.com/watch?v=lc5CKivSj0o

 

http://www.youtube.com/watch?v=EVJaTkU56mI

 

julianjuanlacasa | dimecres, 25 de gener de 2012 | 21:42h

La Meryl Streep és una gran actriu nord-americana, el talent de la qual es demostra una vegada i una altra. Aquest cop, s’ha arriscat amb un difícil paper, a més d’un personatge real, del qual tothom té formada la seva imatge: l’exprimera ministra de Gran Bretanya, Margaret Thatcher. Un personatge encara viu, però delmat per l’Alzheimer. En això es basen els guionistes d’aquest “biopic” per començar la pel.lícula i anar ficant de “flaix-backs” continus: una Thatcher vella, vídua i a la qual s’apareix el fantasma del seu difunt marit Denis (Jim Broadbent, “Another year”). Pel.lícula dirigida per la Phillida Lloyd, només coneguda pel musical “Mamma Mia”. S’enllaça contínuament present i passat, amb pinzellades de quan la Thatcher era jove i començava a ficar-se en tot al Partit Conservador, o quan és escollida Diputada i entra al Parlament, on la reben hostilment (el quart per a dones hi estava malament i amb una taula per planxar roba). Després, tot anirà passant als seus encesos debats amb parlamentaris laboristes i la seva coneguda etapa com a Primera Ministra, la primera dona a Europa que va arribar a això. La Thatcher jove és encarnada per l’Alexandra Roach, i després ja per la Streep. N’hi ha d’escenes aconseguides, però d’altres fan vergonya aliena, a causa del estil massa solemne i fins i tot cursi de la directora en afrontar-les, com les discussions de la Thatcher al Parlament amb els diputats del Partit Laborista, més pròpies d’un episodi de “Perry Mason”, i d’altres que semblen fer apologia descarada dels excessos del personatge, sense saber si presentar-la com una santa, una dona valenta o en algun moment com a víctima de la seva megalomania i supèrbia. Oliver Stone va tenir moltíssim més talent amb el seu agut i magistral retrat de Richard Nixon a “Nixon”, amb la complicitat d’Anthony Hopkins en un dels seus millors papers, però paradoxalment dels menys recordats: ens mostrava tant el costat mesquí i roí del personatge , com el seu costat humà i fins i tot noble. Una cosa semblant va aconseguir el francès Christian Clavier a la magnífica sèrie televisiva “Napoleó”, brodant un altre personatge històric controvertit i complex, com era l’Emperador dels francesos, on també s’hi veien tots aquests racons de la seva personalitat, la seva megalomania, la seva noblesa o com podia fer llàstima o despertar antipatia. Tot això no apareix pas en “La dama de ferro”, tret que la directora vulgui que tinguem llàstima a la Thatcher per la seva senilitat, que seria el seu càstig a la seva supèrbia al passat. Només ha servit perquè la Streep tingui una justa nominació a l’Oscar.


LA DAMA DE FERRO: * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1007029/

 

http://www.youtube.com/watch?v=YbDb7PG5n_E

 

http://www.youtube.com/watch?v=yDiCFY2zsfc

 

julianjuanlacasa | dilluns, 23 de gener de 2012 | 01:53h

El Dràcula cordovès

JUAN LUIS SÁNCHEZ
 

Universal, llegendària productora sobretot en el terreny del terror, celebra amb tots els luxes el seu centenari. Anuncien un logotip especial per commemorar l’efemèride, una gala de celebració i diversos esdeveniments i la restauració de les que consideren les pel · lícules més representatives de la companyia. Entre elles està Dràcula (1931) , amb Bela Lugosi , però m’ha commogut especialment que s’anunciï que també es recuperarà la versió espanyola de la mateixa pel · lícula, gairebé idèntica, llevat perquè no surt Bela Lugosi, sinó l’actor cordovès Carlos Villarías.

 

Com la gran majoria sabreu, en els primers temps del cinema mut no se sabia ben bé què fer per distribuir en nombrosos països les pel · lícules fins llavors mudes, per la qual cosa es podien canviar els rètols i punt pilota. En un primer moment es va pensar que el millor era directament rodar altres versions de la mateixa pel · lícula en diferents idiomes.

De vegades s’encarregava el mateix equip, fins i tot els mateixos actors, com els inoblidables Stan Laurel i Oliver Hardy , El Gros i el Flac, que sense tenir ni la més remota idea d’espanyol s’aprenien les frases i les pronunciaven com bonament podien amb el seu marcat accent ianqui: “Esco-ulta, Oli, tinc una flia-ma en el po-ulze”.

Per l’humor no estava malament, però per evitar que les pel · lícules de terror fossin un desgavell, es va optar per usar actors diferents que si coneguessin l’idioma. És el que va passar amb Dràcula (1931) . A les dues de la tarda, després de rodar les seves preses, Bela Lugosi s’anava al seu taüt, i el substituïa l’esmentat intèrpret andalús. Hi havia també un altre equip de tècnics, ja que George Melford substituïa Tod Browning , el director.

¿Millor que Lugosi?

Se suposa que la pel · lícula havia de ser la mateixa. No obstant això, i el mateix em peguen per això, vaig poder veure el film de Carlos Villarías en la ‘Filmo’, i em va semblar millor que el de Lugosi, opinió que per cert comparteixo amb l’estudiós del cinema Romà Gubern.

