En les converses de casa, quan era xiquet, un dia com avui els grans rememoraven amb angoixa on eren i què feien la vigília del cop d’estat militar contra Catalunya i la República. Els meus pares, catòlics fervents, recordaven especialment el saqueig de l’església als respectius pobles i com l’avia materna, vídua, no volia lliurar l’arma del marit difunt al seu nebot Jaume Cornudella, militant d’Estat català, quan li va venir a buscar a Vila-seca.
He llegit tot el que he pogut sobre la guerra, parlat amb supervivents i visitat llocs de memòria i com més passa el temps més m’absorbeix aquesta etapa de la nostra història. La denominada “guerra civil” fou la suma de molts conflictes superposats: la causa principal de la violència fou la voluntat de liquidar per la força de les armes un problema polític inassumible pel nacionalisme espanyol, “el problema catalán” que emergia amb força, i amb dificultats, al llarg de la dècada dels trenta.
Però hi hagué també dins del bàndol republicà persecució dels catòlics, carlins i benestants, provocant una fractura social entre la majoria de la població favorable a la catalanitat que s’havia expressat al referèndum de l’Estatut de Núria celebrat el 2 d’agost del 1931. La persecució sectària per part dels partits espanyols d’esquerres contra els partits separatistes (Estat Català fou només tolerat i mai acceptat al Comitè de Milícies Antifeixistes) per part de la CNT-FAI (fins al maig del 1937) i del PSUC després és encara avui un tabú silenciat per la historiografia contemporània. Així com l’actitud del sector del PSOE representat per Juan Negrín d’animadversió manifesta contra la Generalitat en plena guerra. Aquests són aspectes poc estudiats però imprescindibles per entendre el declivi forçat del catalanisme, i la catalanitat en general, a partir del 1939.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan M. Ferran i Oliva m’ha fet arribar aquests records sobre linici de la guerra del 1936 que publico amb la seva autorització expressa.
“Avui fa setanta-dos anys que la meva mare i jo érem a la platja de Sant Vicenç de Calders. Era el 18 de juliol de 1936 i allí ens va sorprendre l’esclat de la guerra civil. La data esdevongué un punt d’inflexió en la vida de milions de persones i d’allí en endavant no res va tornar a ser igual. En aquell moment Sant Vicenç era un modest indret d’estiueig local, llunyà encara de les seves actuals dimensions turístiques. Molt a prop hi ha una bifurcació que dirigeix la línia ferroviària procedent de Barcelona cap a Tarragona d’una banda i cap a Valls de l’altra. El ferrocarril des de la capital catalana fins aquesta última localitat fou finançat en 1881 amb el cabdal d’indians catalans procedents de Cuba.
Ens trobàvem en la platja per raons de salut. El doctor Rodó, el nostre metge a Valls, m’havia recomanat banys de mar i unes blanques pastilles de calci, de forma rectangular amb una depressió al mig i amb un regust peculiar a medul·la d’os. Penso que d’això estaven fetes. En prengué tantes que encara recordo perfectament el seu sabor. Una vegada anunciat l’aixecament vaig ser testimoni de fets singulars provocats per la notícia. Tenia només cinc anys però em van impactar de tal amnera que van quedar gravats anecdòticament en el meu disc dur. Amb el temps he anat interpretant-los.
Tot seguit es va deturar el moviment ferroviari i vam restar un temps, no sé quant, en aquell amable indret que de sobte les circumstàncies van convertir en desplaent. Un jorn arribaren en cotxe uns milicians uniformats amb granota d’operari i van ordenar a tots els hostes sortir al carrer per a fer un registre a l’hotel. No trobaren res i quan ja marxaven ens van apuntar amb els fusells obligant-nos a aixecar el puny, com acostumaven alguns moviments d’extrema esquerra. Aleshores no m’adonava de qui eren, però penso que es tractava de milicians de la FAI o del POUM. D’allí anaren a la platja on hi havia una capelleta i van fer una foguera al seu davant per cremar les imatges que guardava a l’interior. Una rucada política d’aquells beneits !. En una altra ocasió, a l’estació del tren va esclatar un aldarull. La mare preguntí que es tractava i li van respondre que cercaven un “espia moro”. Segurament una situació imaginària provocada per la histèria del moment. Són imatges que conservo malgrats els pocs anys que tenia, tal vegada una mica engrandides o deformades per la meva visió infantil, però dels fusells apuntant-nos no en tinc dubtes.
Durant la meva darrera visita a Catalunya el febrer de 2006, Josep Poca, un dels meus amfitrions, em va portar fins a la capelleta en qüestió i tot seguit la vaig reconèixer. És coneguda pel nom de Sant Salvador del Vendrell. Ara està rodejada d’immobiliàries. Jo la recordava aïllada enmig de la sorra de la platja. Finalment tornàrem a la nostra casa del carrer Anselm Clavé 14, de Valls, i entre juliol i desembre de 1936 vam romandre allí. Poc abans d’esclatar la guerra el meu pare havia anat temporalment a Cuba amb el propòsit de liquidar alguns negocis pendents. Els dramàtics esdeviments el van decidir a perllongar la temporalitat del seu viatge i a reclamar-nos per a escapar d’aquella difícil situació. Ell mai més va tornar i la mare i jo només en visites temporals anys després. Aquella etapa inicial de la meva vida tan plena d’esdeveniments extraordinaris em va marcar profundament. Per indesxifrables raons no he deixat de recordar-la, estudiar-la i reconstruir-la en la meva memòria. La Guerra Civil Espanyola va frustrar els plans dels meus pares de restar definitivament a Catalunya; a inicis del 1937 érem de tornada a L’Havana. Per a mi, personalment, va significar allunyar-me d’una terra que mai no he oblidat i a la qual m’hauria agradat viure fins els meus últims dies. Desitjo per Catalunya que un dia no llunyà esdevingui el que tots els bons catalans volem.