Artur Mas serà el nou president de la Generalitat ben aviat, arribarà al govern -sense gestos ficticis ni pactes al Tinell- trobant un país en declivi en tots els ordres.
La composició del nou govern serà el primer indicador del camí que voldrà emprendre. Va anunciar que desitjaria incorporar-hi personalitats de l’òrbita socialista, com va fer Sarkozy per debilitar encara més el PSF, però probablement no trobarà les complicitats suficients per a fer-ho. Alguns antics diputats socialistes que van deixar de ser-ho fa anys reuneixen les condicions per donar el pas, però. I si arribés el cas, seria un bon senyal pel conjunt del país.
La segona incognita serà veure què farà en relació al govern de l’Estat, aquest any que és el final d’etapa de Rodríguez Zapatero el previsible preludi de la victòria del PP el 2012. Amb qui i quan negociarà el pacte fiscal amb l’Estat que disminueixi l’espoliació fiscal de Catalunya, el seu objectiu en aquests quatre anys.
La tercera questió serà veure com dissenya l’aplicació futura del dret de decidir que figura en el seu horitzó nacional. Pel costat independentista no li cal patir, ja que Esquerra persisteix en els seus errors estratègics i Solidaritat encara no és prou forta per ser-ne rival electoral. Per tant, podrà administrar tranquilament el capital de vot independentista que aquestes eleccions ha invertit en el seu projecte.
Post Scriptum, 8 de desembre del 2018.
Artur hauria d’haver estat present a Brussel·les a l’acte del Consell per la República en lloc de criticar la gestió del president Torra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!