Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 de març de 2011
5 comentaris

Sobre la revolta democràtica al Líban

Ahir hi va haver una manifestació massiva i pacífica a Beirut en favor de la democràcia i contra el protectorat de fet imposat per Síria i Iran (amb la complicitat de Turquia) a través de l’amenaça permanent que suposa el poder armamentístic d’Hizbul·là (molt superior al de l’exèrcit estatal).

 

Els mitjans catalans han menystingut aquest demostració democràtica convocada per l’Aliança del 14 de març, una plataforma que aplega musulmans sunnites i cristians de diversos credos i que ha adoptat com a denominació la data en què va ser assassinat -avui fa sis anys- el president Rafiq Hariri. La resposta ciutadana a aquell crim contra un governant pro-occidental promotor del desenvolupament econòmic espectacular del Líban fou la denominada ¨Revolució del Cedre¨ que va aconseguir la sortida de les tropes sirianes que hi estaven acantonades des del final de la guerra civil l’any 1982.

Atesa la impossibilitat d’un funcionament independent de la justícia libanesa (degut al clivellament de les institucions estatals en funció del pactes interètnics i interconfessionals vigents des del final del protectorat francès després de la Segona Guerra Mundial), la pressió de Jacques Chirac va portar a que l’ONU instaurés un tribunal especial per investigar, detenir i jutjar els responsables de la mort de Rafiq Hariri. Hizbul·lah no accepta aquest tribunal i va forçar la dimissió del president Saad Hariri -fill del president assassinat- el passat 12 de gener i la seva substitució per un home de palla -Nayib Mitaki, sunnita afí als interessos sirians- que encara no ha aconseguit formar govern.

La UE no ha fet res d’efectiu per evitar l’absorció del Líban dins l’òrbita dels estats islàmics que n’han pres el control i el moviment democràtic del 14 de març es bat en solitari en una lluita desigual, ja que la correlació de forces en presència a la zona és favorable als règims totalitaris de Síria, Iran i el seu còmplice regional Turquia. La minoria majoritària que constituïen els cristians l’any 1975 s’ha capgirat per l’emigració massiva d’aquests cap a Occident i per l’increment demogràfic dels xiïtes, la força ascendent en tots els ordres. El suport del president Obama a Saad Hariri no ha evitat la seva deposició i els USA no estan en condicions de respondre militarment a les amenaces d’ús de la força que ha explicitat Hizbul·lah en el cas que els seus dirigents siguin imputats pel tribunal internacional.

La premsa europea, i evidentment la catalana, obvien el conflicte latent del Líban i sobretot no diferencien quines forces estan al costat de la democràcia i quines són partidàries d’imposar una teocràcia islàmica semblant a la dictadura iraniana. L’Orient-Le Jour (http://www.lorientlejour.com) és un rotatiu en llengua francesa que dóna una informació panoràmica de la situació libanesa i que deixava en evidència, per exemple, les paraules de Nasral·lah -secretari general d’Hizbul.lah- acusant Israel de la mort de Hariri llençades sense cap mena de prova el proppassat 10 d’agost. En canvi Gara, sempre a l’avantguarda de l’antisionisme més fanàtic titulava el mateix dia: “Nuevos datos implican a Israel en la muerte del ex presidente Hariri “.

La revolta democràtica al Líban va avançar-se sis anys a les  que actualment es viuen a la resta del món àrab, però no ha reeixit perquè no ha trobat suport a Occident, on l’animadversió a Israel és prioritària a altres consideracions i en aquest cas els opressors dels anhels democràtics són els campions de la lluita contra l’estat hebreu.

 

Post Scriptum, 17 de març del 2014.

El proppassat divendres les forces polítiques del bloc “14 de març” van celebrar el novè aniversari de la “Revolució del Cedre”, en els termes que reflecteix aqueixa crònica de L’Orient-Le Jour, “Au BIEL, hier, l’unité du 14 de Mars et le souvenir indéléable de Mohammad Chatah“.

Post Scriptum, 24 de febrer del 2016.

La retirada del suport econòmic d’Aràbia Saudí a la modernització de l’exèrcit libanès i la petició als seus ciutadans d’evitar viatjar al Líban són dugues senyals inquívoques que l’Iran ha guanyat la pertida i els seus peons Hezbol·là i Síria seran -novament- els poders fàctics que governaran el país del cedre. Perduda fa la influència francesa després de la Segona Guerra Mundial, posteriorment ha estat la força dels EUA la que ha abandonat el seu paper degendsrme regional, i ara s’hi instal·len els aliats de Rússia enmig de la paràlisi de les institucions, el bloqueig de l’elecció presidencial i el declivi irreverssisble de la comunitat cristiana dividida internament en fraccions enfrontades.

Post Scriptum, 21 d’octubre del 2019.

Una revolta social massiva ha esclatat de fa cinc dies al Líban arran del propòsit del govern de taxar l’ús de les xarxes socials. A les protestes hi participen tan sunnites, com xiïtes i cristians, ja que clamen contra la corrupció, la pobresa i la incapacitat de la classe dirigent de fer avançar el país. Jacques Benillouche n’explica avui les causes en aqueix apunt del seu bloc Temps et contretemps titulat “Intifada fiscale au Liban”. De Beirut estant, un dels analistes polítics més prestigiosos, Anthony Samrani, publica avui a L’Orient-Le Jour un article de fons titulat: “La faillite du modèle de gouvernement libanais ou le réveil d’une nation“.

Post Scriptum, 23 de febrer del 2023.

