“El discurs públic sobre els valors l’està patrimonialitzant, a nivell espanyol, la dreta més reaccionària mentre que als Països Catalans són comptades les iniciatives autocentrades en aquest terreny. Pel costat liberal, Jordi Pujol des del centre d’estudis que porta el seu nom hi incideix sovint, pel seu costat Josep Maria Terricabras renova, amb obra de creació pròpia, el pensament progressista de Josep Ferrater Mora. Precisament Ferrater és l’autor d’un dels llibre que més m’agrada citar: “Formes de vida catalana”, escrit l’any 1955 i reeditat l’any 1999 per Proa.
La identitat nacional no solament són les fetes i les tradicions, sinó les formes “de vida i de relació, de treball i creació, i de llengua i cultura”, afirma Joan Roy en el seu article per acabar pintant un quadre excessivament pessimista sobre l’impacte del canvis contemporanis en la societat catalana. Personalment sóc dels que creu que les referències ètiques que estructuren la mentalitat i guien la conducta dels individus que integren una societat i la cohesionen com a comunitat diferenciada poden sorgir d’una voluntat política. És a dir, es poden recrear si existeix un projecte polític: per exemple, els valors republicans (laïcitat, virtut cívica..) només prosperaran si el partit que els promou els situa a l’avanguarda de la seva acció quotidiana.
Hores d’ara, el poble català viu moments d’absència de referents polítics i culturals creïbles (per exemple, el socialisme electoralment hegemònic no té discurs ni nacional ni de valors instal.lat com està en la simple gestió del poder). L’independentisme genèric que es percep en l’ambient social està alimentat per un sobiranisme pràctic que no s’acaba de concretar en un qüestionament de l’ordre estatal. No superarem aquest estadi si no compensem els arguments de la conveniència de la independència amb uns valors que alimentin els sentiments, el voluntarisme somort, el coratge que resulta imprescindible per sostenir un conflicte polític de gran abast.
Els valors catalans que ens permetran reeixir com a nació en el futur els hem de recrear avui, intel·lectualment i pràcticament, invertint la dinàmica decadent en la que està instal·lada la vida política del país. Un procés d’autodeterminació no és només un referèndum, (en tot cas n’és la seva culminació), és la construcció progressiva d’un projecte polític per a la nació emergent. I els valors han de tenir un lloc prioritàri, sinó no hi haurà independència possible.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui has donat al clau, Jaume. Aquest és un debat que hauria de ser inajornable en el món del sobiranisme català. Però fins i tot en aquest terreny dels valors ètics col·lectius vivim sucursalitzats de la política-societat espanyola. Modestament ho vaig apuntar en l’assemblea d’ERC- Baix Camp com a un dels eixos, penso que clau, del que hauria de ser una acció política clarament diferenciada de l’independentisme català. Podem i hem de tenir una actitud col·lectiva basada en valors irrenunciables com l’esforç i el seu reconeixement (com hem de bastir nous ciutadans en una nació lliure si el món educatiu, per exemple, no es planteja un canvi de rumb en aquest sentit?), l’autocrítica ideològica, el treball en equip, la gratuïtat personal de lliurament a una causa justa col·lectiva,… Valors molt sovint menyspreats tant des del reaccionarisme dretà economicista, que estigmatitza tot idealisme que pot anar contra els seus interessos, com des d’un pseudoprogressisme "gauche divine" d’algunes capes universitàries del nostre país, còmodament instal·lades en l’actual estatus quo polític. Salvador Cardús o Jaume Reixach fan aportacions interessants, al meu entendre, en aquest cas des del món cristià català sobiranista en un debat massa orfe de noms compromesos en la palestra pública.