Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 d'agost de 2019
0 comentaris

Pancatanyolisme, progrenepotisme, filldeputisme

Manllevo el títol d’aqueix apunt d’un article d’Antoni Riera publicat el 26 de juny del 2015 a l’Ara Balears que aplicava aqueixos tres neologismes a l’actualitat illenca del moment però que són extrapolables a la del Principat actualment.

Dissortadament, la manca d’una estratègia unitària independentista (deliberadament cercada per ERC que prioritza l’hegemonia de partit dins el marc autonòmic) i, sobretot, d’un debat obert i honest sobre aqueixa qüestió dóna com a resultat que enlloc del conflicte amb el poder espanyol (que continua amb la repressió com única resposta) les energies dels independentistes més compromesos s’esmercin en picabaralles dins la mateixa trinxera (que són legítimes atesa la falta de canals de comunicació entre les direccions dels partits i la base social que els fa costat). Culpar a twitter, o a conspiracions atiades pels poders fàctics (com diuen Miquel Pueyo i Josep Huguet) és eludir la responsabilitat dels dirigents que propicien aqueixa situació.

Dit això, pel que fa al pancatanyolisme el cas més greu és TV3 (com ja va advertir fa molts anys Víctor Alexandre) que insisteix en l’hispanocentrisme, el cosmopolitisme banal i l’anti-occidentalisme) emprant sovint un català degradat volgudament (malgrat els advertiments filològics) o directament el castellà. De poca cosa serveix que un valencià patriota com Vicent Sanchis en sigui el director ja que la crosta heretada del temps de l’antipujolisme (quan molts redactors optaren per fer-hi contrapoder mediàtic) es perpetua al marge de les orientacions dels successius Governs de la Generalitat.

L’estrella del progrenepotisme és Ada Colau, però rep un tractament mediàtic indulgent per part de l’elitisme progre i contra-independentista que predomina en aqueix àmbit. Però hi ha molts altres casos que resten impunes socialment atès que la denúncia dels còmplices que se’n beneficien de l’espoli econòmic i la dominació política del país ha deixat de ser la prioritat de l’independentisme “pragmàtic”.

Finalment, el filldeputisme al qual apel·lava fa dècades el patriota Joan Sales té molts rostres fàcilment identificables però allò realment preocupant és constatar com aqueixa no-ideologia ha arrelat tan fàcilment en ple conflicte nacional, potser perquè és també quan aflora el millor i el pitjor de les persones i els pobles.

Cal retrobar les persones que siguin reconegudes com a referent moral i que tinguin autoritat per la seva exemplaritat ètica en pro d’una regeneració dels valors cívics del catalanisme com a cohesionadors del projecte de reconstrucció nacional. I cal assenyalar també les impostures, el sectarisme i la mediocritat que fan possible els casos de pancatanyolisme, progrenepotisme i filldeputisme.

Post Scriptum, 1 de maig del 2020.

La crisi del coronavirus aguditza el conflicte entre el poder estatal espanyol i el poble català que vol independitzar-se, i enmig d’aqueixa confrontació els Comuns aposten obertament per fer costat a la dominació enlloc de l’alliberament, Jaume Asens que passava per ser l’independnetista de Can Colau s’ha despenjat amb aqueixes declaracions a Publico el proppassat 25 d’abril: “La pandemia no puede ser la continuación por otros medios de la lucha independentista, y lo está siendo“. Podria haver dit que la pandemia és la continuació per altres mitjans de l’opressió espanyola sobre el poble català”, però no ho ha fet, per això mereix al meu criteri ser tingut per portaestàndard del filldeputisme catanyol.

Post Scriptum, 27 de maig del 2020.

Avui s’ha sabut que José Montilla serà nomenat aviat membre del consell d’Administració d’ENAGAS cobrint la quota de progrenepotisme que li pertoca al PSOE dins l’oligarquia espanyola. Aqueixa pràctica ja era coneguda d’antuvi i tothom sap que és una de les maneres del règim de pagar els serveis prestats en proporció al suport que els partits als quals pertanyen els beneficiats aporten a la continuïtat del sistema de dominació espanyol (PNV i CIU, són els subalterns dins el gruix de la nomenclatura del PSOE i PP). Allò que és inadmissible és que des d’ERC es digués al moment de fer Montilla president de la Generalitat que entre el PSOE i Catalunya si havia de triar optaria pel país que el va encimbellar al més al càrrec, quan ha demostrat que per a ell és més important ser conseller parasitari d’una branca de l’oligopoli para-estatal. Significativament, a la promoció de Montilla també hi va l’ex-ministre socialista Pepinho Blanco i un membre de l’aparell de Podemos, cobrint la quota que des dels pactes de la Moncloa pertoca al PCE/IU-ICV. ERC encara considera -Tardà dixit- el PSC un partit catalanista no sobiranista i Podemos un aliat per compartir projecte republicà.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2021.

