L’Espona és la primera garrigotaverna de la comarca, és a dir, un punt de trobada dels que estimem la gastronomia i la idiosincràsia de la gent de les Garrigues.
L’Espona és una iniciativa d’en Xavier, home emprenedor com pocs n’hi ha, dotat del tremp característic de la terra ferma que en poc temps ha lograt convertir el local en un lloc concorregut. L’ambient és agradable, la decoració rústica i austera, la música ben nostrada, la concurrència traspua vitalitat i esperit patriòtic. Un dels habituals de cada vespre és en Ventura Giner, un home de noranta anys, de conversa amena i mirada aguda que col·loca cartells explicatius de les raons que justifiquen la independència de Catalunya. En un racó hi ha una mostra del treball escultòric de Bep Gasol, tallat en fusta d’olivera. A les taules els jóvens consumeixen embotits i pa de ronyó, cargols i vi del país.
Aquest dissabte al vespre he quedat per sopar-hi amb una colla de companys de l’Esquerra d’aquests indrets: hi són l’Antoni Bertran de Juneda, el Sebastià de les Borges (que s’ha donat de baixa del partit però en segueix el dia a dia amb esperança), el Daniel de Castelldans, el Joan de Vinaixa, el Xavier d’Arbeca i un parell d’amics de Lleida. Tots porten molts anys de militància a l’esquena i viuen amb preocupació el moment crític que passa ERC. He vingut per explicar-los-hi com ho veig personalment i perquè he optat per presentar-me en la candidatura d’Esquerra Independentista. He apostat per la candidatura més jove perquè és també la més sòlidament argumentada políticament de totes les que es presenten i la més oberta a bastir una nova majoria per dirigir el partit els anys a venir. El procés de canvi a ERC és irreversible i serà progressiu a mesura que es vagi imposant efectivament al si del partit la lluita pel dret a l’autodeterminació com a eix estratègic. Prescindeixo d’il·lustrar amb trifulques les causes de la vida interna que ens han portat al punt de declivi en el qual ens trobem i els manifesto la meva convicció de que es perfectament reversible a mig termini si col·lectivament sabem trobar la línia constructiva i les persones adequades per sortir de l’atzucac actual. La sobretraula s’allarga plàcidament i quan enfilo la carretera de retorn a Tarragona ho faig sentint l’atracció per la terra del meu pare a la que em sento cada cop més arrelat. Em trobo a gust amb el tracte ferreny de la gent del secà, amb aquest paisatge auster, em dona força i renovada il·lusió per esmerçar-la al servei de la lluita per la independència.
Post Scriptum, 29 de novembre del 2009.
Xavier Sans em fa saber que dissortadament L’Espona ja fa temps que ha tancat.
Jaume,
Em temo que en Kemal Atatürk no és un mite massa habitual entre l’independentisme català, però el teu post d’avui m’ha fet recordar que aquest autèntic constructor de nacions es referia sovint a la força austera de l’Anatòlia com a pilar fonamental de Turquia. Potser tens raó i hauríem de mirar més a l’aridesa de l’Urgell i menys a la facilitat costera de l’Empordà.
Fins aviat i sort davant de l’aparell!
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Salut Jaume !
Ahir a la comarca no es va aprovar una esmena presentada per mi mateix a la totalitat amb molts punts de coincidència amb les parcials d’EI per un sol vot. Ànims i endavant.
El amics de Jaume Renyer, els sionistes, han tornat a donar mostres de com de civilitzats en són en el seu tarcte amb els ‘inferiors’.
(Font: The Independent ) 13 de maig 2008. – L’ONU reclama una investigació per a esclarir les circumstàncies en les quals l’exèrcit israelià va matar a una mestra palestina al rebentar amb explosius la porta de la seva casa en presència dels seus tres nens.
Wafer Shaker al Daghma, de 34 anys d’edat i mestra en una escola de primària de l’agència de l’ONU per als Refugiats (UNRWA), va morir dimecres passat quan es disposava a obrir la porta de fusta de la seva casa als soldats israelians. Segons fonts de la UNRWA i familiars que van trobar el seu cadàver, els soldats israelians van col·locar en la porta un artefacte explosiu que va arrencar la major part del cap de Wafer. A continuació, els soldats israelians van tancar durant cinc hores als traumatitzats nens —d’edats compreses entre els 2 i 13 anys— en una habitació després de la porta de la qual jeia el cadàver de la seva mare.
Encara que cap a les 9 p. m. els soldats israelians van acabar per abandonar la casa, sumida en la foscor a causa del toc de queda, Samira, la filla de 13 anys de la difunta senyora al Daghma, va seguir sense sortir a l’exterior durant dues hores més, tenallada pel terror que li provocava la contínua presència de vehicles cuirassats israelians en l’exterior de la seva casa.
Unes rajoles d’una pileta situada enfront de la porta de la casa seguien ahir profusament tacades de sang. Una pila de taules de fusta estellades procedents de la porta destruïda romania sobre el sòl en el qual havia jagut el cadàver de la senyora al Daghma, que els soldats israelians van cobrir amb una catifa abans de continuar amb el seu operatiu militar.
Chris Gunness, portaveu de la UNRWA, va declarar que l’exèrcit israelià estava utilitzant la casa com un lloc d’observació de suposats “militants”. “Els nens van escoltar molts tirs però ignoren d’on procedien”, va explicar. Va dir que la UNRWA havia sol·licitat per escrit a Israel “una investigació imparcial per a l’esclariment de responsabilitats i perquè els fets parlin per si mateixos”, afegint que “De nou condemnem l’assassinat de civils innocents”.
El vidu de la senyora al Daghma, Majdi, de 34 anys d’edat, que es trobava fora de casa en aquell moment, va contar que la seva filla li havia dit que la seva mare, conscient que els soldats israelians estaven portant a terme una operació de crida i cerca en els voltants, s’havia cobert el cap amb un mocador i els havia dit als nens que es retiressin a un dormitori i que obriria la porta quan els soldats israelians arribessin.
Un tanc israelià estava aparcat en la part exterior del portal de metall, en aquell moment obert, i va ser llavors quan els israelians van rebentar la porta davantera de fusta amb una càrrega explosiva.
“Samira va sentir una tremenda explosió i es va aixecar una gran fumera. Va tractar de trobar a la seva mamà però no podia veure-la,” va dir.
Samira al Daghma va declarar ahir que després d’entrar en la seva casa els soldats israelians la van obligar a ella, a la seva germana Roba, de quatre anys, i al seu germano Qusay, de dos, a romandre en l’habitació. “No ens van deixar sortir. Havia un soldat en la porta de l’habitació. Li vaig preguntar: ‘On està la meva mamà?’ El soldat parlava en hebreu i jo no comprenia gens del que deia.”
Samira va contar que quan finalment els soldats israelians es van retirar ella i els seus germans es van desplaçar a ròssec a una habitació situada en l’extrem aquest de la casa. “Encara havia tancs en l’exterior de la nostra casa i si hagués sortit m’haurien vist. Vaig Intentar cridar al meu pare usant el mòbil de la mare, però no havia línia. Vaig aixecar la catifa i vaig veure un tros de vestit de la meva mare. Estava immòbil. No se li veia el cap .