La vida és molt complexa, ja ho deien també els grans François Truffaut i en Woody Allen. (NOTA: MOLTS COMENTARIS MEUS ELS DESO ARA SOBRETOT A LA MEVA PÀGINA DE FACEBOOK I LA DE TWITTER, @JulinJuanLacasa)
S’ha posat de moda una cosa que, com a moda, és del tot absurda. És la paraula “Nazis”, utilitzada políticament de manera obsessiva. Qui la va utilitzar per primer cop? Actualment, pel partit polític al poder dins el Govern central, el PP, per atacar els moviments socials que protesten contra les seves mesures, o contra tot un poble, diguem-ne Catalunya. Però l’organisme de cadascú té un límit, i la poca imaginació dels polítics, que sembla que ja es conformen amb sortir-ne als diaris perquè al seu Mur de Twitter han dit una bajanada gran com a Saturn, fa que a poc a poc ens cansem de sentir-los i fins i tot comencem a ignorar-los. Les persones amb sentit comú hi hauríem això, ignorar-los, ja que molt sovint els que diuen d’aquestes bestieses només volen cridar l’atenció o assolir els seus minuts de glòria, si pensem que molts polítics que només son diputats que hi son a una llista als darrers llocs, i que hi creuen que amb això, faran mèrits davant els seus caps de partit i pujaran graons fins arribar a ser els nous caps. Així és la política a tot arreu.
Però jugar amb una tragèdia col.lectiva com va ser el nazisme, amb sis milions d´éssers humans assassinats i humiliats fa mig segle, una cosa que encara un grup de gent hi nega i, a sobre, qualifica tot això de calúmnia, és molt irresponsable. La Secretària General del PP, María Dolores De Cospedal, fa anys que juga amb coses terribles per cridar l’atenció, com quan va denunciar un presumpte espionatge al seu partit el 2009, del qual mai no en va presentar cap prova. Però sovint he sentit utilitzar la denominació “nazi” per referir-se a Catalunya, des d’Ángel Acebes (recordem el Pacte Nacional de l’Habitatge amb Josep Montilla, que ja em diran què tenia a veure allò amb el nazisme) als dirigents actuals del PP, UPyD (amb Toni Cantó al capdavant, mentre la Rosa Díez, paradoxalment, és una mica més callada) i Ciutadans.
D’aquests darrers, millor no parlar-ne. Ja tenen força amb esgarrapar vots perduts d’altres partits per a ells mateixos, i després no els saben administrar gaire. Però que diguin nazis a tots els catalans, quan a Catalunya mai no hi ha hagut la violència que sí ha hagut al País Basc, fa ganes de vomitar. Amb reportatges a la desprestigiada Telemadrid, amb declaracions de qui sigui, sigui la dreta o l’esquerra… He pensat sovint en que tant de bo que l’Olimpíada del 2020 sigui per a Tòquio, només com a cura d’humilitat. Perquè l’idea que alguns tenen de l’Imperi Espanyol ja fa olor de naftalina.
Com és habitual, el cinema francès i el de Hollywood saben descriure una vida quotidiana diferent. Mentre el francès va més cap allò més costumista i quotidià, tot i que el que explica sembla intranscendent o buit en aparença, a Hollywood busquen com sigui el gran espectacle, ple d'efectes especials, aventures de caire extraordinari i d’altres epopeies grandiloqüents. El cineasta (aquí desconegut) Christian Vincent narra una història de ficció inspirada lliurement en una de real, la d'una cuinera que va treballar alguns anys per al Palais du Elysée quan François Mitterrand era el President de França. Canvia noms de personatges i aspecte i explica com una cuinera del Périgord (regió de la França profunda amb una cuina pròpia), l’Hortense Laborie (Catherine Frot, "Les germanes enfadades"), hi entra en aquella cuina amb el seu propi tarannà, tot desafiant el prepotent xef i els seus masclistes col.laboradors. Només l'educat i sensible pastisser l'ajudarà en la seva feina. Catherine Frot, gran actriu francesa que tant fa un drama com una comèdia, amb el seu aire a la Carmen Machi que la fa molt propera, dóna al seu personatge una gran dignitat i enteresa, tant a l’enfrontar-se al poder establert en aquella cuina com quan recorda tot treballant-hi a una gran cantina de les Illes Croizet, arxipèlag francès proper a l'Antàrtida, de clima polar. Amb un estil sobri, el director ens mostra la varietat de plats que l’Hortense cuina per al President de la República, aquí interpretat per un actor no professional (Jean D'Ormesson), que amb el seu aspecte de vell entranyable i senzill trenca amb l'aire solemne que tenen els caps d'Estat. Un però seria que en alguns moments hi ha escenes que no són més que un seguit de plats, com un vídeo educatiu per a estudiants de Cuina, i les escenes a l'actualitat, amb la protagonista a les fredes Illes Croizet, tot eludint les preguntes de reporters de la TV australiana, tenen una petita trampa: sembla que la protagonista amaga un secret comprometedor, quan no és pas així. Però mostra amb verisme i sense grandiloqüències la vida de la gent humil que hi treballa per als polítics que regeixen un país. Res a veure amb "L'ala Oest de la Casa Blanca", encara que sigui una excel.lent sèrie televisiva i el seu President fictici Bartlett sigui un polític amb una humanitat de debò.
La recent pel.lícula francesa "A la casa" de François Ozon, premiada amb la Petxina d'Or al Festival de Sant Sebastià, ens va mostrar una història semblant a la pel.lícula que comentem aquí: un professor s'interessa per un alumne peculiar fins d’allò més imprevisible. A la francesa, era un professor de Literatura, frustrat escriptor, qui s'obsessionava per un alumne que sabia descriure la vida quotidiana d'una família qualsevol classe mitjana sense tenir res a envejar a mestres com Balzac. A l'argentina "Tesis sobre un homicidio", basada en la novel.la de Diego Paszkowsky i dirigida per l'aquí desconegut Hernán Godfrid, el professor és un advocat retirat, Roberto Bermúdez (Ricardo Darín), que dóna classes a la Universitat de Buenos Aires. Un dels seus alumnes és Gonzalo (Alberto Ammann, "Celda 211"), fill d'una família amiga de Bermúdez i que torna després d'una llarga residència a Espanya (d'aquí el seu accent argentí gairebé inexistent, que si no fos per les "esses" i "eshes" argentines, passaria per un paio de Valladolid). Davant de la mateixa Universitat, hi apareix una dona brutalment assassinada, i Bermúdez comença a sospitar de Gonzalo obsessivament, i com el seu "col.lega" francès, hi començarà una mena de descens als inferns, mirant de demostrar que el seu brillant i arrogant alumne és un psicòpata perillós. Ricardo Darín és el centre de tota la trama, i el seu gran talent com actor en té prou per portar tota la pel.lícula a sobre, perquè els altres actors són simples accessoris, correctes però sense gaires ostentacions, de l'omnipresent protagonista, que el relat aconsegueix que ens identifiquem amb les seves obsessions. Calu Rivero és la part femenina de la pel.lícula, com la Laura Di Natale, la germana de la noia assassinada. Només Alberto Ammann sap fer una bona rèplica a Darín, potser perquè el seu personatge és el motiu de l'obsessió de l'advocat, amb un aire mig impassible mig arrogant. Es manté el suspens fins a un inesperat i implacable final, sense cap necessitat de recórrer a tòpics de Hollywood plens de truculència com a "Seven", posem per cas, donant importància als personatges per al progrés de la història, tot i que no quedi al final tot el rodó que s'esperaria. François Ozon va saber plasmar millor la història final a la seva pel.lícula, potser perquè donava la mateixa importància als personatges secundaris, que enriquien l'intrigant argument. Per acabar, una anècdota: casualment, Ricardo Darín era membre del Jurat del Festival de Sant Sebastià que va donar la Petxina d'Or a "A la casa". Suposem que li faria gràcia veure que ell mateix hi havia protagonitzat una pel.lícula amb un punt de partida semblant.
--Hi hauria d'haver una defensa aferrissada d'algú quan és atacat per la seva raça, creença o religió, sobretot si aquesta persona és moderada, com la Ministra italiana, a la qual també l'ataquen per ser una dona, dins un país masclista com Itàlia. Recordo quan va haver l'intent d'assassinat de l'alcalde de París, el socialista Bertrand Delanoë, homosexual, i tota la classe política del país va donar-li el seu suport incondicional. (Pels atacs soferts per la nova Ministra italiana, de raça negra).
--Un programa valent és SALVADOS, amb un estil senzill fa denúncies de les hipocresies i corrupcions a l'Estat espanyol, no només del PP. Amb un dels seus programes, ha destapat una injustícia que era amagada des de feia sis anys, la tragèdia del Metro de València, amb més de 40 morts i que hi havia sigut amagada a corre-cuita pel PP, perquè hi venia el Papa Benet XVI i perquè no li convenia pas que tothom sàpigues res d'una pèssima gestió. (Perquè el programa SALVADOS d'en Jordi Evole va rescatar de l'oblit el terrible afer de la tragèdia al Metro de València fa sis anys, amagada pel PP de manera covarda).
--Segons el professor Òscar Jané, una cosa és defensar el cosmopolitisme i una altra renegar del territori on has nascut. Tothom ens imaginem que es refereix als que defensen una idea de Catalunya (o qualsevol indret del món) diferent a la del seu tarannà, com fan els unionistes espanyols del PP o UPyD, o el mateix PSC.
-- Ja cansa tanta comparació amb el nazisme. Se'ls ha esgotat el discurs. Ah, Mariscal, dedica't a la teva feina, no siguis Boadella II.
-- Tot i que hi resideixo a Madrid, fa anys que no hi veig aquesta cadena. Va néixer com la TV3 catalana al 1989, tot i que gairebé mai ha fet de sèries pròpies. Amb Leguina i Gallardón, va tenir un to moderat, però amb l'arribada de l'Espe, ha degenerat fins la caricatura, i ara, amb el gegantí ERO recent, ja és un pàl.lid reflex d'uns temps que van ser millors per a Telemadrid. I no és el primer cop que difama Catalunya: l'any 2007, crec, ja ho va fer, amb un reportatge que deia que els nens castellanoparla nts eren discriminats sense pietat pels catalans. Va protestar el President Montilla, i l'Espe, per arreglar-ho, va fer a corre-cuita una exposició sobre la cultura catalana a la Puerta del Sol, força mediocre, per cert. (Pel nou reportatge anticatalà de Telemadrid).
--En Ferran Adrià, el cuiner català més conegut arreu del món, ara que ha tancat el seu restaurant per fer-ne d'altres tasques relacionades amb la cuina, celebra que casualment molts xefs de grans restaurants del planeta van començar amb ell mateix, a les seves cuines. Un orgull per a qualsevol mestre.
-- El Bayern va ser superior, i per cert, el Barça va respectar-lo, cosa que el Reial Madrid no va fer mai amb el Borussia Dortmund, al qual va menysprear-lo. Al Barça li cal una renovació, però no pas a fons. N'hi ha molts jugadors que ara no tenen el seu millor moment, però son recuperables, i d'altres que ja no poden fer res més. Ara, a guanyar la Lliga i a descansar. Després ja se'n faran els canvis que calguin.
-- N'hi ha països on la mentalitat tradicional no fa res més que provocar frustracions en la gent, i la gent que sap que el seu no és casar-se i formar una família, parlem sempre de la tradicional, perquè sigui homosexual (o soltera, com és el meu cas), es sent marginada, tot i que a les grans ciutats de la Xina és una mica més fàcil parlar-ne d'aquests problemes. (Perquè encara a la Xina l'homosexualitat és tabú).
-- Les empreses que ara volen rentar la seva imatge enviant-hi ajuda humanitària als damnificats son hipòcrites, estan desesperades per dir que la culpa és d'altres i no pas d'elles. El poble de Bangla Desh està furiós, tenen els seus motius. Les meves condolences per als familiars dels morts. (Per la tragèdia dels 500 morts a Bangla Desh, treballadors tèxtils en condicions infrahumanes).
--Amb la sentència de l'Operació Puerto, a veure ara què diuen els que acusaven els guignols francesos de difamadors i envejosos. Era veritat.
Tot i que es va exagerar en part el veritable impacte de la notícia, que deia que Alta Films, la més important distribuïdora espanyola de cinema d'autor i la cadena de cinemes Renoir, que projecta aquestes pel.lícules, anaven a desaparèixer, encara que només desapareixen dues sales de la cadena i la distribuïdora encara es pot salvar, és cert que per culpa de la greu crisi econòmica general, la manca de suport públic i la ignorància de molta gent que es considera cinèfila, provoca que sigui en perill que al nostre país hi vegem un cinema diferent al que Hollywood i els seus acòlits volen imposar-hi.
A mi m'agrada el cinema d'autor, però compte, no pas d’aquest cinema pedant, avorrit i mancat de veritable interès que molt sovint se'ns ha volgut ficar com a "cinema de qualitat". N’hi ha cinema d'autor interessant, que sap arribar al públic, que sap explicar de coses interessants tractant l'espectador com algú intel.ligent, no pas com un al que pren el pèl de manera indecent.
M'agrada el Federico Fellini de "8 ½" i d’"Amarcord", obres mestres del cinema, on el seu concepte del cinema, la música de Nino Rota i la fotografia s'unien admirablement, però em va avorrir a "Satiricó" o a "La Giulietta dels esperits", on el seu indubtable talent visual es perdia en absurdes escenes sense cap ni peus, potser encegat pel seu ego, que tot gran artista en té. O pel.lícules recents com la francesa "Holy motors", pujada a un altar per la crítica, però que no em va atreure gens ni mica per a veure-la, en veure un seguit d'escenes raríssimes i uns personatges repulsius, especialment "Monsieur Merde", el nom del qual ja ho diu tot. Hauria d'haver-se fixat en el Fellini de "8 ½", que sí va saber renovar el llenguatge cinematogràfic.
És clar que a part, està això de que com l’estil de Hollywood i dels EUA en general han influït en el nostre públic per marcar com creiem que ha de ser una pel.lícula, què ha d’explicar, com han de ser els actors, la fotografia, la música... El cineasta francès Francis Veber, quan hi presentava a Madrid en roda de Premsa la seva gran comèdia "Sortir de l'armari", va dir una cosa molt clara: "Per a un francès, el públic espanyol és dels més difícils de complaure perquè hi està molt intoxicat pel cinema americà".
Tenia tota la raó: un estil d'humor com el francès, que fa mig segle compartíem i admiràvem, ara per alguns resulta pedant, antiquat i fins i tot diuen que és immoral i indecent, ben al contrari del "decent" humor americà, que per aquests alguns hi aporta valors morals que dels quals diuen que el cinema francès no en té cap.
Només sembla que agradi l'estil francès si surt un francès a una pel.lícula americana, vist amb els tòpics amb els que se'ls veu des dels EUA, és clar. Passa amb el cinema europeu com amb qualsevol cosa que sembli cultura, que certa gent és totalment incapaç d'acceptar qualsevol cosa que no sigui trets, cops de puny, baralles i diàlegs de més de 30 segons de durada que no incloguin les frases "Ets un marieta de merda que no em arribes ni a la sola de la sabata i et mataré" o "Tens unes mamelles i un cul que m'agraden i vull follar amb tu". O dites encara de manera pitjor, sobretot si veiem les pel.lícules de Torrente, que sempre omplen els cinemes, deixant buits els d'autor.
Deixen morir una forma de cultura que no els atrau gens ni mica. M'anima saber que hi ha d’obres mestres del cinema que al seu moment van ser menyspreades i ningú les volia veure, i avui en dia són clàssics del cinema que les televisions emeten desenes de vegades l'any, amb actors o directors mítics.
O que Woody Allen, algú a qui menyspreen els adoradors del cinema d'acció i violent, contra el qual han dit barbaritats com "L'única cosa que m'interessa saber d'ell és com carda amb la seva filla [Soon-Yi]", tot desitjant veure-ho a la presó i gairebé dient-li envejós perquè critica els homes pinxos i prepotents que es lliguen a les dones que a ell li agraden, i que cauen inexplicablement enamorades d'ells. Amb Woody Allen ens identifiquem els qui no anem gens de mascles dominants, ni tenim cotxes o motos per atreure noies, ni res d'això. Les dones agraeixen que els homes tinguin cervell, el que menyspreen aquells que només gaudeixen veient als Stallone, Schwarzenegger o Seagal fent trets.