Abans d’ahir, al seu bloc ubicat a The Times of Israel, Eric Gozlan exposa una novetat esperançadora pel Líban: “Omar Harfouch, l’homme politique libanais qui souhaite la paix avec Israël:

La situation au Liban est de plus en plus catastrophique. Depuis novembre 2022, le pays n’a pas de gouvernement. Pour la Banque Mondiale, le Liban « traverse l’une des pires crises économiques au monde depuis 1850 ». La livre libanaise a perdu 95% de sa valeur depuis fin 2019 et l’inflation atteint des sommets inimaginables. De plus, un nombre important d’enfants sont déscolarisés, 80% de la population vit sous le seuil de la pauvreté et le réseau d’eau est tellement vétuste que le choléra est revenu dans le pays.

Si le paysage politique libanais est de plus en plus sombre, ceux qui s’intéressent à ce pays ont pu découvrir un nouvel homme politique qui non seulement souhaite redonner à son pays se marques de noblesse, mais surtout comprend que sans une paix avec ses voisins le Liban ne pourra sortir du chaos.
Cet homme providentiel se nomme Omar Harfouch.

Omar Harfouch est un entrepreneur qui a travaillé dans de nombreux pays. S’il est connu en Europe comme musicien, les Libanais apprécient depuis des années son engagement pour leur pays. Formé à la rigueur dans les conservatoires de l’Ukraine soviétique, il parle six langues. Omar Harfouch a créé une surprise retentissante en parlant des relations entre le Liban et Israël. Il est le premier homme politique libanais à s’engager dans cette voie.

Dans une interview exclusive à la chaîne MTV du Liban, Omar Harfouch a déclaré : « Il n’y a pas besoin de résistance après l’accord avec Israël, et le Hezbollah doit s’intégrer dans l’armée libanaise. Il est optimiste quant à la démarcation des frontières maritimes, et Israël n’est plus un pays ennemi pour le Liban, et nous avons signé une paix économique ». « Je suis très optimiste quant à la démarcation de la frontière [maritime]. Tout d’abord, nous avons résolu un gros problème avec [Israël] qui était un ennemi du Liban et que nous ne reconnaissions pas. Aujourd’hui, nous le reconnaissons et il n’est plus un ennemi du Liban. C’est un grand défi…

Son programme de politique intérieure est basé sur la création d’une troisième République en modernisant nombre de secteurs :

Changement du mode de scrutin aux élections libanaises

Pour Omar Harfouch, le Président de la République doit être élu au suffrage universel afin de donner un vrai pouvoir au président.

Il souhaite également la suppression du système confessionnel. Jusqu’à ce jour les différents postes de l’exécutif et du législatif sont attribués en fonction de la religion.

Changement du système fiscal

Le système fiscal libanais est obsolète. Ainsi il propose un impôt juste et redistributeur. Cet impôt sera proportionnel aux revenus des habitants.

Combattre la corruption

Le Liban a le triste privilège d’être au 154e rang sur 180 au classement mondial de Transparency international sur la perception de la corruption. Omar Harfouch souhaite créer un pôle judiciaire anticorruption indépendant.

Changement du système judiciaire

D’après lui, le premier combat doit être celui d’une justice indépendante et pour ce faire, il souhaite créer une nouvelle organisation judiciaire du pays.

Promouvoir l’égalité entre hommes et femmes au Liban

Omar Harfouch est connu depuis de longues années pour son combat contre les discriminations entre hommes et femmes. En 2000, il dénonce le harcèlement et les violences dont sont victimes de jeunes mannequins de la part de certains dirigeants de l’agence Élite.

En septembre 2021, il organise au Sénat français une première conférence afin de demander un changement de la loi sur la prescription des crimes sexuels. Une proposition de résolution européenne sera déposée.

En octobre 2022, il organise une seconde conférence au Parlement européen pour inciter l’Europe à s’engager plus fortement dans la lutte contre les violences faites aux femmes.

Omar Harfouch souhaite abroger une loi libanaise méconnue : si une Libanaise se marie avec un étranger, les enfants de cette femme ne pourront avoir la nationalité libanaise. Suite à cette règle, de nombreux enfants se retrouvent apatrides dans leur pays.

Omar Harfouch sera bien sûr critiqué par ceux qui ont mis le Liban dans un tel état. Mariano José, un écrivain espagnol du XIXe siècle écrivait à propos de personnes comme ce candidat : « Le génie comme le cèdre du Liban pousse sur les cimes. Il grandit et se renforce dans la tempête et non dans les bas-fonds ».

  1. 1. La UE, malauradament, des del punt de vista internacional no ha fet res de destacable. NI al Líban ni enlloc.
    2. El Líban és un laboratori, d’ètnies, de religions, de projectes.
    3. Crec que no cal confondre règims que com els de Síria i Iran: són dictadures radicalment diferents. El primer de tendència laica i “socialitzant “; el segon un règim teocràtic infecte (en el qual també hi vull una oposició latent). Sempre m’ha cridat l’atenció, i no acabo d’entendre (potser no tinc prou coneixement) que els dos règims recolzin Hizbullah, molt més proper almenys teòricament al règim de l’Iran. 
    4. Crec que el món àrab i musulmà ha d’explorar la fòrmula de l’islamisme laic (a l’estil de les democràcies cristianes europees). I per això caldria no veure amb tanta desconfiança els moviments d’Erdogan a Turquia. Si reix, podria ser un mirall a altres llocs (Tunísia, potser el Marroc). El seu èxit facilitaria incorporar el món àrab-musulmà a la democràcia perquè no la veurien com un model foraster.
    5. Les migracions han modificat el paisatge de molts llocs. Del Líban però també per exemple de Jerusalem (on a principis del segle XX els jueus hi eren clarament minoritaris).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!