Té el mateix guió que l’altra, i no obstant això, dura mitja hora més perquè alguns actors triguen moltíssim a dir els seus diàlegs. No obstant això, i encara que és un tant excessiu, Villarías em resulta més proper que Lugosi i la pel · lícula em va semblar més àgil i dinàmica, possiblement perquè el director podia veure el material rodat del dia i millorar-lo.

Per cert, imagino que un vampir cordovès serà immune a l’all. Des de sempre s’haurà alimentat de la sang de paisans que s’haurien posat fins a dalt del típic salmorejo, que sol anar ben carregat d’all. Tampoc crec que l’afectin molt els crucifixos, si ha crescut en un lloc on tenen tantíssima tradició la Processó del Rescatao i altres manifestacions religioses de Setmana Santa, mentre que el 3 de maig se celebra moltíssim la impressionant Festa de les Creus.

http://www.juanluissanchez.blogspot.com/2012/01/el-dracula-cordobes.html

Enviat per Juan Luis Sánchez en 11:59

EL MEU COMENTARI:

Una versió voluntariosa.
 Encara que en Juan Luis apreciï d’allò que es veu a la versió espanyola,  ja que els va sortir una versió que sembla una comèdia de Jardiel Poncela, ja que no fa por, més aviat és còmica involuntàriament.
julianjuanlacasa | dissabte, 21 de gener de 2012 | 02:46h

Acaba de morir una de les llegendes vives de la política espanyola, dels més odiats i els més estimats: en Manuel Fraga Iribarne. Encara resta viu en Santiago Carrillo, antagonista d’en Fraga, i més gran que ell, igualment odiat i estimat. 

Representant el primer d'un món, d'una etapa de la Història d'Espanya nefasta, de la qual mai no es va penedir d'haver format part d'ella. I el seu "Currículum Vitae" de coses reprovables, sobretot quan el franquisme, són àmplies, que hem de recordar. 

Com va menysprear el dirigent comunista Julián Grimau, afusellat el 1962; com va justificar i va manipular l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano per fer-ho aparèixer com un boig suïcida; com va tenir a veure en la massacre de cinc obrers a Vitòria i Montejurra, de les que mai no va demanar perdó... 

Per això, comprenc els que es queixen que alguns surtin ara reivindicant-lo gairebé com algú que ha mort "en olor de santedat", i fa gairebé tres anys, quan la mort de l'actor Pepe Rubianes, a aquest gairebé no se li podia fer un homenatge sense semblar un "perillós subversiu", com si en Rubianes hagués abusat de nenes petites. La meva família va decidir posar-me per nom Julián precisament per en Grimau, afusellat dos anys abans que jo nasqués.

N’hi ha moltes coses fosques de la vida de Manuel Fraga que no han d'oblidar-se, tot enmig d'aquesta reivindicació amb pujada als altars que alguns volen fer-li. A més, a l'estranger, tots se'n recorden del seu passat franquista, qualificant-lo de "Darrer supervivent del Govern d’en Franco", cosa que no és precisament cap elogi. 

Fins i tot es recorden les seves postures ultraconservadores en qüestions com la família i el divorci, que li feien semblar un cavernícola i fins i tot mostrava tolerància als homes assetjadors sexuals, com si ells fossin les víctimes i no pas les dones. Si hagués alguna cosa positiva que dir d'ell, home, cal ser honest amb que després va saber readaptar-se a l'Espanya post-franquista i esdevenir un demòcrata, fins i tot va arribar a desafiar l’Antonio Tejero i els seus Guàrdies Civils colpistes el 23 febrer 1981, després de diverses hores de captiveri al Congrés dels Diputats, tot cridant: "Vull sortir d'aquí! Això és un atemptat contra la democràcia!"

Però també cal tenir en compte d’allò dolent que va fer en vida, que tot i que quan algú mor, per respecte a la seva família, tan humana com la nostra, se li deu. I llegint de nou algunes frases que va dir en vida, com quan va dir: "És evident que el gloriós alçament del 18 de Juliol és un dels moviments més simpàtics que es recorden a tot arreu" o "Les dones són com els votants indecisos: quan els preguntes amb quants homes s'han anat al llit, mai no t’hi donen una xifra exacta" (triades a l'atzar, n’hi ha d’altres frases encara més pintoresques o tremendes), no ens fan ganes de tenir-lo en aquest altar intocable per res.

 


julianjuanlacasa | dijous, 19 de gener de 2012 | 02:36h

No ha tingut sort PA NEGRE i s’ha quedat fora dels Òscars.

No tenen que estar tristos. Aquesta nit he vist una pel.lícula que era la representant de Finlàndia, L’HAVRE, i era ben digna de ser també als Òscars.

Però els de l’Academy fa anys que les seves nominacions de Pel.lícula de Parla No Anglesa son lamentables. Han deixat fora pel.lícules excel.lents i han premiat algunes que no s’ho mereixien.

Així que enhorabona als de PA NEGRE. Han anat sempre amb el cap ben alt, i sense cap aire de superioritat, sempre amb humilitat.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm