A la vigília de la commemoració del setantè aniversari de l’afusellament del president Companys repasso mentalment tot allò que he llegit sobre ell i la seva circumstància històrica i tot el que he sentit dir d’ell per part de persones que el van tractar directament.
Procuro fer-me una idea de les darreres setmanes de la seva vida i cada cop m’impressiona més la integritat moral que va demostrar fins al final, morint com un patriota català. L’exemple de fortalesa ètica i convicció política que va donar és el llegat més important de tota la seva trajectòria, per damunt dels errors que va cometre com a governant o com a home. Per Catalunya !!!
Post Scriptum, 15 d’octubre del 2017.
Aqueix matí a les set he fet cap a la muntanyeta de l’Oliva, a Tarragona, on cada any hom rememora els afusellats en aqueix indret a la postguerra franquista. Especialment emotiva ha sigut la lectura de la sentència del consell de guerra que va condemnar Lluís Companys, i més en l’actualitat quan el govern espanyol amenaça el president Puigdemont de seguir la seva sort en un demostració més del caràcter franquista de la mentalitat i els mètodes amb els quals el nacionalisme espanyol afronta l’independentisme català.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2019.
Avui, justament quan s’escau el setanta-novè aniversari de la sentència que condemnava a mort el President Companys, (executat l’endemà), ha estat feta pública la que condemna a penes de presó per sedició i malversació els membres del Govern de la Generalitat que han pogut capturar i els presidents d’Òmnium i l’ANC. La voluntat del poder espanyol és la mateixa en tots dos casos: anihilar la nació catalana, però no se’n sortiran i de la resposta popular d’ara en endavant depèn el nostre futur com a poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
collonades, van morir molts més, enfocar-ho només amb la reahbilitació de companys, apart de tota la resta, només demostra sectarisme i passar de la resta de represaliats.
companys si la resta no….
no em sembla correcte, fins i tot m’atreviria a dir que per companys primer la resta i després jo.
“Un bell morir tota una vida honora” seria la versió catalana d’una cita de Petrarca que surt sovint quan es vol salvar la trajectòria del Sr. Companys. Malauradament el “bell morir” del Sr. Companys no pot fer oblidar, seria massa fàcil i gens pedagògic, la estranya i sovint erràtica vida política d’aquest home. Val que li va tocar viure moments difícils, però fer de president tapadora de la CNT/FAI mentre aquesta assassinava a mansalva, no té disculpa. Que qué hagués pogut fer? Doncs per exemple, renunciar al càrrec. Però es veu que ja en aquells temps això de renunciar a un càrrec era anatema a ERC. “Volem demostrar que som un partit de govern”, digué en Carod. Més els hagués valgut no demostrar-ho, ni a la E de Carod ni a la ERC de Companys.
DESPRES DE TANS ANYS,QUIN “ENCEGAMENT”,ESTIC “GARRA-TIVADA”,SEMPRE HE SIGUT MOLT CRITICA,TAN AMB EL HOME ,COM AMB EL POLITIC,PERO…ES PODIA FER UN ALTRE COSA,DIMITI? I DEIXAR LA GENERALITAT EN MANS DE QUI?…POTSER D’AN GARCIA OLIVER?…..ES VA DEIXAR PORTAR PER LES CIRCUNSTANCIES I A HORES D’ ARA CREC QUE QUANSEVOL VES FET LO MATEIX. A….LA MEVA FAMILIA TE DOS AFUSALLATS “ANONIMS”