La diplomàcia espanyola està esforçant-se al màxim per aconseguir que el president Rodríguez Zapatero sigui convidat a la trobada de Washington, prevista pel 15 d’aquest mes, on hi seran els integrants del G-7, més Rússia i els països emergents.
L’encontre de mandataris a la capital nordamericana, el darrer acte amb George Bush com a amfitrió i potser també dels USA com potència hegemònica, pot ésser l’inici d’una nova etapa en l’evolució del capitalisme contemporani. També es pot donar el cas que sigui recordat com l’inici d’una nova etapa de les relacions internacionals, sota els principis del diàleg i la cooperació, entre les nacions ascendents (Brasil, India, Xina). En tot cas segur que es presentarà als mitjans i a l’opinió pública com l’antítesi de la foto de les Açores d’ara fa cinc anys.
Rodríguez Zapatero, que no ha assolit cap projecció internacional rellevant (el seu projecte d’aliança de civilitzacions, fins ara, no ha obtingut cap mena de ressò) vol ser reconegut com un interlocutor necessari en la diplomàcia global que està en fase de recomposició. L’afirmació segons la qual l’economia espanyola és l’octava del món, actualment, no equival a que tingui unes expectatives de futur que permetin mantenir aquesta posició conjuntural. Pel nacionalisme espanyol tenir lloc a la trobada de Washington és un objectiu d’estat i per això s’ha esforçat per assolir el suport dels estats sud-americans i la complicitat francesa (sempre interessada en afeblir la posició nord-americana). Però qui convida (encara) són els amfitrions.
Post Scriptum, 8 de novembre 2008.
Gràcies a Sarkozy, Zapatero serà a la cimera de Washington del proper dia 15. La premsa espanyola ho celebra com un éxit “nacional” (i no els falta raó), amb l’estil grandiloqüent que caracteritza la prosa castellana l’editorial del País d’avui duia per títol “España, con voz y voto”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
posar un ciri sencer per a que deixen entrar al Pepe Luí a la
cimera, a veure si en el 3 / 24 i en la TV3, la seua, ens deixen de
donar la tabarra amb eixa ànima en pena que recorre els països més
contraris al capitalisme cercant recolzaments.
Veus, Jaume, perquè cal independitzar-nos d’ELLOS el més aviat possible ?
No és nacionalisme, senzillament és arribar a ser homologablement normals.
Cordialment.
A l’Albert Bardolet li he desat el mateix comentari.