Amb motiu del trenta-unè aniversari de l’aprovació de la Constitució Espanyola del 1978, els partits d’ordre -espanyolistes i autonomistes- han intentat treure pit emparant-se en la cobertura mediàtica que els hi garanteix l’hegemonia política a casa nostra.
De les consultes municipals sobre la independència, de les entitats cíviques que s’estan mobilitzant amb aquest objectiu, dels nuclis empresarials i sindicals que han donat el pas a denunciar la continuïtat de l’espoli estructural que l’Estat imposa als catalans, en sorgiran els nous dirigents polítics dels anys a venir.
Els defensors de l’ordre constitucional i autonòmic es bunqueritzen i s’autoelogien, com s’ha comprovat aquests dies amb motiu de la mort de Jordi Solé Tura, que si bé va evolucionar de l’ortodòxia comunista cap al socialisme democràtic, en canvi va mantenir fins a la mort el dogmatisme de que el catalanisme és una reivindicació burgesa i que tota proposta progressista havia de ser d’àmbit espanyol.
Malgrat que les seves tesis van ser desmentides des dels anys seixanta (per Manuel Cruells, entre altres) i als anys setanta (per Josep Termes), la seva animadversió al dret d’autodeterminació del poble català ha estat hegemònica entre l’esquerra local fins als nostres dies. La confrontació ideològica, estratègica i electoral entre independentistes i autonomistes marcarà l’actualitat catalana en els propers anys
Post Scriptum, 6 de desembre del 2018.
Rellegint aqueix apunt de fa nou anys l’he d’actualitzar en aqueixes consideracions: la primera és que Artur Mas, efectivament, ha comandat la transició nacional de CDC cap a l’independentisme i n’ha pagat les conseqüències personalment amb condemnes arbitràries de l’espanyola justícia.
La segona, és que mai com enguany que en fa quaranta la Constitució espanyola (i la suposada “festa nacional” que hi està associada) no han aparegut als ulls de tothom com un producte al qual només donen suport els hereus del franquisme, el PSOE i els tardo-comunistes que encara se’n vanten a casa nostra per justificar l’animadversió militant contra la causa de la llibertat de Catalunya.
Post Scriptum, 6 de desembre del 2020.
La Constitució del 1978 ha esdevingut una versió de les Lleis Fonamentals del franquisme, exhibides com un dogma immutable front a les minories nacionals no castellanes l’únic destí de les quals és la seva extinció per tal que no puguin oferir un projecte alternatiu al supremacisme espanyol, fallit però cruelment determinat a morir matant. El nacionalisme espanyol històricament ha estat incapaç de formular un model cívic i polític de llibertat i prosperitat, no solament pel territori que denominen Espanya sinó sobretot pels Països Catalans, i ara hom ho pot constatar un cop més. Tots els partits del règim, del PSOE a Vox incloent Podemos, actuen unànimement contra l’independentisme català dins les seves fronteres i a Europa, on ho fa tot per obtenir les complicitats per liquidar Puigdemont, els altres exiliats i el Consell per la República que els aplega. El sistema judicial espanyol és el propi d’un estat ocupant i no té equiparació possible amb els dels altres estats europeus, per això miren d’eludir la intervenció dels tribunals europeus. De moment, la Unió Euroepa fa costat al Regne d’Espanya al preu de desnaturalitzar els seus principis fonamentals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d¡acord en la part final “La confrontació ideològica, estratègica i electoral entre
independentistes i autonomistes marcarà l’actualitat catalana en els
propers anys.” No tant en la visió massa simple d’en Solé Tura.
Jaume,
segur que recordaràs deu fer més de 30 anys, en aquells anys seguia més l’actualitat que avui, i els debats de l’època i que feien les forces d’alliberament nacional, marxistes i tots aquells debats. No sé si era abans o durant el Psuc que el Solé Tura ja era contrari a les tesis d’alliberament nacional, alliberament social. En aquelles taules rodones on gent del Psan i d’altres col·lectius, volien canviar-ho tot, de dalt abaix, ja s’hi oposava durament i frontalment.
Que va ser un antifranquista i tot el demés no ho posa en dubte ningú, però les coses al seu lloc. Algú recordarà més d’una polèmica com a ministre de cultura espanyol.