Avui s’escau el vint-i-cinquè aniversari de l’adhesió del Regne d’Espanya (així és com hom coneix l’Estat espanyol a Europa), justament en un moment històric on està més aprop que mai de quedar despenjat dels estats capdavanters de la Unió Europea.
Vint-i-cinc anys és una etapa prou llarga com per poder fer un balanç de la pertinença del Regne d’Espanya a les institucions europees. Hi ha hagut aportació de fons comunitaris que han donat l’aparença d’un progrés accelerat, però ni s’ha modernitzat l’economia productiva, ni s’han reformat les estructures administratives. Ara, davant una crisi de model, passada l’etapa de la “liberalització” de les empreses públiques (a l’etapa de governs del PP es va vendre al capital privat Iberia, CTNE, Argentaria, i altres), tampoc no hi ha recursos propis per vendre amb la finalitat de reduir el dèficit públic.
El semestre presidencial de Zapatero al front de la Unió Europea toca a la seva fi amb un balanç ben pobre: econòmicament amb una crisi estructural a nivell estatal espanyol sense estratègia de sortida a la vista i políticament, el Regne d’Espanya queda relegat a la perifèria amb la seva aliança de civilitzacions amb Turquia. Geoestratègicament, França ocupa l’espai central capitanejant en solitari la Unió per a la Mediterrània, tot i que la seu del secretariat sigui a Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!