En la darrera setmana s’han celebrat tres eleccions en àmbits professionals i territorials ben diferents del nostre país: la Universitat de València, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, i en totes elles han guanyat les opcions addictes a l’ordre dominat -espanyol o francès- i han estat derrotades les candidatures de regeneració democràtica i favorables a la catalanitat.I això malgrat la qualificació professional i la trajectòria política, segons els casos, dels aspirants nacionalistes, tant al sud com al nord de la nostra terra.
Sense entrar a analitzar pormenoritzadament les causes de la derrota en cada cas, hi ha un factor comú en totes les conteses electorals: la dificultat d’articular sòlidament projectes -professionals, acadèmics i polítics- amb un nexe compartit de construcció nacional catalana susceptible d’aglutinar una base social -i electoral- que diversos indicadors detecten és molt més ampla que els resultats efectivament obtinguts. Com trobar el desllorigador d’aquesta situació ?
Calen equips que treballin col·legiadament, dels quals en sorgeixin els lideratges oportuns, no oportunistes que fan veure que són líders conjunturals. Calen actituds madurades i ben pensades estratègicament, no pas solucions a curt termini. Calen espais d’intercanvi on puguin aflorar les energies potencials que només apareixen quan s’engega de debò un conflicte polític i jurídic amb l’ordre estatal. Cal una articualció entre el sobiranisme cívic i el polític que no passi pel monopoli dels politicastres professionals. Amb aquestes qüestions pendents de resoldre, les properes eleccions al Parlament de Catalunya no tindran la transcedència històrica que el moment requereix i haurà de ser un cop ja celebrades que caldrà enfilar els reptes apuntats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!