Avui m’he afegit a un col·lectiu de patriotes autoanomenat Tarragona pel Sí que des de fa mesos treballa per divulgar l’opció independentista entre la població local en base a contactes directes i casos pràctics que demostren l’espoli econòmic estructural que l’ordre estatal espanyol imposa al conjunt de ciutadans de Catalunya. Gairebé tots els membres ho són també de l’ANC, essent aqueixa iniciativa complementària de les activitats ordinàries de l’entitat independentista.
Antics companys del PSAN i d’altres agrupaments locals, tots gent de la meva generació, formen el grup. Una primera mostra de la tasca realitzada és el documentat dossier que ha elaborat Jaume Morron i Estradé, titulat “El preu de la dependència. El tancament de la indústria del Clor a Catalunya i de la planta de MDI de Covestro a La Canonja com a exemples”.
Post Scriptum, 15 de novembre del 2016.
Al col·lectiu va engegar l’agost passat una campanya contra el pèssim servei ferroviari que presta Adif, amb el lema “Segrestats: fugim de la gàbia !!“, que ha tingut continuïtat amb una seguit d’articles sobre aqueixa qüestió a la premsa local com aqueix que va publicar ahir el company Xavier Allué, metge i antropòleg tarragoní, al diari Més titulat “El corredor mediterrani”:
“El gran error de l’estat i els seus poderosos ha estat llegir malament la cultura de la perifèria, des d’una obsessió centralista que no té més base que un concepte geogràfic, Quan Felip II d’Habsburg va decidir crear artificialment una capital al centre de la península ho va fer des d’una visió umbilical. El centre, el melic ha de ser el vòrtex on tota la realitat es concentra. Va perdre l’oportunitat, mentre va ser rei de Portugal, de fer Lisboa la capital del seu imperi com el convidaven els nobles portuguesos. En una època en la qual les comunicacions marítimes, l’ample port lisboeta i les seves drassanes oferien la millor opció. Madrid va esdevenir el centre d’un espai buit i improductiu de més de 450 quilòmetres de radi.
Amb la decisió de viure amb les aportacions econòmiques de la perifèria, el centralisme madrileny ha menystingut sempre qui li donava de viure: les colònies americanes i després de la seva pèrdua les àrees que accediren per la revolució industrial a noves formes de riquesa.
El que resulta incomprensible és que si segueixen pretenent viure d’aquests profits no facilitin els mitjans, les estructures o les infraestructures per a què continuïn treballant més i millor. Si realment el turisme i les exportacions són les més importants fonts de crear riquesa, és obvi que són les platges de Catalunya i Llevant les que atreuen els milions de visitants i les indústries manufactureres les que generen productes per a l’exportació.
L’única explicació és el manteniment de la mateixa mentalitat colonialista d’antany. Munyir la vaca fins que s’esgoti. La doctrina autàrquica del franquisme només va arribar a generar un cinturó industrial al voltant de la capital que s’ha mantingut al post-franquisme, tot i que, i ara per ara, la producció en valors econòmics és bàsicament de serveis. I d’aquests la centralització del mercat financer.
El corredor del Mediterrani no els interessa. Almenys si no passa per Madrid. Fins i tot han proposat que la capital sigui el centre de referència dels creuers, a la vista de què resulten uns recursos lucratius. Madrid que no té mar, té totes les oficines administratives de la marina mercant i una guarnició d’Infanteria de Marina.
O potser els hi fa por. Por que pel corredor marxem tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvingut