Per a tots els gustos

(Del meu article a Blasting News, que pel seu interès us el volia mostrar)

El Dia de Nadal de 1933 va morir a Barcelona en Francesc Macià i Llussà, primer President de la Generalitat de Catalunya restaurada dos anys abans. La seva vida va ser de novel·la, però fascinant i mostra d’algú que va lluitar per allò que creia.

Pocs coneixen avui dia la trajectòria d’en Macià. A Catalunya, ell té un carrer o una plaça a gairebé totes les ciutats i pobles catalans. A Barcelona, la plaça amb el seu nom limita amb l’avinguda que així mateix duu el nom d’un dels seus successors en el càrrec: Josep Tarradellas.

Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1859, va passar allà la seva infantesa i poc després va ser la seva família traslladada a Les Borges Blanques (Lleida). Quan tenia 16 anys, va entrar a l’Exèrcit espanyol, especialitzant-se en ponts, ferrocarrils i telègrafs. Després de diversos destins, va ascendir de telegrafista a capità. El 1887, en ser destinat a Lleida, va conèixer a la que seria la seva dona, l’Eugènia Lamarca, i després de diversos intents es van casar. Va arribar a ser Tinent Coronel.

El 1905, en Macià va presenciar una cosa terrible que el va portar a canviar la seva visió de l’Exèrcit: un grup de militars va atacar i va incendiar les seus de la revista satírica Cu-Cut!  i el diari La Veu de Catalunya, per les caricatures dedicades a l’Exèrcit de la primera. Mentre tots els oficials es posicionaven a favor dels atacants, en Macià es va indignar i es va negar a signar el manifest d’ells, ja que ells van cridar “Mori Catalunya!”. El Govern va treure una Llei sobre allò que ells definien com de “Delictes contra la Pàtria, la seva bandera i el seu Exèrcit”. Macià també es va rebel·lar.

Com a represàlia, el van traslladar cap a Cantàbria, però la formació política Solidaritat Catalana li va proposar presentar-se com a diputat per les Borges Blanques. Macià va acceptar i el partit va guanyar per majoria aclaparadora. No obstant això, va haver de deixar l’Exèrcit molt al seu pesar per ser diputat.

Va ser reelegit diverses vegades i sempre va lluitar per la dignitat de Catalunya, enfrontant-se als antipàtics diputats espanyols de l’època. A poc a poc es va desenganyar i es va tornar republicà i catalanista, fins que va deixar de ser diputat.

Coincidint amb el Cop d’Estat de 1923, es va exiliar a França, guanyant-se la simpatia dels intel·lectuals francesos. Va formar un grup guerriller contra la dictadura, però va ser traït pel nét de Garibaldi que es va unir a ells. Macià va ser jutjat a França i expulsat del país, però va aconseguir commoure el públic francès amb la seva coherent dissertació sobre això que Catalunya vol per a si i per al món sencer.

Després, va fer un llegendari tomb per Sud-amèrica, on hi ha molts catalans residents, que ja havien finançat la seva lluita, i va aconseguir molts suports, encara que l’Argentina no es va atrevir a donar-se’ls per pressions des d’Espanya.

Va tornar a Catalunya el 1931, poc abans de la proclamació de la Segona República, i aquest mateix dia va pronunciar el seu llegendari discurs a la Plaça de Sant Jaume: “Proclamo la República Catalana, dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques”.

Però tres dies de dures negociacions amb Madrid el van obligar a acceptar ser només President autonòmic de Catalunya. Va tenir una popularitat dins els seus paisans que encara es recorda. La seva mort va ser un cop dur i el seu enterrament va ser multitudinari. Ningú dels seus successors va aconseguir tanta popularitat, potser en Tarradellas quan el seu Govern provisional de 1977-1980.

Mai sabrem què hauria fet en Macià avui dia, però el seu tarannà entre ferm i dialogant li hagués portat a lluitar amb dignitat per allò que creia, una cosa que el PP no sap ni vol saber.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!