Aquest matí publico al diari AVUI un article amb Uriel Bertran, “Tornarem a vèncer“, on proposem una alternativa de canvi plural que afronti els reptes de caràcter estratègic que té pendents Esquerra Republicana.
Companyes i companys, ens en sortirem i tornarem a fer créixer ERC fins a esdevenir majoritaris i convocar el referèndum d’independència. No pot ser d’altra manera, perquè la capacitat de militància i les conviccions independentistes i d’esquerres de totes les dones i homes que conformem ERC són el projecte polític de futur que necessita Catalunya i els Països Catalans per progressar com a nació. Volem viure la independència i el benestar. I ho aconseguirem, i tant que ho aconseguirem!
Els mals resultats de diumenge indiquen el final d’un cicle polític, de partit i de país, però també són, al cap i a la fi, una més de les moltes situacions adverses que hem hagut de superar. El pare de la pàtria txeca, Tomás Garrigue Masarik, com Francesc Macià, anys més tard, afirmava que la lluita per la llibertat era un compromís ètic amb la humanitat que mai podia perdre. Gràcies a aquesta lluita per la llibertat, Esquerra sempre ha superat, amb el seu inalterable compromís ètic amb la nació catalana, guerra, exili, dictadura, una transició fraudulenta i el repartiment del país entre socialistes i convergents durant els últims trenta anys. Essent la nostra història constant com la marea, després de la davallada, vindrà la crescuda. I després del fracàs de l’autonomisme, i corroborat el federalisme com una utopia, l’independentisme d’ERC pot esdevenir majoritari.
Aquest canvi de cicle ja ha començat al nostre partit en forma de període precongressual. Un període d’incerteses que torna a fer emergir, en molts militants, la por de les divisions insalvables que sempre han perseguit l’independentisme. Per això volem fer una crida a tots els actors a la serenitat, a la calma, al compromís absolut amb el nostre partit i a prioritzar, per damunt dels enfrontaments personals a què hem assistit aquests dies, la concreció del projecte que rellanci ERC cap a un nou cicle d’il·lusió i de creixement. Nosaltres, comprometent-nos amb aquestes exigències, treballarem, amb totes les energies de què disposem, per fer realitat una nova etapa de creixement. Volem que torni la il·lusió, definir un full de ruta creïble, seriós i pautat cap a la independència i que el proper govern deixi enrere el peix al cove convergent i el mica en mica s’omple la pica socialista i exerceixi el dret de decidir, convocant les consultes populars que siguin necessàries per plantar cara a l’Estat en defensa dels interessos de Catalunya. I volem, és clar, que l’actual govern d’Entesa s’amari d’ambició política per posar fi al saqueig fiscal que patim.
Ara tenim a tocar fer possible la nova ERC i construir el futur catalanisme, inevitablement independentista. Per aconseguir-ho, ens toca treballar de valent per agrupar les diferents sensibilitats i milers de militants que, dins d’ERC, defensen aquest projecte de renovació i d’il·lusió. Toca saba nova i lideratges plurals, i ha de quedar enrere, d’una vegada per totes, el debat personalista, els equips tancats i enfrontats i el tacticisme de curta volada. Plegats tenim una enorme responsabilitat: garantir el dret de decidir un canvi seriós i responsable. L’independentisme, en creixement constant, espera que del proper congrés en sorgeixi una Esquerra de la llibertat, renovada i forta. Ara és l’hora del patriotisme, la intel·ligència i el coratge. I, en el nostre partit assembleari, tot és a les nostres mans, tot és a les vostres mans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord amb totes les reflexions exposades. El problema que tenim és, al meu entendre, una actitud massa frívola i estomacal a l’hora de prendre decisions. L’espectacle interpretat aquestes darreres hores pel duet Carod-Puigcercós no és de partit seriós ni responsable. L’independentisme social no es mereix aquesta falta d’alçada política que hem de patir. Traslladar el debat estratègic a les institucions i als mitjans de comunicació només provoca desànim entre el sobiranisme i dubto molt que ajudi a cohesionar cap estratègia concreta de cap sector en particular. Només aconseguim esgotar i legitimar l’autonomisme, que sap ben bé rentar la bugada a casa.
