No hi ha cap motiu especial pel qual Sarkozy s’hagi de preocupar dels catalans i les nostres abstractes reivindicacions nacionals, però sí que des d’un punt de vista nacional català caldria seguir amb atenció les evolucions del president de la República francesa.
A la cimera de Washington Sarkozy ha tingut un paper destacat a base de situar-se com a mitjancer necessari entre els USA i Rússia (en realitat ha emparat el creixent expansionisme rus com s’ha vist en la guerra d’agressió contra Geòrgia i en bloquejar l’ingrés a l’OTAN d’Ucraïna). Així mateix ha aconseguit articular un espai geoestratègic a la seva conveniència en crear la Unió per a la Mediterrània i ubicar-hi la seu a Barcelona). El fet que Zapatero hagi acudit a la trobada del G-20 ha estat una jugada del president francès que satel·litza al seu voltant la política exterior espanyola. L’agraïment que el president espanyol li deu es pot traduir en decisions estratègiques que afectin de ple els interessos nacionals dels catalans: l’hipotètic transvasament del Roine i la connexió del tren de gran velocitat per la costa del nostre país es faran quan i com convinguin als interessos de París. Ja està decidit que l’AVE i el TGV empalmaran per Hendaia.
En un ordre més general Sarkozy és un partidari declarat del manteniment de la integritat dels estats (menys en el cas de Geòrgia), i no va deixar passar l’oportunitat de dir als francòfons del Quebec que no comptin amb el seu suport per assolir la sobirania (veure l’article de Le Monde, “Quan Sarkozy enterre De Gaulle”, del 24 d’octubre proppassat). La persecució de Batasuna, partit legal a l’Estat francès, és un altre advertiment als que pensen que sota el seu mandat hi haurà algun tipus de reconeixement dels drets dels pobles sense estat propi. Amb aquest precedents només faltaria que algun polític català s’emmirallés amb el discurs aparentment modernitzador del republicanisme d’estat de Sarkozy i mirés d’adaptar algunes de les seves formulacions a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!