A França donen més suport al cinema de qualitat, i la mostra és que s’ha reobert un mític cinema, el Luxour, amb mil butaques, el qual dedicaran a projectar-hi cinema d’autor. Però, és clar, el Govern de l’Estat espanyol només donaria suport al cinema d'autor si tots els seus cineastes es diguessin José Luis Garci i tots ells glorificaren el Dos de Maig.
La prostitució és dels temes més delicats per tractar-hi, i és dificilíssim d'evitar la moralina o la pura denúncia, si s'observa des del prisma moral. També es tendeix a veure com es veu dins una pel.lícula porno, per exemple, on la prostituta és sempre la que fa passar una estona de sexe inoblidable a l'actor porno de torn. Aquesta coproducció entre França i Polònia aporta un aspecte nou al tema: una dona, Anne (Juliette Binoche), contacta amb dues noies estudiants que es paguen els seus estudis exercint la prostitució, una francesa, Charlotte (Anaïs Demoustier), i l'altra polonesa resident a França, Alicja (Joanna Kulig). Anne les entrevista totes dues, tot observant la seva "professió" com ho faria una feminista, més preocupada per si elles pateixen humiliacions o menyspreus per part dels homes, cal entendre els clients. Davant la seva sorpresa, no és pas així, elles ho assumeixen amb naturalitat, sobretot la noia polonesa, que encara que hagi patit d’algun client antipàtic, no es penedeix gens, i fins i tot li agrada el que fa. Tot això fa a Anne replantejar-se la seva pròpia vida, rutinària, casada amb un marit avorrit i amb dos fills adolescents que van a la seva. Rodada sobretot càmera en mà, mira de sortir dels tòpics sobre prostitució, feminisme, sexualitat i vida familiar, i ho aconsegueix. La jove Joanna Kulig és del millor de la pel.lícula, menjant-se viva la molt més experimentada Juliette Binoche. Tot i que el ritme no és gens espectacular, és semi-documental, buscant el màxim verisme i com sol ser moltes vegades el cinema d'Europa de l'Est, tot i que sigui rodada a París i amb repartiment francès.
Michelangelo Antonioni va ser dels cineastes més personals i també dels més difícils de comprendre. Molta de la seva obra tracta de la incomunicació entre els éssers humans, i ha tingut l'admiració a tot arreu. Fins i tot superestrelles de Hollywood van treballar en alguna pel.lícula seva, com John Malkovich en un dels seus darrers treballs, o la que comento aquí, que va comptar ni més ni menys que amb Jack Nicholson, quan va rodar també la pel.lícula que el va consagrar definitivament, "Algú va volar a sobre el niu del cucut "de Milos Forman. Com és habitual, Antonioni narra de manera lenta la fugida cap endavant d'un reporter de la TV britànica, David Locke (Nicholson), que a un país africà dominat per una dictadura i amb uns escamots rebels, després de quedar el seu tot terreny encallat a la sorra del desert, arriba a peu a un petit poblat, i a l'hotel del lloc troba mort a David Robertson (Charles Mulvehill), d'un infart. Decideix intercanviar la seva identitat amb la del difunt i tornar així a Europa. Mentre la dona de Locke plora la seva presumpta mort, el protagonista, ja amb la seva nova identitat, es posa en contacte amb els representants dels guerrillers rebels als quals el difunt proporcionava armes per enderrocar el dictador. Farà un viatge que el portarà a Espanya i a ciutats com Almeria, Osuna i fins i tot Barcelona. Aquí es trobarà amb una dona (Maria Schneider, "L'últim tango a París"), que com ell, fuig del tedi dins la seva vida. Tot l'argument mostra les obsessions del director, i en algunes frases pronunciades per Nicholson es mostra com l'ésser humà no digereix bé la vida en general. Per als espectadors d'aquí, resulta curiós veure les ciutats abans esmentades com eren als darrers anys del franquisme, sobretot Barcelona. Tanmateix, el ritme lent d'Antonioni dificulta en molts moments seguir l'argument, tot i que et pot intrigar saber què passarà amb el protagonista, i per això hi espereu fins al final, dur, sec, pessimista, sense concessions, una moda en aquella època del cinema d'autor. Però no s'entén pas el perquè de la fugida cap endavant de Locke, encara que el director vulgui que ens ho imaginem, mostrant-nos poques pinzellades del seu passat. Nicholson, centre absolut de la trama, s'adapta perfectament a la narració pausadíssima d'Antonioni, res a veure amb les seves pel.lícules americanes. En el repartiment hi ha Josep Maria Caffarel, com el conserge d'un hotel andalús, i una petita aparició de l'expresident del Barça Joan Gaspart també com a conserge, però a Barcelona, cosa que ell coneix perfectament, ja que és empresari del sector. Cinema per veure sense prejudicis i si no estàs massa deprimit/ida.
Podria fer un joc de paraules amb el famós sobrenom que va tenir la Margaret Thatcher, “La Dama de Ferro”, o amb l’encertada definició que en va fer en François Mitterrand, que “Tenia els ulls de Calígula i la boca de la Marilyn Monroe”. Però prefereixo dir que els èxits de la “Dama de Ferro” estan oxidats avui dia, tot recordant que ha perjudicat les classes baixes fins a extrems al.lucinants, i ha ajudat a enriquir-se a les classes altes com mai. Ella i el seu col.lega Ronald Reagan, tot i que ell mereixeria capítol a part.
L’únic mèrit que va tenir ella va ser acabar amb les dictadures d’Europa de l’Est, que per si mateixes van acabar morint-se, ja estaven obsoletes, però els atacs a les classes baixes a Gran Bretanya, aconseguint fins i tot posar als mateixos ciutadans en contra d’elles mateixes, encara es pateixen, tot i que fa 23 anys que ella va deixar de ser Primera Ministra. La curiosa pel.lícula sobre ella, de la qual, llevat de la gran interpretació de Meryl Streep, ens mostrava una visió sense prendre partit, com la de Richard Nixon que ens va donar Oliver Stone (aquesta última infinitament millor).
Quan la guerra de les Malvines, jo anava amb Argentina, com tot l’Estat espanyol i Catalunya, però ella va saber mostrar a Europa que l’Argentina era una dictadura feixista, que ho era, i per tant, allò era una mena de “guerra d’alliberament”. El curiós és que no veia igual a la dictadura de Xile, al dictador, detingut a Londres per Baltasar Garzón, només li va faltar exigir per a ell com a desgreuge el Premi Nòbel de la Pau.
La Margaret Thatcher va ser per a molts dels seus compatriotes, i parlo dels de classe baixa, és clar, el mateix que és en Vladimir Putin per als russos que pateixen seu règim tirànic, encara que per sort Thatcher no necessita contractar assassins a sou per matar dissidents ni enverinar-los amb poloni radioactiu. El President rus comparteix amb la seva col.lega desapareguda el mateix tipus de demagògia, la mateixa habilitat perquè la gent que creia en les seves paraules linxés, tot i que fos virtualment, als que ella s’odiava.
I els que més li donaven suport era l'Aristocràcia, aquella classe social que des de fa més d’un segle no aconsegueix gairebé adaptar-se als nous temps, quan va deixar de ser la que portava el poder a tot Occident. La Revolució francesa va marcar el començament de la fi del domini aristocràtic, i durant el segle XIX va passar a ser la burgesia la que domina ara, que no és agradable tampoc, però millor que sigui aquesta que no pas l’Aristocràcia. Tornem amb la Thatcher: la seva obstinació a tornar a un món ja caduc li va servir durant un decenni, però el començament de la fi de la seva carrera política ho va provocar aquella taxa anomenada “Poll Tax”, que va provocar fins i tot la rebel.lió del seu mateix partit polític, i va haver de dimitir.