He sentit i sento molta pena. Mentre algunes entitats, com Òmnium o la Plataforma per al Dret a Decidir, diumenge donàvem la cara positivament en favor de l’autodeterminació, i vam deixar en evidència fins on arriba la democràcia del PSOE, d’altres ho destrossen tot des de les institucions amb un espectacle que ens allunya de la gent “normal”, que només entreveu una lluita personal de poder, en aquest trepitjat i acomplexat nostre país.
Estic d’acord amb el comentari del Jaume sobre la realitat d’ERC que per fi s’ha manifestat en tota la seva cruesa i esplendor davant els catalans i catalanes. Aquest fet m’alegra perquè la situació real que fins ara es feia entreveure entre cortines de fum ja és evident pert tot el conjunt de la militància. Tots els catalans i catalanes que volem viure en un estat lliure sense haver de pagar tribut a una Espanya de la que no se’m sentim part ni se’m sentirem. Per acabar només vull exposar que les crisis sempre es produeixen quan els síntomes de la malaltia ja no es poden amagar i sorgeixen a la llum, és llavors quan els sanadors i les sanadores poden actuar per esbrinar-ne la causa, precisament a través dels simptomes de la malaltia, i així guarir-la. Ara és el moment en que tots i totes els qui volem un estat català analitzem els símptomes de la malatia que pateix l’executiva d’ERC i els seus quadres de comandament. Mitjançant una profunda reflexió en treurem la conclusió més objectiva i la solució més intel.ligent. Ja som gent gran, som independents en tots els aspectes de les nostres vides excepte en el de la imposició d’un estat que no és el nostre, i sabem el que volem on arribarem seguint el full de ruta al que el Jaume fa referència. Ara decidirem quines persones han de liderar aquest procès representant-nos a cadascun de natros, persones que actuin amb plena llibertat de criteri i sense rèmores personals com les de no tenir un treball al que tornar o una catedra aburrida on donar classes a adolescents. Persones que actuin sense condicions, persones sense hàbits mal adquirits que durant molt de temps hagin comès la indecència de dedicar-se a la política sense tenir ni ofici ni benefici. Lamento molt que en l’actual executiva i quadres de comandament d’ERC tenim un gruix de persones les quals es poden trobar a l’atur o en feines no pas tant atractives com les que actualment tenen però les seves situacions personals mai poden condicionar el futur d’ERC i el futur de la nació catalanà.
Per la terra i la llibertat !
Maria-Teresa
sinò el 2010 tornarèm a patir de valen per tenir …. la meitat del diputats que ara tenim.
Només canviant d’estratègia, no és suficient per guanyar la confinava dels catalans, cal que també canviï les persones que fins ara s’han equivocat i molt, i no han volgut reconèixer que l’estratègia que estan duent a terme, és errònia.
No es tracta de si en Carod o Puigcercós o Huget o Ridao o Cerdà o Tarda o Vendrell o….Bertran o Renyer o Carretero o … la Mónica o Xavier o qualsevol militant d’ERC com jo mateix per exemple. No son els noms, sinò quines son les millors persones que podem fer creïble el nou canvi d’estratègia que els ciutadans de Catalunya esperant que arrel d’aquest càstic en les urnes, ERC serem capaços de proposar.
Primer Catalunya i despres ERC, estan per d’amunt de qualsevol consideració, preferencia o amistat. Cal cercar la millor executiva per dur a terme el canvi.
Només amb bones paraules, no aconseguirem recuperar la credibilitat.
Nota: Jaume suposo que Uriel i tu, esteu parlant amb tot els altres que des de el primer dia varem anunciar que l’actual estratègia ens portaría al desastre. Hi ha molt en joc i no serà fàcil que molts companys, malgrat les evidències, reconeguin que han de deixar tot el que han fet fins ara per el bé del partit: Cal una sola alternativa d’oposició a que ERC continuï com ara, directa al suïcidi.
Salut i República
Manel des de Karlsruhe
Si no la contrarietat de triar unes sendes que el poden dur a una situació contrària als objectius i finalitats traçades, dons ni el cami més recte és el més adient, ni pel camí més curt s’arriba sempre abans ni els camins massa llargs i de disgregació duen enlloc.
L’oportunitats perdudes d’aquests darrers quatre anys per a postular-se com una oposició clara i d’altenativa de govern no és tenen tots els dies.
