Avui s’escau el tercer aniversari de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya reformat l’any 2006, una data per a la reflexió.
D’entrada, malgrat l’optimisme de ficció que propaguen Montilla, Saura, i la resta de notables del règim, els tres èxits que exhibeixen com a mostra del desplegament estatutari (finançament, rodalies i inspecció de treball) encara no són efectius tres anys després de la seva entrada en vigor en tant que llei orgànica espanyola.
Aquest Estatut és fruit de la claudicació de la classe dirigent catalana, no de cap mena de pacte entre les forces polítiques autòctones i les que representen l’ordre estatal. Aquestes darreres prescindeixen de pactes amb partits nacionalistes, aspiren a liquidar els moviments nacionalistes que -segons elles- dificulten l’ascens del Regne d’Espanya a potència europea i s’esforcen per consolidar la dominació estructural sobre Catalunya. La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut previsiblement respondrà a aquesta dinàmica estratègica i acabarà situant Catalunya com a infra-autonomia, fins i tot per sota de les autonomies de règim comú.
L’espoli econòmic i les conseqüències de la dominació política en tots els camps estan deixant desestructurada socialment i nacionalment Catalunya, enmig de la inhibició de la població, el bloc autonomista sembla consolidar-se. Les forces del tripartit comandades pel PSC-PSOE, amb el suport puntual -si cal- del PP, i la complicitat del sector espanyolista de CIU (Duran, Roca, Guardans), garanteixen la continuïtat de l’ordre establert.
L’independentisme és extraparlamentari un cop consumada la reintegració d’Esquerra al bloc de les forces d’ordre: els dirigents ja volien votar sí al referèndum del 18 de juny del 2006 però no es van atrevir a defensar-ho públicament. En un dels moments més baixos de Catalunya com a país, l’independentisme no estarà en condicions de donar una resposta nacional fins a les eleccions de l’any vinent i només si es configura la candidatura transversal que Reagrupament Independentista promou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. L’independentisme a acabat fora del Parlament, tal i com es veuen les coses. I per cert, on és Rcat als mitans? No es veu ni se sent per enlloc. Serà que els fa por a aquesta pandilla de policastres apoltronats que dominen els mitjans? Pot ser sí que la veuen una opció amenaçadora qu cal silenciar.
Quina pena i quina ràbia que em fan.
Espero amb candaletes les properes eleccions per donar-los un revés.