Encara que ja no hi era en la política, i abans de patir l’Alzheimer que tenia, de tant en tant li agradava de fer polèmiques molt seves, com insultar les dones espanyoles dient que tenen bigoti (serà perquè alguna es va lligar a algun anglès que a ella li agradava) o dir que en Pinochet va ajudar a portar la democràcia a Xile, quan el tirà esperava guanyar un referèndum que creia que legitimaria el seu Règim criminal. La Thatcher ha fer que per ser algún a Gran Bretanya, o fas com el protagonista de “Match Point” de Woody Allen, és a dir, o t’hi cases amb una filla d’una família rica tot fingint ésser enamorat d’ella per sortir de la misèria, o no hi ha res a fer.
En Winston Churchill va tenir més tacte que no pas ella, era del seu mateix partit, però va saber fer millor bé als seus conciutadans. Ja ens hauria agradat veure a la Thatcher dins una guerra, dins el mateix Londres, com el seu antecessor. Segur que no hauria sigut gens ni mica el mateix.
-- Després de queixar-nos els barcelonesos de que Barcelona, per l'ex alcalde Joan Clos, s'esdevé una mena de parc temàtic per a turistes, la conseqüència del qual va ser, per exemple, una pel.lícula com a VICKY CRISTINA BARCELONA de Woody Allen del 2008 (tot i que crec que és una pel.lícula digna), està bé tenir molta quantitat de turistes dins els nostres carrers. Tot i que ha canviat la procedència: ara son majoria els russos, els nord-americans i els britànics. Francesos i italians han baixat una mica, potser per la crisi als seus països i que només poden anar-hi a ciutats dins els seus territoris. Ens queixarem de que n'hi ha massa turistes a les Rambles, la Plaça de Catalunya, la Sagrada Família, i més encara hi haurà quan hi arribi l'estiu, sobretot a les platges barcelonines, però, ara per ara, ens proporcionarà llocs de treball (a l'Avinguda de Joan de Borbó, a la Barceloneta, n'hi ha més de vint restaurants, l'un al costat de l'altre, els conec molt bé).
-- L'exigència del TSJC és absurda. És com imposar-nos veure pel.lícules de Mariano Ozores quan a la gran majoria ens agrada Woody Allen.
-- Difícil clasificació del Barça davant un bon Paris Saint Germain. Va marcar primer Pastore pel PSG, però va sortir Messi, tot i que renquejant, i va començar la jugada de l'empat de Pedro. Ja som a semis.
-- No está bien alegrarse de la muerte de alguien, pero hay que recordar que Margaret Thatcher, siendo mandataria de un país democrático, se comportó de manera tiránica, aunque sin llegar a los extremos de Vladimir Putin en Rusia. En Gran Bretaña mucha gente se ha alegrado de la muerte de MT como en su momento los judíos alemanes por Hitler o los iraquíes por Sadam Hussein.
-- Margaret Thatcher: un personatge que va devastar tot allò que va tocar, i que fa que avui dia, si no fas com el protagonista de MATCH POINT de Woody Allen, és a dir, casar-se amb una noia rica, tot fingint estar enamorat d'ella, per descomptat, no pots sortir de la misèria.
-- Setmana negra per la cultura. Ara ens deixa en José Luis Sampedro, el més veterà dels que han aclucat els ulls (96 anys). DEP.
-- Quan va fer-se el Fòrum de les Cultures a Barcelona, era una molt bona idea, però malament plantejada, i que va fracassar en part. El coneixement de les cultures d'arreu del món és important pel coneixement humà, i els catalans sempre hem tingut curiositat per la bona cultura que es fa al planeta sencer.
-- Amb la mort de Margaret Thatcher, sento el mateix que amb la de Manuel Fraga, més aviat indiferència. Però dic DEP, és el correcte.
A la dècada de 1960, el cinema americà, llavors influït pel cinema europeu, va rodar moltes de les seves pel.lícules al Vell Continent, fossin de gènere bèl.lic, dramàtic, històric i fins i tot comèdies. I un dels personatges històrics europeus més influents de l'últim segle no podia faltar: el metge austríac Sigmund Freud, creador de la Psicoanàlisi, que ha ajudat a comprendre millor la complexa psique humana més enllà de la visió més aviat quadriculada que aporten les religions. El gran cineasta John Huston, que va tractar tota mena de gèneres en la seva carrera, va decidir examinar les claus de la Psicoanàlisi, tot centrant-se en dos casos que Freud va tractar, un d'ells en què ell va tenir moltes sessions amb una noia traumatitzada per culpa del seu pare, Cecily Koertner (Susannah York). Al gran Freud l'encarna aquí un gran actor, Montgomery Clift, en un dels seus últims treballs, abans de la seva sobtada mort el 1966 amb només 46 anys d'edat, i sap donar-li una gran força dramàtica, tot i no poder a penes moure la cara , ja que anys enrere, Clift va patir un greu accident de trànsit que li va destrossar la cara i la mandíbula, i la hi van recompondre amb uns ferros que li feien nosa de valent. Això, per cert, l'obligava a prendre drogues per minvar el dolor, però també li provocava que se li oblidessin els diàlegs a l'hora de rodar, i que Huston arribés a esbroncar sovint l'actor. Llevat de tot això, l'acció es recolza en els diàlegs, sense cap estridència, l'ambientació de l'època, la gran fotografia en blanc i negre, l'extraordinària banda sonora de Jerry Goldsmith que aporta el to angoixant de les històries que expliquen els pacients, i sense oblidar d’actors secundaris com l'oblidat Larry Parks, en la seva darrera pel.lícula, que encarna un excel.lent doctor Joseph Breuer o Susannah York com Cecily Koertner. L'únic però que es pot fer a la pel.lícula és que es simplifiqui en excés tota la vida i obra de Freud dins els dos casos esmentats, fins i tot amb el breu però impactant cas del fill amb complex d'Èdip, que sembla que el públic americà només sap veure-ho així (l'europeu és més obert a d’altres mentalitats o visions més complexes de qualsevol cosa), i que quedi com una cosa tímida en tractar temes tan durs, però és una excel.lent pel.lícula.
La crítica espanyola sempre ha estat molt severa amb cada nova pel.lícula de Pedro Almodóvar, sobretot l'habitual Carlos Boyero, obsessionat amb què el cineasta manxec està sobrevalorat i fins i tot lamentant que s'hagi esdevingut un referent mundial, a més d’una gran influència per cineastes de tota mena, o actors que donarien la seva vida per treballar amb ell. Doncs amb aquesta pel.lícula, la crítica ha estat novament severa, fins i tot els que sempre han admirat l'obra d'Almodóvar. Però a mi em va agradar aquesta pel.lícula, tot i que coincideixo que no és de les millors d'ell. De què va? Doncs, que un avió de la fictícia companyia aèria Península pateix un problema en el seu tren d'aterratge durant el vol Madrid-Mèxic que l'obliga a un aterratge d'emergència on pugui. Mentrestant, ha d’esgotar el seu combustible i la tripulació ha d'entretenir als passatgers tant com pugui. Tant uns com altres són una fauna variada i peculiar. Perquè em va agradar? Doncs perquè Almodóvar, amb l'experiència que li han donat els anys, sap portar un argument tan barroer amb una desimvoltura i una seguretat tal que fa que la pel.lícula tingui una gran solidesa, no és gens ni mica com les seves dues primeres pel.lícules, que tenien moltes idees interessants, però un ritme i una posada en escena més aviat "amateur", que et fa pensar que fins jo les hauria fet millor, i els actors semblaven sortits de qualsevol vídeo d'amiguets dins una festa. I la seva habitual abundància de personatges, que aquesta vegada es nota més que mai que sobren uns quants, com sap sempre trobar per on continuar-hi, gairebé no fa nosa. L'acció passa gairebé exclusivament dins de l'avió, i per una enginyosa maniobra narrativa es trasllada a Madrid, al viaducte del carrer de Bailén, per on hi passen dos personatges secundaris, però importants dins la trama. Anem al gra: el capità de l'avió és l’Alex Acero (Antonio De La Torre), que està embolicat amb Joserra (Javier Cámara). Cal afegir al copilot Bruno Morón (Hugo Silva), i als hostes Ulloa (Raúl Arévalo) i Fajas (Carlos Areces). Aquest últim és el més carismàtic, ja que demostra el seu gran talent còmic, i aconsegueix esborrar del mapa a Arévalo, actor que sempre m'ha semblat mediocre, i fins i tot a Javier Cámara, sempre eficaç. Sobretot en el divertit i delirant nombre musical que fan per distreure els passatgers, on hi canten en playback "I'm so excited" de The Pointed Sisters. Almodóvar sap saltar sense xarxa, arriscar-se en un argument sense cap ni peus i que té d’alguns gags assolits, i no prendre’s massa seriosament. Això és el que Pedro ha afrontat amb coratge. Fins i tot amb la més aviat fluixeta i tímida crítica social encarnada en el personatge del banquer corrupte (José Luis Torrijo), que et fa recordar que qualsevol gag del "Polònia" de TV3 és mil vegades més corrosiu i directe. I el mateix amb el personatge de Cecilia Roth, barreja de Norma Duval i una estranya "madame" de prostíbul.
Com en el seu moment les paraules russes “Perestroika” i “Glasnost”, que van mostrar que l’antiga Unió Soviètica afrontava una necessària reforma per sortir del seu anquilosament absolut, com passa amb tots els Règims totalitaris o autoritaris, ara s’ha fet popular una paraula que podria recordar a la francesa “Cracher” (escopir), però que no sembla que vulgui ser això, literalment. És una més de les protestes contra la corrupció generalitzada i la crisi que està arruïnant l’Estat espanyol, la qual cosa ja ha obligat a molta gent a emigrar cap a l’estranger, i no pas gent com la de fa mig segle, amb poquets coneixements de tot, sinó gent preparada, amb idiomes, preparació de valent, tot. Una cosa és que només vagin contra els polítics d’un partit determinat, això em sembla que s’ha d’anar a per més gent, fins i tot a per la Família Reial, que també tenen molta part de culpa, però la gent del PP a per la qual se’n van els del PAH saben que en ser ells el partit que hi és al poder, és qui hauria de resoldre aquest desastre i no ho fa, i a sobre, hi veu com a Europa se’ls fa cada cop menys cas.
És clar que en sentir-los dir que l’Ada Colau i companyia són pro-etarres, és a dir, partidaris d’ETA, ja és fregar el ridícul. Tot aquell que els critiqui ja són condemnats a l’Infern, sembla.
I això que no han arribat els de la PAH a patir el calvari que pateixen les Pussy Riot a Rússia, atacades, detingudes, difamades i utilitzades per un tirà que es diu Vladimir Putin com arma per guanyar les eleccions amb el vot unànime dels ultraconservadors russos, els que van a l’església cada dia, i per rematar, amb les declaracions plenes de culte a la personalitat d’un actor que es diu Gérard Depardieu, convertit a la religió de “em faig rus perquè aquí em tenen on han de tenir-me, a sobre d’un altar”.
La indignació ciutadana ha mutat en diversos aspectes des del 15-M, i l’actual és el que encarna la PAH, li agradi o no li agradi als poderosos. Jo també tinc motius per protestar, no pas per desnonament, per sort encara conservo la meva casa, tot i que ja he cobrat gairebé la meitat de l’atur, però fa un any que em vaig quedar a l’atur pel tancament del restaurant on treballava, per la mala gestió del seu amo, que tampoc va poder evitar el tancament, quatre mesos després, l’altre restaurant de l’empresa.
Molts treballadors com jo vam anar al carrer, i pocs han trobat nova feina. Nosaltres podríem haver fet un escrache davant casa seva, i seria amb moltes persones, ja que cada restaurante tenia 30 empleats. Podria parlar del problema de Xipre, d’altres ineptes que han arruïnat un país, però ja portem diversos països amb la mateixa sort i que patiran el mateix remei pitjor que la malaltia, el rescat de la UE que no ajudarà gaire a sortir del forat.
No tenia res a fer contra "Amor" de Michael Haneke, en la categoria d'Òscar a la Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa. Però és una ben digna crònica d'un important capítol de la Història moderna de Dinamarca, quan encara era una mena de país feudal, a pocs anys de l'esclat de la Revolució francesa. El Rei Christian VII (Mikkel Boe Følsgaard) es casa amb la princesa anglesa Carolina Matilde, i ella aprèn a adaptar-se als costums danesos. Li donarà dos fills. El Monarca és inestable i excèntric, i un dia porten a la Cort l'alemany Johann Friedrich Struensee(Mads Mikkelsen, "Després del casament", "Et vull per sempre", "Germans"... i que hem vist com el “dolent” del “Casino Royale” de James Bond), que farà bona amistat amb la Reina fins esdevenir el seu amant. Però també es guanyarà la confiança del Rei, fins convèncer-lo que a Dinamarca li calia de profundes reformes per treure-la del seu estat medieval, tot i la frontal oposició de la Noblesa i l'Església. Tot està comptat en "flaix-back" per la Reina, durant el seu exili forçat a Alemanya després d'un cop d'Estat de la Noblesa i l'Església contra ella i contra Struensee, encara que mantenint a Christian VII al tron. La pel.lícula està produïda per Lars Von Trier i amb el guió escrit en part per ell, però per sort no cau en les truculències habituals del polèmic realitzador, sap deixar el director llibertat per mostrar fidelment aquella època, amb tots els detalls, des de la sumptuosa ambientació del Palau Reial fins els llavors bruts i miserables carrers dels barris pobres de Copenhaguen. No només anglesos i francesos saben fer cinema d'època digne i luxós.
Humphrey Bogart va ser un actor que va començar com a secundari i molt sovint fent de "dolent". Després, van veure que quedava millor "a l'altra banda", és a dir, amb la Llei. Alguns anys abans que immortalitzés el detectiu privat Philip Marlowe a "El somni etern", va brodar la seva interpretació d'un altre detectiu, el Sam Spade creat per Dashiell Hammett per a la seva novel.la que aquí adaptava un gran cineasta, John Huston, en una de les seves primeres pel.lícules. Spade i Miles Archer (Jerome Cowan) estaven associats en una agència de detectius privats a San Francisco. Un dia, reben la visita d'una misteriosa dona, la Brigid O'Shaughnessy(Mary Astor), que els encarrega buscar algú desaparegut. Archer és assassinat al mig del carrer mentre investigava, i Spade ha de seguir pel seu compte, enmig d’una trama densa i amb els laberíntics enigmes de tota trama de novel.la negra. Huston sap portar l'acció amb vigor, mantenint els abundants diàlegs del guió i les imprescindibles frases lapidàries de Spade. No ens oblidem dels molts personatges secundaris, cadascú amb una personalitat que es pot reconèixer, servits per grans actors secundaris com Sidney Greenstreet (al que després veuríem a "Casablanca") i l'alemany Peter Lorre, l'inoblidable assassí de "M, el vampir de Düsseldorf ", en una de les seves primeres pel.lícules americanes com un intrigant personatge, el peculiar físic i ulls sortits del qual ajudaven a fer-ho creïble. Cinema policíac clàssic que va influir en obres mestres posteriors del gènere i d'altres països, marcant arquetips com la "dona fatal", el detectiu ja de tornada de tot i els "dolents" implacables.
(Hola, he estat un temps absent d'actualitzar el meu bloc, però tots els dies ho consultava. A veure si tinc una mica més de temps, avui desaré algunes coses noves. JULIÁN).
Alguns dels meus comentaris recents a FACEBOOK I TWITTER:
--Catalunya és dels països més laics, amb menys presència de la Religió a tot arreu, almenys com es fa a Itàlia o als EUA. El Vaticà prepara, amb el nou Papa, una nova evangelització.
--Hoy tendré que ir como público a SPLASH, y quizá veré otra vez a Falete hacer el tontete.
--Un espectacle lamentable, i en Beppe Grillo, que jo hi creia que era un senyor coherent, ara resulta que és un dèspota encara pitjor que no pas en Berlusconi. I a sobre, amb pretensions de dictador a la Mussolini. Diu que vol abolir els sindicats de treballadors. Pobra Itàlia.
--Espanya va guanyar jugant com el Barça. França va lluitar, però el gol, l'expulsió i la sortida massa tard de Giroud van ser fatals.
--Protestar contra els desnonaments és ser pro-etarra? Els professors adoctrinen els nens alumnes? Per ells, fins Woody Allen és comunista.