La immaduresa, l’ambició desmesurada i l’afany de poder, són els ingredients de l’espectacle esperpèntic que ha protagonitzant davant la mirada estupefacta dels votants d’Esquerra i la riota dels catalanòfobs i també dels contrincants polítics.
Aprofitar els moments, que haurien d’haver estat de reflexió i d’anàlisi, per escenificar davant les càmeres, només les obsessions malaltisses pel càrrec, és una manera de fer que palesa la baixa talla intel·lectual i humana del protagonista.
Esquerra té problemes evidentment. Des de fora es veu ben clar. Un partit ha de tenir una línia d’actuació i ser-hi coherent. No es pot repicar i anar a la processó alhora, com s’ha volgut simular en els darrers temps.
No sé si s’ha d’estar al govern o bé a l’oposició
però en qualsevol cas el que no pot ser és la postura esquizofrènica de voler ocupar ambdós fronts.
Penso que Esquerra té un líder carismàtic natural que és en Carod. Després de Pujol l’únic capaç d’aglutinar diversos sentiments i sensibilitats patriòtiques. Crec que té també molta gent, encara que potser no tanta com caldria, preparada per assumir reptes de responsabilitat amb honradesa i lleialtat.
Hi sobren només els oportunistes de baixa volada, que a través d’anar teixint complicitats conspiratives s’han cregut que eren els amos del partit.
Confio que aquest sigui el darrer episodi d’immaduresa i que dintre pocs anys puguem contemplar aquesta
fugida endavant com a una anècdota, com es recorda ara l’afer Colom-Rahola.
Benvolgut Jaume,
Ahir vaig accedir a l’article d’en Cucarella i el vaig trobat simplement fantàstic, per raons que esmento al post d’ahir.
Penso però, que no ens en sortirem si no apliquem un canvi de cultura, i ens deixem de fer la manera de fer política a la “siciliana” que té la societat catalana, em volgut entrar a fer política de “debò” amb els mateixos tics i paràmetres culturals i organitzatius que tenen els “demés”, acumulació de càrrecs, ocupar espais de poder per poder incidir en la societat etc ect, d’això n’és una mostra les diputacions de Lleida i Girona,i algun consell comarcal, ens pensem que podem créixer aplicant els mateixos paràmetres de creixement que van aplicar convers i sociates durant els anys 80 i 90.
Cal però, llegir els nous canvis socials i organitzatius que tenen les societats de la informació, la comunicació i les noves organitzacions, nosaltres però arrosseguem un llast (i orgullós n’estic) de voler “dinamitar” l’ordenament jurídic actual.
En diferència als altres que l’únic que pretenen és anar fent, i qui dia passa any empeny, per això voler aplicar els mateixos processos de treball i de comunicació que ells ens du a la frustració i al desencís, perquè com que no volem el mateix, no podem treballar de la mateixa manera.
No conec personalment en Carretero, però més que el seu independentisme de pedra picada tinc entès que dintre del seu ideari hi ha un nou model d’organització, basat en la cultura anglosaxona:
Basat en la cultura lliberal demòcrata.
Gent preparada tècnicament, que disposa d’ofici i benefici fora de la política.
La gent només s’ha de dedicar a la política uns anys de la seva vida després ha de tornar a la vida laboral anterior, curiosament això té molt sentit en un partit independentista perquè les “brunetes mediàtiques” nostres tenen una gran capacitat i voluntat de cremar els nostres líders, i a més això els fa més valents i desacomplexats.
Cal un missatge, clar, nítid, entenedor, basat un paràmetres tècnics senzills i pragmàtics, sobretot en temes econòmics.
El nostre valor ha de ser la credibilitat, la coherència i treball honest (valors republicans, et sona?), l’independentisme si vol omplir un ampli ventall social ha de ser innovador i oferir unes propostes diferents als altres no és fàcil, perquè representa un canvi cultural important però si ho fem diferent no ens en sortirem.
He viscut gairabé totes les époques de ERC. Heribert, Hortalá,Colom-Rahola.
Pero per primer cop he sentit vergonya. Com a militant, menyspreuat.
L’espectacle dels dos personatges es esperpentic!
Un mínim de ética, d’amor propi, per favor!!