Llegint l’entrevista que li fa Salvador Sostres a Joan Puigcercós per l’ABC el proppassat 12 d’aqueix mes: «Ni la CUP se cree que lo volverán a hacer», no me’n puc estar d’afegir-los a tots dos en aqueix apunt. Amb el primer només vaig coincidir en una de les assemblees de Reagrupament Independentista quan aparentava fustigar el pujolisme des d’aqueixa perspectiva i lloava Joan Carretero, (un impostor que va fugir d’estudi traïnt un projecte polític que l’any 2010 podia haver estat una alternativa a ERC). Sostres es passa a l’espanyolisme difamant des de la brunete mediàtica madrilenya l’independentisme català com ho feien els falangistes des de la secció «Fantasmones Rojos» de la «Solidaridad Nacional». I des d’aqueixa perspectiva entrevista Puigcercós, que se’n fa còmplice, quan fa deu anys es presentà a les eleccions amb el lema “Esquerra, gent valenta“, prometent convocar un referèndum per la independència. Tres casos de filldeputisme.

Post Scriptum, 15 de gener del 2022.

Contundent, Ot Bou ahir a Vilaweb: “Immunes al cinisme“, dedicat (especialment), a Carles Mundó, amb aqueixos paràgrafs finals brillants:

“No sé si som immunes a l’escàndol, però ben segur que semblem immunes al cinisme més grotesc, addictes a la mentida sistemàtica de la nostra classe política, especialment a l’escandalosa mentida dels qui van prometre fer la independència i després, al moment clau, van córrer a negociar amb Madrid per la porta del darrere perquè no volien fer-se cap rascada. Immunes a l’escàndol, no ho sé. Immunes a l’estafa, sens dubte. En un país que no tolerés la mentida, el partit del senyor Mundó no hauria pogut guanyar cap elecció després del 2017, ell no gosaria de tornar a treure el cap de sota l’ala després de l’engany que va impulsar, i encara menys d’alliçonar-nos moralment sobre les coses que ens haurien d’escandalitzar.

Potser el senyor Mundó i tots els qui, així com ell, han perpetrat el més gran escàndol de la història recent d’aquest país es pensen que el temps serà clement amb ells, que la imatge els restarà polida i serena als llibres d’història. Potser el senyor Mundó es pensa que han aconseguit de sotmetre el país a un grau d’amnèsia col·lectiva tan alt que ningú no s’escandalitza perquè els arquitectes de l’escàndol s’atreveixen a renyar-nos per no haver-hi respost. Potser es pensa que ens han desmoralitzat tant que no aixecarem cap i els deixarem passejar en pau el seu cinisme. Però s’equivoca.”

Post Scriptum, 10 d’abril del 2022.

La inversió de la realitat és el senyal de tothom qui té propòsits malignes, el propassat 3, des de les pàgines del Punt/Avui, Joan Vall Clara retrata la perversa mentalitat d’Oriol Junqueras (confirmant la semblança que en va fer el lehendakai Urkullu fa anys), “Derrotista? I ho dius tu?

Cada dia agafo més fred de peus quan Junqueras sermoneja. Tant és així que se’m fa molt gros aturar-me per parar l’orella i posar-hi atenció. Porta camí que el segueixi des dels refregits de premsa i m’estalvio vídeos i àudios originals. La giragonsa argumental que va fer ahir des de la trona del consell nacional del partit em va transportar a la meva adolescència a les aules de La Salle de Palamós, quan la cantarella dels frares era que no ens l’havíem de pelar perquè buidaries el dipòsit i no te’n quedaria gota quan la necessitessis per fer fills. Segons Junqueras, “ara, paradoxalment, una de les dificultats és precisament el fet que hi ha qui sembla que estigui interessat a contagiar-nos d’un esperit derrotista”, i segons diu, “els que escampen un discurs derrotista són aquells que posen fàcil la feina a aquells que ens volen derrotats”. I qui són els que escampen un discurs derrotista? Aquests dies, bàsicament dos tipus d’individus i indivídues. D’un banda, el tipus dels que surten al carrer a protestar perquè els sembla una baixada de pantalons el pacte del català. D’altra banda, el tipus dels que surten al carrer a protestar per les polítiques del Departament d’Ensenyament i la gallardia mal entesa del conseller Cambray. O sigui que són els manifestants els que posen fàcil la feina als que ens volen derrotats. Ja ho veuen, si telepredicar fos disciplina olímpica, Junqueras faria podi segur. I és ell qui assenyala derrotistes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!