Dos personatges importants han deixat d’ésser al poder, un per renúncia pròpia i un altre per haver mort d’un càncer. Dos personatges polèmics, amb apassionats partidaris i detractors. Són el Papa Benet XVI, que dimiteix del seu càrrec, cosa que cap Papa feia des de fa molts segles, i el president de Veneçuela, Hugo Chávez, després d’agonitzar per la seva greu malaltia. Dos personatges que mai no han estat de la meva simpatia, seré sincer.
Tot i que tots dos hi hagin sigut vistos com a lluitadors pels pobres, l’un ha actuat amb costums antiquats i l’altre amb tones de demagògia que van tacar irremeiablement els seus lloables propòsits. Aniré per parts: Chávez hi hauria necessitat classes d’educació, o aprendre dels seus col.legues Lula i Nelson Mandela. L’ex President del Brasil va demostrar determinació, fe, convicció en les seves idees. El mateix que Mandela a Sud-àfrica. I això que aquest últim va fer sortir al seu país d’un terrible Règim polític racista i ultraconservador, que condemnava als de la seva raça a un paper de semi esclavitud. Però exemplarment va saber reconciliar blancs i negres, que ara poden conviure sense problemes, com quan veiem un equip de futbol francès, amb la meitat dels seus jugadors de raça negra o magrebí, molts musulmans, juntament amb els seus companys blancs i catòlics.
Brasil, per la seva banda, com tot Llatinoamèrica, sobrevivia com podia, i Lula va saber fer disminuir en bona part d’aquesta xacra.
En canvi, Chávez va saber fer el mateix a Veneçuela i fer-lo més habitable, ha fet grans èxits contra la pobresa i per l’Educació, però li van perdre les formes. Mai no he aguantat la gent mal educada, i Chávez ho era. Per això, el Rei Joan Carles I li va dir el seu famós: “Per què no calles?” No es pot governar amb posats de pinxo, no deixar parlar a tot aquell que no opinés el mateix que ell, tanqués mitjans de comunicació no afins i fins i tot deixar-se portar ell mateix pel culte a la personalitat. Això és el que m’impedeix considerar-lo com una mena de Jesucrist, els Dotze Apòstols i tot el Santoral plegat, com ens en volen mostrar.
Tenint, a més, aliats tan poc recomanables com el president de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad, que fins i tot té la poca delicadesa de qüestionar l’Holocaust de 6 milions de jueus. I que consti que no hi estic per res a favor de la “caverna”, que ara celebra la seva mort. Pitjors remeis tenen ells. Els mateixos que fan un culte a la personalitat semblant al Papa Benet XVI, el qual ha plegat, tot desbordat per terribles problemes que cada cop més taquen la imatge de tota l’Església Catòlica, des dels innombrables casos de pederàstia malament abordats i pitjor denunciats a les intrigues pel poder al Vaticà que semblen trets d’una mediocre novel tipus “El codi Da Vinci”, per cert considerada difamatòria pel mateix Vaticà. Una Església que cada vegada més s’acosta a la manera de veure la vida de fonamentalistes de l’Orient Mitjà que no pas d’una societat moderna, justa i igual per a tots.
Tret de la feina infatigable de gent de l’Església de la jerarquia més baixa, que mai no surt als telenotícies, mentre els seus caps fan tot el contrari. L’excusa més aviat diplomàtica del Pontífex per renunciar-hi ha provocat tota mena d’especulacions. Que se’n va perquè està massa vell als seus 86 anys per seguir? Que algú el vol veure mort per ocupar el seu lloc? Que n’hi ha tanta corrupció, econòmica i moral, entre els aparentment decents i irreprotxables dirigents de l’Església propers a Sa Santedat? Això últim, per cert, denunciat fins i tot pels totpoderosos mitjans de Silvio Berlusconi, tot i que aquest només ataca gent de l’Església que no li doni suport a ell. Amb l’absència definitiva d’aquests dos personatges, no sabem qual serà el futur de Veneçuela i el Vaticà. Però en tots dos cal un canvi de rumb, tots dos dirigents no em semblen cap exemple. I això que el Papa sap guardar millor les formes, no li calia fer el pallasso com Chávez en aquell inefable programa de la televisió veneçolana, en pla consultori d’Elena Francis i que hauria quedat molt bé a “Ginger i Fred” de Federico Fellini, on el mestre italià satiritzava la teleporqueria. Benet XVI només donava que parlar quan hi escrivia a Twitter, i Chávez era el José Mourinho de la Política.
Si preguntem a la gent qui són els cineastes catalans més importants, com molta gent que va al cinema només se’n recorda dels actuals, dirà Ventura Pons i Cesc Gay. I algun més actual, com Agustí Villaronga. Doncs no, n’hi ha molts més que per estar retirats o haver mort, ja estan en bona part oblidats. Antoni Ribas va ser dels més actius en el seu moment, i quan Catalunya ja tenia la Generalitat reinstaurada, va ser dels que més ajudes rebia. Va tenir diverses etapes, va començar durant els anys 1960 i amb l'arribada de la Democràcia, va passar-se a un cinema social i amb una visió de Catalunya ben clara. Aquesta pel.lícula que esmento va ser potser la més coneguda de la seva filmografia, juntament amb la trilogia "Victòria". Però "La ciutat cremada" és menys aparatosa, doncs això sempre ha perdut en Ribas, la seva tendència a l'excés. Comença poc després de la desfeta a Cuba i Filipines del 1898, quan un jove, Josep (Xabier Elorriaga), hi arriba cap a Barcelona des de Cuba. S'enamora i es casa amb la filla d'un home important de la ciutat. Van passant els anys fins a arribar a la tristament Setmana Tràgica barcelonina del 1909, que va deixar la ciutat dins una batalla campal per les protestes que els joves haguessin d'anar a la guerra colonial al Marroc i per les lluites obreres, en contra de les classes altes dominants, tant catalanes com espanyoles. Dins la trama es barregen personatges reals amb ficticis, i el més interessant és el drama humà o les escenes de debats a l'Ajuntament barceloní entre els polítics de llavors. El repartiment és ampli, amb centenars de personatges, i a part d’Elorriaga, tenim a Ángela Molina, Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti i el mateix Joan Manuel Serrat, en un petit paper, quan encara treballava de tant en tant com actor, encara que tots li recordem més com el gran cantautor que és. Un tipus de cinema que ja no es fa, fet amb pocs diners però amb convicció en allò que s'explica, i al qual el pas del temps ha afectat, ja que es nota la seva irregularitat, amb moltes escenes barroerament rodades, al costat d'altres més assolides. Però resta com a testimoni d'una part negra de la història de Barcelona, que ja començava a deixar enrere d’actituds antiquades.
La gran novel.la de Victor Hugo ha tingut moltes versions, recordem l'excel.lent sèrie televisiva amb Gérard Depardieu i John Malkovich en un duel inoblidable, però també hi ha un musical de Broadway sobre aquesta. El mateix director d’"El discurs del Rei" fa una molt estimable versió, gairebé tota cantada (gairebé no hi ha diàlegs parlats), i amb molt desplegament de mitjans. Les interpretacions són excel.lents, especialment Hugh Jackman, donant-li una dignitat molt gran de perdedor a l'inoblidable Jean Valjean, Russell Crowe com l'implacable inspector Javert, o Anne Hathaway com Fantine, la interpretació de la qual li va valer un just Òscar a la Millor Actriu de Repartiment. A part, el còmic Sacha Baron Cohen ("Borat"), que fa un Thénardier mesquí però que duu al seu terreny, com fa Roberto Benigni, que encara que el seu personatge sigui el "dolent", li fa un toc còmic i grotesc. L'argument ja és conegut: a la França de principis del segle XIX, Jean Valjean (Jackman) és condemnat a treballs forçats per haver robat un tros de pa. Després de dues dècades en condicions infrahumanes, és indultat i se li dóna un permís especial per entrar en qualsevol poble de França. L'inspector Javert (Crowe) no creu gens en la seva reinserció i s'obsessionarà amb Valjean. Mentre, Fantine (Hathaway) queda embarassada, tot sent soltera, i ha de lluitar per alimentar la filla que tindrà. Els milers de detalls de la novel.la, la seva minuciosa descripció de la societat d’enguany i els personatges, lògicament, queden aquí descrits de manera una mica pobre, telegràfica, però els actors saben donar-los la suficient dignitat. Em quedo en aquest detall amb la sèrie televisiva i per descomptat amb la novel.la, obra mestra de la Literatura, però cal ser justos: aquesta versió cinematogràfica és excel.lent, i Tom Hooper sap aquí donar-li més força que no pas a "El discurs del Rei" , els actors de la qual eren els que salvaven la pel.lícula de caure en un to de telefilm de superació personal més propi de Michael Landon.