Tota la executiva d’esquerra hauría d’haver presentat la dimissió!!
El fracàs del partit, no es degut tant sols a la inexistencia pública com a tal des de que estem al govern. Tampoc val l’excusa del bipartidisme, el vot a ERC es concient, compromés. Tampoc val dir que a les darreres estatals varem treure un resultat fictici, sobrevalorat per l’efecte Carod. Varem obtenir aquells resultats perque cansada molta gent del peix al cove, varen veure en el missatge de ERC honestetat, claretat i tot acompanyat de fets.
Avui en día el nostre misatge, a part de uns titulars sobre un no se que al 2014, es inexistent i en tot cas d’esperit defensiu, mirant de cercar justificacions per haver fet president un perdedor a les eleccions. Representant pur del PSOE
Companys, ara si que crec en una tercera vía.
Salut jaume
Benvolgut Jaume
Des de fora, i des de la passió compartida per la història, ja saps que ERC té una tendència irrefrenable a les crisis polítiques. Tanmateix, com a bon historiador, també deus saber que Esquerra sol sortir sempre reforçada dels mals moments. Com diria Braudel, està massa lligada a la “longue durée” pròpia del seu passat i present.
I més, sobre història. No sé si saps que el figuerenc Alexandre Deulofeu, amb la seva peculiar “matemàtica de la història” va vaticinar la caiguda del bloc de l’est amb una gran exactitud, unes quantes dècades abans que això succeís. Doncs bé, també va pronosticar la independència catalana pels volts del 2030.
Benvolgut Jaume,
Aprofitant les teves reflexions, que comparteixo en gran part, vull exposar aquí idees algunes sobre Esquerra que fa temps que em van fent xup-xup al cap, algunes de les quals coinceideixem amb les d’en Toni Cucarella. Fa 17 anys que voto Esquerra (amb algunes, molt poques, excepcions) i en vaig ser militant durant 4 anys si no em fallen els números (2003-2007). Vull aportar alguns elements de reflexió, sobretot sobre l’estratègia carodiana d’erosionar la base electoral del PSC per crear un bipartidisme nacional a Catalunya.
Començo pel gran creixement d’Esquerra el 2003. Cal reconèixer-hi diversos factors irrepetibles i prou importants, com la primera no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l’onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi). Però no hauria estat possible sense el discurs sense ambigüitats que feia en Carod l’any 2003, un discurs que va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. Us preguntareu d’on ho trec això: doncs de la meva experiència personal, del meu entorn, una experiència que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics –de la psicologia– de certs tipus de votants. El 2003, pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca (els meus pares sense anar més lluny), van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat (la dona d’un amic meu, per exemple), també van passar-se a “l’aire fresc” i les “mans netes” d’Esquerra.
I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l’electorat socialista només se’l podia seduir rebaixant el to del discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot del 2003 venia principalment de la “desfeta” de CiU (d’aquella profecia del “ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l’apuntador a CiU”) i que a partir d’aquell moment calia seduir els altres (l’electorat socialista). I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s’havien deixat seduir. Alguns d’aquests votants, de manera aparentment paradoxal, el 2003 van preferir Carod a Maragall, però el 2006 van preferir Montilla a Carod.
Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d’en Pallach (però mai del tàndem Felipe-Guerra), després ser pujolista “de tota la vida” i finalment passar-se a Carod, i mantenir-s’hi fidel a Esquerra de moment, perquè ni Mas ni Maragall (ni tampoc Montilla, és clar) han adquirit el suficient pes en l’eix nacional. Aquest seria el “socialdemòcrata en clau nacional“. També he vist (2) el votant de la Iniciativa de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional, ni en pes ideològic, ni en capacitat dialèctica. Aquest seria “l’ecosocialista-excomunista en clau nacional“. Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant a l’actual fracàs de l’estratègia Carod (assolir el bipartidisme nacional menjant-se l’espai del PSC), he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d’Obiols-Nadal (o qui posessin), i de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l’era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, aquell polític sincer que ve a dir “prou collonades, Espanya no ens interessa”, el de “parlant la gent s’entén” (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes i “la paraula lliure” (que després, per cert, va cometre l’error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada). Aquest seria el “socialista que també té butxaca (catalana) i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol“.
