En pocs dies hi ha hagut un regitzell d’esdeveniments que tenen en comú el fet constatable d’haver-se resolt en termes absolutament desfavorables pels interessos catalans en matèria lingüística, aeroportuària i d’immigració.
Fa uns dies el ministre José Blanco va negar de pla la possibilitat que l’aeroport del Prat sigui gestionat per la Generalitat i avui mateix el Parlament europeu ha rebutjat l’enèsima petició en pro de l’oficialitat de la llengua catalana (amb el paper actiu del PSOE en contra d’aquest reconeixement) i l’Advocacia de l’Estat ha emès un informe que desautoritza la política d’empadronament d’immigrants de l’Ajuntament de Vic.
En aquesta última qüestió val a dir que sense entrar en el fons de l’assumpte allò que considero desigual és la contraposició d’arguments jurídics: d’una banda, els serveis jurídics de l’Estat i d’altra banda, un bufet privat pagat per la corporació municipal osonenca. Tots aquest tres conflictes han succeït sense que el Govern de la Generalitat hagi intervingut efectivament en cap d’ells, limitant-se a insistir que continuen resistint-se a donar el vist-i-plau a les decisions dels poders estatals fins que arribin al punt de claudicació.
A partir d’aquell moment, i sense haver aconseguit cap avenç perceptible, com en el cas del finançament autonòmic d’aquest estiu, per acabar venent mediàticament com un èxit allò que socialment -i econòmicament- hom percep com un fracàs. Dissortadament, aquesta dinàmica no té aturador a curt termini, ans al contrari, són el preludi d’allò que previsiblement s’esdevindrà quan es conegui oficialment la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No hi haurà resposta possible, en clau independentista, fins a les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquesta tardor.
Post Scriptum, 20 de gener del 2024.
Catorze anys després rellegeixo aqueix apunt amb mal de cor: la llengua està en retrocés, els aeroports continuen essent gestionats des de Madrid i la immigració és un problema ingestionable de la Generalitat i, a més, és un tabú imposat pel progressisme abstracte i banal hegemònic al subsistema polític català. Només voler assumir-lo des de posicions nacionalment autocentrades és estigmatitzat com un comportament d’extrema dreta. No solament no hem avançat gens com a país sinó que estem retrocedint autoenganyant-nos amb fal·làcies altres que la independència, l’únic veritable capgirament revolucionari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://blocs.mesvilaweb.cat/moisesmarti