Les frases del Govern conservador de Mariano Rajoy estan resultant involuntàriament còmiques, especialment la de la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, per explicar com van acomiadar o ves a saber com al Luis Bárcenas, amb això d’”en diferit”. Jo hi creia que “en diferit” és quan veus un programa de televisió que ha estat prèviament gravat, com alguns als que vaig com a espectador, cobrant uns calerons mentre continuo a l’atur.
Un any ja a l’atur, per cert, a finals d’aquest mes. I no pas “en diferit”, sinó “en viu i en directe”, sense poder repetir preses perquè la vida actual que porto m’agradi més, sense poder anar gairebé al cinema, que és la meva gran passió, i tingui que veure-hi algunes pel.lícules per YouTube, tenint en compte que hi estic en contra de les descàrregues il.legals d’Internet, sobretot si un que hi hagi fet una pel.lícula que li ha costat un munt de calers, hipotecant-se fins les celles, no li farà cap gràcia veure que aquesta es ven dins un “top manta “, pel qual no veurà cap cèntim. No, no em surto del tema, una cosa porta cap a l’altra, i molts aturats actuals s’han afegit a la llista de més de cinc milions de persones per la demencial pujada de l’IVA a productes culturals al 21%.
I una altra frase surrealista i involuntàriament còmica, també relacionada amb l’afer Bárcenas ha sigut “Tret d’alguna cosa”, amb la qual Mariano Rajoy, en la seva inefable roda de Premsa sense admetre preguntes i a través d’un monitor de televisió de plasma, pretenia dir que no passava res de censurable dins el seu partit, però que tira per terra la seva pròpia tesi amb aquesta frase. Que jo estigui aturat “tret d’alguna cosa”, o que sigui aturat “en diferit”, no em diu gens sobre això de que vull trobar una nova feina, que tant de bo que allò que faig provisionalment, anar a programes de televisió com a públic, fos una feina professional, com ho és ser futbolista, que treballes i cobres mentre siguis en actiu i et retiris, no pas als 65 anys com a qualsevol treballador, sinó quan el cos ja no et permeti rendir com ho fa Leo Messi ara. I això és a partir dels 33 anys. Podria ser una professió, anar com a públic a un programa de debat polític, com he fet jo, i que et toqui tot just darrere de Francisco Marhuenda, director de “La Razón”. La coordinadora del programa ens va aconsellar que féssim gestos o ganyotes de desaprovació si alguna cosa que deia aquest senyor no ens agradava.
I després de veure’m en vídeo, vaig pensar que per a un programa tan seriós com aquell (era “La Sexta Noche” de La Sexta), que algú fes gestos no quedava gens bé, era com si em fiqués dins un “Crónicas Marcianas” d’espectador. Hauria quedat millor demanar-hi la paraula i opinar, però si no tinc clar el que vull dir, no ho dic. Això sí, m’agradaria escriure sobre això que m’agrada, de cinema, opinar sobre l’actualitat, no cobrant com cobrava Hermann Tertsch per un parell de minuts a Telemadrid, la quantitat en zeros era una barbaritat, sinó una quantitat raonable. Sóc pobre, però honrat, i treballaria a qualsevol cosa, encara que ja vaig treballar durant 12 anys en un restaurant on els companys de feina eren anti-companys de feina. I tampoc eren mala gent “tret d’alguna cosa” ni m’humiliaven “en diferit”. Ah, i a sobre, tinc que anar com a públic a un programa on famosos de poca volada se’n llancen a l’aigua des d’un trampolí, perquè hi paguen una mica de calers. La crisi ens duu a sobreviure d’aquesta manera. És com a directors i actors de cinema, que se’n veuen obligats a treballar en filmes allunyats del seu concepte de cinema, per menjar o per aconseguir calers per a pel.lícules més adients amb el seu estil.
(CARICATURES DELS PREHISTÒRICS, PERÒ TAMBÉ DELS MEUS EX COMPANYS DE FEINA)
Sergio Castellitto, excel.lent actor italià, des de fa anys també és director, però aquí la seva tasca és molt menys bona. Més aviat et donen ganes de dir-li, com al refrany castellà: "Zapatero, a tus zapatos". Si Kenneth Branagh ha basat gairebé tota la seva carrera de director de les seves pròpies pel.lícules en adaptacions, lliures o fidels, d'obres de William Shakespeare, Castellitto s'ha basat en novel.les de la seva dona en la vida real, l'escriptora Margaret Mazzantini. Va debutar amb "No et moguis", i ara torna a la direcció amb "Tornar a néixer". En totes dues compta amb Penélope Cruz com a protagonista femenina. En la segona, Castellitto té només un paper secundari. Parla d'una dona, la Gemma (Cruz), que viatja cap a Sarajevo amb el seu fill Pietro (Pietro Castellitto, fill gran del director), convidada per gent a qui va conèixer anys enrere quan va esclatar la devastadora guerra civil que va causar milers de morts i un autèntic Holocaust, encara avui negat pels seus botxins i amb uns quants d’ells jutjats pel Tribunal de L'Haia. L'acció va enrere i davant en el temps, i és dirigida de manera correcta per Castellitto, tot sabent mostrar la guerra sense la truculència habitual. Ens mostra una tràgica història d’amor entre la Gemma i l’americà Diego (Emile Hirsch). El problema és que el ritme i la narració no van més enllà d’allò correcte, com he dit, i al final et fa la sensació que has vist un telefilm de la RAI, correcte en la realització però del qual te n'oblides al poc temps. Correcte també és el repartiment, sense gaire d’ostentacions. No hi estic d'acord amb les duríssimes crítiques que he llegit, llançant-se al coll de Castellitto. Ell ha fet un drama honest sobre un tema difícil de tractar, no pretén alliçonar-ne ni tampoc va amb pretensions de fer la pel.lícula definitiva sobre aquella tragèdia, però no et mostra res de nou. Segurament la novel.la original serà millor.
Internet facilita als escriptors novençans això de poder editar o publicar els nostres escrits sense esperar el plàcet de les editorials, sobretot els que hem passat per milers i sempre rebutjats. Ara, Lulu.com és una de les editorials que ens deixa publicar alguna cosa, en milers de formats. I aquesta és la meva pàgina, a la qual desaré de petites novel.les meves, que podeu comprar-hi si voleu.
Cadena d'emisores locals catalana, amb programació bilingüe (català i castellà). Té entre les seves estrelles actuals a l'Alfons Arús i els seus programes "Arucitys" i "Força Barça".
Igual que fa el portal de cinema on line en streaming Filmin.es, però amb la possibilitat de triar l'opció de veure les pel.lícules doblades o amb subtítols en català.
Original sèrie d'animació de Televisió de Catalunya, premiada amb el Premio Ondas, dibuixada per Juanjo Sáez, sobre un noi que no pot madurar i la seva opressiva família, els Masdeu.
Canal de televisió entre França i Alemanya, de contingut cultural i de qualitat, de gran prestigi a tot Europa.
(Deso aquí l'accès a la seva variant en francès. En alemany, escriviu http://www.arte.tv/de).
Gran programa de Xarxa Ràdio (abans Com Ràdio), especialitzat en música francesa d'ahir, ara i sempre, presentat per Enric Cusí. Desgraciadament, per la crisi i les retallades, acaba de finalitzar les seves emissions. Aquí podeu trobar-hi molts àudios de les seves emissions. Aprofiteu per descarregar-los abans de la seva desaparició. Jo ja tinc molts emmagatzemats als meus MP4.
