Ahir al vespre vaig participar a Molins de Rei, juntament amb Jordi Moners (PSAN) i Juli Cuéllar (CUP), en un col·loqui que duia per títol:”Cap a una majoria social: l’independentisme a partir dels anys noranta”.
L’acte va cloure el cicle de xerrades sobre la història de l’independentisme català que ha organitzat al llarg de mes d’abril l’Ateneu Mulei, de Molins de Rei, (www.racocatala.cat/mulei). Una vintena llarga de persones hi van fer acte de presència, entre els quals el veterà patriota -i bon amic- Jordi Romeu, actual regidor de cultura de l’Ajuntament. Més que centrar-me en les peripècies de l’independentisme als anys noranta (em vaig limitar a recomanar dues lectures: “Avançar cap al front patriòtic” de Pere Bascompte i un article meu, “1986-1991, cinc anys clau en l’evolució de l’independentisme català“), centrant-me en temes d’actualitat. Aquest és el resum de la meva intervenció.
Una de les qüestions a les quals cal atorgar una atenció prioritària a l’hora de tractar el procés de creixement social de l’independentisme català en els darrers vint anys és la que fa referència a l’hegemonia ideològica. Des dels anys seixanta ençà, el progressisme anacional (català) és el conjunt de referents que des del PSUC, passant pel catolicisme posconciliar, arriba fins als nostres dies configurant l’amalgama d’estatalisme, tardocomunisme i comunitarisme banal que conforma la base electoral de l’esquerra tripartida. La postergació del republicanisme, la separació entre qüestió social i reivindicació nacional -atorgant de fet prioritat absoluta a la primera-, impedeixen la concreció d’un projecte de construcció social de la nació catalana emergent.
L’apel·lació al socialisme ha estat la coartada de l’espanyolisme d’esquerres per eludir els termes reals i concrets del conflicte entre l’ordre estatal establert (espanyol, per suposat) i la majoria social catalana que (conscient o no) representa el subjecte passiu de la dependència econòmica i política en que es troba el nostre país. L’abstracció dels plantejaments socialistes desvinculats del marc concret -català, certament- on es produeixen els conflictes socials fa impossible un canvi real. L’esquerra independentista, en sentit ampli la sorgida a partir de l’any 1968 amb el naixement del PSAN, (i que arriba fins a l’Esquerra actual) està afectada d’aquesta mateixa incapacitat per construir una alternativa política real. Mentre el dogma imperant sigui l’equiparació de socialisme i independència no hi ha possibilitat efectiva de bastir una majoria social i electoral independentista.
Una prova d’això és que encara hores d’ara el conjunt de l’independentisme organitzat prioritza l’afiliació sindical a les centrals estatalistes, que no hi ha projecte mediàtics potents d’àmbit nacional català, que no hi a una plataforma d’electes locals independentistes amb voluntat estratègica, que el sobiranisme cívic malgrat el seu enorme potencial mobilitzador no tingui una estructuració estable i unitària -com s’està posant en evidència arran del procès de consultes locals sobre la independència-. A aquestes mancances cal afegir-hi les conseqüents abstraccions a les quals recórre l’independentisme política actual: emprar estat propi enlloc d’estat català i democràtic, dret a decidir enlloc de dret d’autodeterminació, etc. En resum, a l’hora present hi ha independentisme sociològic, però no un projecte polític com, dissortadament, tot fa preveure es posarà de manifest a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!