La polèmica desfermada arran de les opinions de Ramon Tremosa sobre el president Montilla i el llegat del franquisme ha fet aflorar algunes de les tensions latents de la política catalana.
Les opinions de Ramon Tremosa sobre el president Montilla són discutibles però en cap moment justifiquen l’enorme potència de foc (mediàtic, de moment) concentrada sobre l’eurodiputat. La premsa (i els partits) addictes a l’ordre estatal a Catalunya han sortit en tromba per rebregar Tremosa amb una virulència inusitada, un símptoma que evidencia que alguna cosa no funciona normalment en l’espai públic. Fins i tot, des d’Esquerra hom ha acusat el dirigent de CDC de “classisme ètnic”, mentre repeteix arreu com si fos un mèrit seu que un català nascut fora de Catalunya arribi a primera autoritat del país.
A José Montilla no se l’ha de criticar pel seu origen natal sinó pel paper que ocupa en la política catalana, defensant l’ordre estatal que provoca la decadència del país i no pas el dret del poble català a decidir el seu futur. El conflicte polític no és entre catalans autòctons i d’adopció (entre els primers hi ha espanyolistes com Francesc de Carreras, i entre els segons patriotes com Patrícia Gabancho). La contraposició fonamental és entre defensors de la dependència política i econòmica del país i els sectors socials majoritaris que hi guanyarien en llibertats i benestar si Catalunya fos lliure.
Post Scriptum, 27 de maig del 2020.
Avui s’ha sabut que José Montilla serà nomenat aviat membre del consell d’Administració d’ENAGAS cobrint la quota de progrenepotisme que li pertoca al PSOE dins l’oligarquia espanyola. Aqueixa pràctica ja era coneguda d’antuvi i tothom sap que és una de les maneres del règim de pagar els serveis prestats en proporció al suport que els partits als quals pertanyen els beneficiats aporten a la continuïtat del sistema de dominació espanyol (PNV i CIU, són els subalterns dins el gruix de la nomenclatura del PSOE i PP). Allò que és inadmissible és que des d’ERC es digués al moment de fer Montilla presidnet de la Generalitat que entre el PSOE i Catalunya si havia de triar optaria pel país que el va encimbellar al més al càrrec, quan ell ha demostrat que és més important ser conseller parasitari d’una branca de l’oligopoli para-estatal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!