Avui he presentat a la Llibreria de la Rambla de Tarragona el meu llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” en companyia de l’escriptor Francesc Valls-Calçada.
Acollits amb l’amabilitat de sempre per Ramon Marrugat, pare i fill, una dotzena de persones ens hem aplegat aqueix fred vespre d’hivern a la rebotiga de la llibreria per debatre al voltant del tema anunciat en el títol del llibre. En Francesc, tot just ben retornat d’Israel on ha presentat la seva obra “Shalom Tarragona” fet unes reflexions introductòries farcides d’ironia i encert pel que fa al moll de l’os de la qüestió: la pervivència entre nosaltres, catalans de nació antigament associats als jueus des de l’espanyolisme dominant, d’un virulent antisionisme. He mirat de respondre als seus interrogants amb arguments manllevats a Pierre-André Taguieff, la buidor de l’esquerra europea l’ocupa el totalitarisme tardo-comunista que impregna el progressisme banal hegemònic a Catalunya.
Post Scriptum, 28 de desembre del 2010: Francesc Valls-Calçada ha publicat al seu blog “El fraret mut” aquest ressenya del meu llibre que va llegir a l’acte de presentació a la Llibreria de La Rambla:
“L’atzar ha volgut que la presentació a Tarragona del llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, de l’amic Jaume Renyer, coincidís amb la meva arribada d’una breu estada a Israel, on he pogut contrastar de nou els tòpics que ens arriben des dels mitjans comunicació estatals amb la realitat que s’hi viu. Potser en països de més tradició democràtica, el llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” només seria una altra aportació per comprendre un conflicte i un país molt complex -políticament parlant- i també per la seva història, cultura i idiosincràsia.
Però “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, a més, és un llibre valent. Perquè la nostra societat viu sotmesa sota una dictadura del pensament únic i uniformador, pel que fa a totes les notícies procedents d’Israel. I els lliurepensadors, si són sionistes, sovint estem en la diana de l’odi i del rebuig. D’això, el Jaume Renyer que ho hagut de patir en carn pròpia, sap molt bé del què va. Aquest valor afegit, de parlar sense embuts i amb coneixement de causa, fa que “Anticatalanisme i antisionisme, avui” sigui un llibre imprescindible per a les persones que s’esforcen en comprendre el que hi passa, a Israel.
Els catalans ho hauríem d’entendre millor que ningú. També som víctimes de boicots i d’una informació tendenciosa: ens segons quins mitjans espanyols, quan es parla de Catalunya en diuen autèntiques barrabassades. Un oient o un lector que viu segrestat en la bombolla mediàtica -des Palència o Valladolid, per exemple- s’esgarrifa del dolents i perversos que som amb el tema de la política lingüística o el desitjat concert econòmic o pacte fiscal, ignorant del què passa realment. Curiosament nombrosos polítics i intel·lectuals espanyols han considerat els catalans com els jueus d’Espanya, per exemple el almirall Carrero Blanco i l’escriptor Pío Baroja.
Dissortadament molta gent fa el mateix amb Israel. S’empassen les píndoles informatives, les consignes mediàtiques, el discurs distorsionat i maniqueu que converteix els jueus en dimonis abominables i els terroristes suïcides en angelicals víctimes del conflicte. Una persona intel·ligent no s’hauria d’empassar que un poble, el jueu, sigui infinitament execrable -fins a la caricatura- i que l’altre poble, el palestí, sigui l’innocent ase dels cops. Però què i qui provoca aquest antisionisme furibund a Catalunya? Com és que persones amb talent i bagatge intel·lectual cauen en aquest parany ? això en un país on segon els documents secrets de l’ambaixada nord-americana, desvetllats per Wikieleaks és el centre d’activitat radical islàmica més gran de la Mediterrània. Com pot passar tot això ? La resposta és en aquest llibre.
El llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” de Jaume Renyer és clau per reflexionar i apropar-se al tema des d’una perspectiva que potser a algú no li semblarà políticament correcta. L’autor ens fa reflexionar a través d’un recull i escrits d’articles publicats en al seu bloc o d’altres articles manllevats d’autors diversos amb la solvència de Roviria i Virgili, Miravitlles, Halliday i Taguieff; però també amb perles de l’antisionisme actual. Tot plegat, ens fa comprendre una mica millor a Israel i ens fa pensar en Catalunya i en els paral·lelismes i similituds d’ambdós països. Jaume Renyer és un dels catalans més compromesos amb la causa israeliana. Ell, Com Pilar Rahola, Villatoro, Joan B. Culla, Miquel Sellarés i Lluís Bassat, és mulla fins al coll. Ho fa des d’un anàlisi crític, intel·ligent i gens demagògic, però sense pèls a la llengua.
L’estat d’Israel no és perfecte i també comet errors, també hi clars obscurs i injusticies, però és un estat amb una democràcia i uns valors europeus. Un lloc on una dona pot ser primera ministra, mentre que a l’altra banda del mur, a Cisjordania, el integristes musulmans ofeguen amb certa violència a la minoria cristiana, palestins com ells. I, les dones viuen reduïdes a l’àmbit domèstic sota el jou masclista. Sé el que dic ho pogut contrastar amb diversos interlocutors. Per exemple Amal, una palestina cristiana de l’altre banda del mur, a Cisjordania, on m’explicava que, mica a mica, els cristians palestins han de marxar d’allí, cada vegada en queden menys degut a la intolerància i a la violència en que estan sotmesos.
Els palestins també són víctimes de Hezbollah i Hamàs, formacions de caire terrorista que no admeten els seus dissidents, que són irremeiablement condemnats a mort. Al capdavall del conflicte les persones d’una banda i de l’altra, jueus i palestins, són víctimes de la intolerància. Una intolerància, que paradoxalment s’alimenta des de la vella Europa. Nomes em queda felicitar i agrair a l’autor per aquest llibre, i esperonar-lo a seguir en la lluita per la veritat sobre l’anticatalanisme i l’antisionisme.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El títol del llibre ‘catalanistes i sionistes, avui’ en positiu podria semblar més assenyat.
Em pensava que els continents eran una qüestió geogràfica, pq si ens ho mirem des del teu punt de vista, Sud-àfrica, Mèxic, Nova Zelanda i el Canadà són Europa, en canvi quan hi ha hagut estats no democràtics a europa com monarquies feudalistes, estats feixistes i comunistes eren d’un altre lloc, o fins i tot l’estat del vaticà en l’actualitat enmig de roma, que fanatisme religiós es queda curt, tot hi ser molt il.lustrats i cultes.
A mi em sembla que segons el teu punt de vista israel (com tots els altres estats ‘europeus’ fora d’europa són una colònia europea insertada allí per la força i amb la immigració es poden fer i desfé estats fins i tot continents i canviar la geografia.
no està justificat de cap de les maneres que israel jugui la euro-lliga ni participi a euro-vision.
Si són un poble i no una religió més, en són un d’asiàtic, ja que igual que no es pot ser francès i japonès a la vegada (apart de purs temes administratius com dobles-estatalitats), per la mateixa regla de tres tampoc jueus i catalans ni jueus i europeus. Els que puguin viure fora del seu estat són immigrants, estrangers. El que d’alguna manera segons aquest punt de vista totes les expulsions que han petit estan justificades. 1 poble 1 estat.
Si Hitler va trencar la convivència amb la persecussió dels jueus per palestins adeptes al III Reich, la resposta a territori palestí del bandòl victoriós de la II Guerra Mundial anglo-israeliana va acabar d’espantllar la convivència entre israelians i palestins.
De no ser per Hitler i les conseqüències a Israel de la postguerra, avui els jueus i els palestins podrien ser un model de conviència per a mussulmans, cristians i jueus, envolta d’un model de confrontació, conflicte i provocació.