La més prestigiosa revista cinematogràfica francesa, que va influir molt en el cinema europeu i mundial, i d'on van sortir prestigiosos cineastes com en François Truffaut, que va començar aquí fent crítiques de pel.lícules. "Cahiers..." també té una edició en espanyol:
http://www.caimanediciones.es/
La ràdio pública de la Generalitat de Catalunya, amb una programació de qualitat i amb diverses emisores, siguin de música clàssica, informació, cultura i d'altres coses.
La revista femenina amb més gosadia i sempre defensant la idea de que la dona té dret a tenir la seva sexualitat i la seva vida (sexual, afectiva, laboral...) com a vulgui. També els homes poden llegir-la, no ho tenen pas prohibit. En podrien aprendre molt per tractar-les millor.
L'equival.lent futbolístic del POLÒNIA a TV-3, centrat en l'humor esportiu, amb preferència a parodiar els del Barça, el Reial Madrid... i de tant en tant, d'altres equips. Igual de divertit i enginyòs.
Un altre gran programa informatiu del món del cinema, "Días de Cine", ja també veterà en la seva graella, que malgrat els canvis recents de presentadors (o no tenir-ne cap) ha mantingut una qualitat i un rigor sense cap dubte.
Nou diari d'Internet, sorgit de gent que, com en MÁS PÚBLICO, van treballar al desaparegut (en paper) diari PÚBLICO, ara reconvertit com diari digital.
Pàgina web amb fitxes i dades dels doblatges a la nostra llengua. També té una altra pàgina web del doblatge al castellà, igualment interesant (www.eldoblaje.com).
La productora d'Andreu Buenafuente, que produeix tota mena de programes de televisió, des de la mítica sèrie "Plats bruts" fins el mateix programa de l'Andreu, sigui qual sigui el canal on hi treballa.
Bloc del programa de Catalunya Música que presenta en Xavier Cazeneuve cada setmana sobre música de cinema, de manera entretinguda, amena i molt seriosa. L'accès al bloc del programa i també a tots els programes emesos del mateix.
Pàgina web d'actualitat cinematogràfica, i amb la novetat que és també per descarregar-ne pel.lícules, això sí, pagant-les cadascuna (el "streaming"). Té moltes pel.lícules estrangeres inèdites al nostre país, algunes ni tant sols han sortit aquí en DVD (també pagant-les, en streaming).
Un dels millors humoristes gràfics de l'Estat espanyol, el veterà Antonio Fraguas De Pablo "Forges" i els seus personatges sempre amb ulleres, com ell mateix.
La gran revista cinematogràfica espanyola, que va començar com un setmanari i des de fa tres dècades és mensual. Amb més de mig segle d'existència, una rigurosa i amena informació del món del cinema.
Sèrie de Televisió de Catalunya sobre la vida quotidiana de cinc dones barcelonines de diverses edats i condicions socials. Cadascuna lluita per ser feliç a la vida, cadascuna al seu estil.
La nova sèrie de TV-3, detectius a la catalana amb un punt de costumisme de casa nostra i amb un cert suspens. Però amb personatges propers a nosaltres.
Pàgina web d'una xarxa de restaurants de cuina tradicional catalana, als quals vaig sopar un dia, i que tenen també un recetari dels plats que hi serveixen, que vosaltres podeu també cuinar a casa vostra.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
Un interesant bloc que és dels molts que hi podem trobar a la pàgina web del gran diari LE MONDE, on el seu autor, en Pierre Assouline, fa reflexions en veu alta sobre la Literatura en general.
De les poques cadenes de televisió que encara no han sigut aixafades per l'epidèmia carrinclona i ultradretana. Clarament d'esquerres, però, ves per on, és de les cadenes més respectuoses amb Catalunya.
El setmanari satíric francès per excel.lència, que a l'Estat espanyol va tenir un equival.lent, que va durar poc de temps, dit "EL COCODRILO". Independent de tal manera que no duu mai publicitat en les seves vuit pàgines setmanals, en l'impressió format vànova de llit de matrimoni.
Diari electrònic francès dedicat als seus compatriotes residents a l'estranger (www.lepetitjournal.com). Però inclou moltes edicions locals, algunes d'elles a l'Estat espanyol, i una d'elles dedicada exclusivament a Barcelona, l'accès del qual us deixo aquí.
Malgrat l'estrany títol, un homenatge amagat a la pel.lícula de François Truffaut "Els 400 cops", l'autora, Agnès Giard, sexòloga, al diari francès LIBÉRATION, ens parla del "planeta sexe" amb claredat i sense dobles llenguatges.
Bloc del diari LE MONDE, a la seva edició on line, on els seus corresponsals a l'Estat espanyol hi parlen d'un gran esdeveniment d'actualitat: els Indignats i tot allò que té a veure amb ells, amb els canvis d'hàbits polítics per tot el país.
Nou canal de televisió per Internet en català, amb tota mena de continguts independents o interactius. També té connexions amb moltes televisions en llengua catalana, dels Països Catalans o d'Andorra.
Curiòs i interesant programa de ràdio cinèfil, que després de gairebé vint anys en antena a la Cadena SER, ara continua com una pàgina web amb reportatges, articles i podcasts amb emissions del programa, només per la Xarxa.
Després de desaparèixer el diari PÚBLICO en la seva versió impresa, ara neix una cooperativa de gent que vol ressuscitar el diari pel seu compte. Una iniciativa ben loable.
Mortadel.lo i Filemó, els agents de la TIA, l'inútil Professor Bacteri, el Super Vicenç, l'Ofèlia, la Irma... tots aquests personatges immortalitzats per Francesc Ibáñez, que també tenen la seva definició al Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3
Pàgina web dedicada a la música en francès, tant de França com de l'Àfrica o d'altres països, amb la riquesa de la música cantada en la llengua de Molière.
Pàgina web dedicada a un dels més grans catalans universals, el genial músic Pau Casals, que fins i tot va emocionar Kennedy a la Casa Blanca interpretant amb el violoncel "El Cant dels Ocells"
Pàgina web francesa de la dibuixant i il.lustradora Pénélope Bagieu, amb el seu personatge Pénélope Jolicoeurt i els seus llibres, amb d'altres personatges com la Joséphine.
En memòria d'aquesta magnífica revista de còmics francesa, apareguda el 1954 i desapareguda el 1989. Aquesta pàgina web fa el record dels seus millors moments.
Televisió local dels Pirineus i que és la principal de les televisions del Pirineu català, a La Seu d'Urgell, Andorra, Puigcerdà i els dos Pallars (Jussà i Sobirà).
A més del barri més entranyable de Barcelona, és el títol del primer gran serial de Televisió de Catalunya, que va ser model de les posteriors sèries amb un estil semblant a Catalunya i fins i tot a l'Estat espanyol. La família Aiguadé ya és, per a nosaltres, com de la família. TVC li dóna aquesta pàgina web.
La sèrie-revelació de TV-3, que ara té el rodatge de la segona temporada, s'esdevé un èxit a d'altres televisions i en altres llengües, sobre el dia a dia de nens amb malalties diferents a un hospital, basada en les vivències del seu creador, l'escriptor Albert Espinosa.
De les més importants cadenes de ràdio europees, destaca amb veu pròpia la famosa cadena francesa, amb seu a París. La nostra Catalunya Ràdio és semblant a Radio France, amb diversos canals de ràdio: un de generalista i d'altres temàtics.
Una simpàtica pàgina web amb una cosa tant de la nostra terra i tant d'entranyable: les auques. I amb tot això que ajudi a difondre la nostra cultura arreu del món.
Acudits diaris del diari "PÚBLICO" d'en Bernardo Vergara. I "PISO PARA CUATRO", divertit còmic sobre la difícil convivència a una casa compartida. Jo mateix comparteixo piso, així que m'identifico amb la pobreta Doris, la protagonista, que té que compartir el pis per l'augment de l'hipoteca.
Pàgina web d'una distrubuidora de DVDs, amb la novetat que son molts d'ells clàssics del cinema que inclou cadascú el doblatge en català que es va fer, en el seu moment, per a la seva emissió a Televisió de Catalunya.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
+de+Tom+Hooper+(imagen).jpg)
+de+Tom+Hooper+(cartel).jpg)