Atenció, però: aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l’ambigüitat de ser al govern i “no fer enfadar els socialistes” i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan 4, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i s’escoltava en Carod quan deia “mireu, nois, això d’Espanya és un mal negoci”, i ells pensaven “potser té raó, ja que ho explica de forma tan convincent”. I alguns d’aquests van votar Carod amb l’esperança que pactés amb Maragall, i quan això va passar deien que la jugada els havia sortit rodona (en conec un cas significatiu). Però amb la posterior ambigüitat d’ERC i del mateix Carod, aquest votant socialista ha marxat, i, pels casos que conec, ha votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè és un votant sensible a la bipolarització i al “que ve el llop”. Ah, i és un votant que va votar sí a l’Estatut, perquè és dels de “és millor això que res”.
És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant socialista “no del tot identitari” i intento esbrinar per on van els seus raonaments. Els estrategs d’Esquerra es pregunten: “Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!” I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar igualment part d’aquest vot socialista. Per no parlar del vot socialista catalanista, és clar, persones que senten properes les figures històriques del socialisme català, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Aquest és un vot que havia d’anar a caure massivament a mans d’Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar, però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d’Esquerra.
Parlem ara d’un quart perfil de votant, el “votant socialista del cinturó” que escolta els esports a la SER i si llegeix algun diari llegeix El País o El Periódico (i l’Sport). Tot i que potser no és exactament el mateix, em fa pensar en el “perfil Loquillo”, i mai no deixaré de sorprendre’m que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l’Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. I això com és? Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l’acompanyava, però Puigcercós va ser aquell “diputat K”, l’independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació (2001). I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre’ns) sovint prefereixen poder dir “aquest paio no és dels nostres però sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem”. Bé doncs, ara Esquerra s’ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen (encara que hem de suposar que tot són divergències d’estratègia amb un objectiu final comú: una independència no per què sí, sinó útil a la societat, com a solució catalana als problemes catalans, que molts intuïm com a molt més eficient que les no-solucions uniformitzadores que ens donen des de Madrid).
En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Podia haver aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, amb la força d’aquest aval, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. Passés el que passés, no crec que la cosa hagués pogut anar pitjor del que ha anat. De totes maneres, això ara és aigua passada.
Poden Puigcercós i Carod recuperar aquell mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l’un com l’altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, (potser) l’únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l’única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Carretero ha gestionat poder i sap el pà que s’hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l’administració municipal: la manera com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m’ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d’una candidatura amb màxim consens, hauria d’haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix. Seria necessari un acord amb Esquerra Independentista i de la “tercera via portabellista”, i un compromís de mínims entre els sectors Carod i Puigcercós. Personalment crec que no és hora de “sacrificar” ningú, de fer fora ningú, sinó de ser capaços de sumar, de ser un partit amb molts actius.
Crec que Carretero podria ser un bon cap de llista pel 2010, la pregunta és si hi ha prou temps. Suposo que el congrés del juny dirà què passa. Somio, per què no, en sumar als esforços d’Esquerra noms com el de l’Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l’òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista), i de veure com el Joan Laporta entra a l’òrbita de CiU des d’una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) –idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat– i contribueix a sobirtanitzar-la. (És clar que no es tracta del qui, sinó del què, però crec que certes empentes mediàtiques al moment adequat poden resultar molt rendibles.) Amb un acostament entre Esquerra i CiU i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que tindríem un escenari prou bo, oi? I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes, i els votants d’ICV que vegin que la sobirania és un pas necessari per afrontar amb garanties els problemes socials i de sostenibilitat, podrien acostar-se a Esquerra o almenys a la idea del sobiranisme. Potser llavors seria possible que una majoria social convergís en el sentit comú de posar fi al “problema català” de la manera més lògica: amb un divorci el més amistós possible amb Espanya, en un context internacional cada cop més favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació (Montenegro, Kosovo, Flandes?, Escòcia?), o almenys contrari a les solucions troglodítiques.
Evidentment sé que les meves preferències per Carretero no són compartides per tothom, i crec que l’experiència tant de Carod com de Puigcercós poden ser molt útils al partit i al país. En tot cas, i demanant excuses per la llargada excessiva, m’agradaria saber què en penseu.