Jaume Renyer

Josep Pallach i Carolà (1920-1977) fou un pedagog catalanista i socialista que tingué una visió estratègica respecte del context internacional en el qual calia formular, en cada moment històric, el projecte nacional català. Gairebé mig segle després val la pena reproduir aquest article aparegut a “Endavant”, publicació del Moviment Socialista de Catalunya, número 126, corresponent al gener del 1962. 

“La sexta flota americana primer; la visita de Dean Rusk després, i abans les vistes dels ministres americans de l’exèrcit, de la marina i del comerç: els dirigents dels Estats Units han potser modificat la forma de la seva desvergonyida política d’ajuda al dictador, però l’essencial d’aquesta política continua. Es tracta d’anar mantenint una amistat i unes relacions amb Franco que permetin l’usdefruit de les bases militars. Això els sembla compatible amb aquesta manera de picar l’ullet a l’oposició democràtica que són les visites de polítics espanyols a Washington i certs discursos de Kennedy. Es tracta d’assegurar totes les cartes per un pervindre que no es preveu clarament i que l’exemple de Santo Domingo mostra inquietant.

És necessari dir que no acceptem aquesta política i que ens semblaria degradant fer-nos-en còmplices de qualsevol manera, ni amb el silenci, per “greus” que siguin les “excuses” que s’avencin: els esdeveniments de Berlin o altres. Els demòcrates catalans i espanyols han estat diverses vegades traïts i abandonats per les democràcies occidentals: les “excuses” no han mancat mai. Ara bé; el que ens diferencia precisament dels comunistes és que nosaltres no fem passar cap altre interés per alt que sigui o es digui, damunt del dels nostres pobles. És per això que no temem dir -al contrari, repetim- que el socialisme europeu quan ha estat al poder o hi ha col·laborat estretament, no ha complert tampoc amb el seu deure internacionalista. I per això denunciàrem el trist episodi de la no-intervenció i l’excusa poc coratjosa “d’administrar” honestament la societat capitalista que mesos després Hitler esberlava amb els seus tancs.

Pel que fa als russos és indubtable que durant la nostra guerra, igual que durant el pacte germano-soviètic, els exclusius interessos soviètics determinaren la seva política. Ara Kroutchev afirma amb raó que, a més, aquest política es veié tacada constantment per crims i assassinats (que són alguna cosa més que simples “abusos” denunciats amb un xic de retard, i ben tímidament, pels “nostres” comunistes després del XXII Congrés).  El cert és però que en relació a Espanya la política internacional soviètica continua determinada pels seus propis interessos, que no es confonen amb els nostres, i que portaren  per exemple la URSS a preconitzar l’entrada d’Espanya a l’ONU, o al curiós projecte Molotof d’una “alinça pacífica” incloent-hi Franco. Una distinta apreciació d’aquests propis interessos portà més tard Kroutchev al famós discurs antifranquista a l’ONU i als cops de sabatot adreçats a la banyuda testa de Lequerica. No cal dir que, en aquests casos, apreciem com convé l’antifranquisme dels soviètics.

Convé doncs que l’oposició democràtica, en aquesta necessària revisió de posicions i perspectives que preconitzem, i que tard o d’hora es farà arreu, es plantegi aquest problema. On són els nostres aliats en el camp internacional ? En tenim alguns ? Nosaltres creiem que en tenim, i d’importants. Per no enganyar-nos, però, és convenient no perdre de vista els fets següents:

1.- L’oposició democràtica i socialista peninsular s’ha de sentir plenament responsable dels destins dels nostres pobles, és a dir, de l’exigència revolucionària que bull en ells. Naturalment, hem de tenir present la conjuntura interior i exterior, que exigeix posicions tàctiques més o menys avançades: el problema de la revolució hispànica és però el problema real que ens és impossible eludir. Al contrari, la mateixa durada excepcional del franquisme -vint-i-cinc anys !- el situa a l’ordre del dia en l’acció de les noves generacions.

2.- Les societats occidentals -europees o d’Amèrica del Nord- reposen damunt d’unes estructures socials que han superat bona part dels problemes que nosaltres tenim plantejats i sense solució des del segle XIX, és a dir, els problemes de la transformació democràtica de la península: reforma agrària, exèrcit, esglèsia, problema de l’Estat parasitari, etc. La solidaritat dels moviments obrers d’aquest països és forçosament determinada per aquestes profundes diferències d’estructures socials i de problemes a resoldre. Pel que fa als governants, aquests veuen en el nostre plet la situació estratègica en el contexte de la gran pugna entre l’Est i l’Oest.

3.- Els dirigents soviètics tenen una òptica immediata similar. Els interessa, sobretot, liquidar les bases militars que els americans han instal·lat, o almenys afeblir-ne l’eficàcia. Actualment creuen que és millor fer-ho contra Franco que no pas sostenint-lo, però aquesta posició no els porta encara a reclamar, per exemple, l’expulsió de Franco de l’ONU a la qual el feren entrar.

4.- Hi ha arreu del món unes forces, sovint socialistes i nacionalistes, que a voltes tenen el poder a determinats locs de l’Àfrica o de l’Àsia, o d’Amèrica, que no es confonen ni ni amb l’hipocresia “liberal” dels occidentals ni amb el maquiavelisme “socialista” dels russos. Fins a un cert punt la gran revolució mexicana significà el preludi d’aquestes transformacions que són el fet fonamental dels darrers quinze anys, i no és per casualitat que Mèxic fou i és el ferm amic de la democràcia ibèrica. Les forces d’aquest “tercer món” arribades al poder pesen avui tant en el camp internacional que l’equilibri de l’ONU en depén totalment. Adhuc altres organismes, molt distints, com l’OTAN han de tenir cada dia més en compte aquestes realitats. Portugal, per exemple, que és membre d’aquest organisme, perd la batalla diplomàtica a l’interior mateix de l’aliança militar, i la perd a benefici de l’Índia que no és de l’OTAN ni vol ésser-ne. Les forces de la descolonització, de les transformacions socials i econòmiques dels països fins avui explotats, són sovint irresistibles. L’exemple mateix de Portugal i de l’Índia ens indica també, sense necessitat d’anar més lluny o més a la vora, fins a quin punt els interessos de la revolució ibèrica es relliguen a la lluita d’aquest tercer món.

5.- Es tracta d’uns lligams objectius, de fet, que no tenen  res a veure ni tan sols amb la voluntat dels dirigents d’aquest països. Altrament, nosaltres pensem que sería un gran error identificar plenament aquestes forces amb el que nosaltres representem. No. Precisament perquè en general els moviments nacionals i socials d’aquests països són autènticament fidels a les pròpies exigències nacionals no es poden confondre els uns amb els altres, i adhuc a voltes apareixen contradictoris. Una llei suprema els guia: la lluita per sobreviure i millorar la sort del propi poble. Els dirigents d’aquests països -com els dels altres- no ens ajudaran pas si no hi veuen, per ells, algun interés.

Ara bé, nosaltres creiem que aquest interés existeix i que ultra les relacions de fet que hem dit abans, i altres que s’endevinen, hi ha un acord polític mínim entre  la nostra causa i la d’aquests pobles. Si la política de blocs ha resultat nefasta per nosaltres i ha bloquejat completament les perspectives democràtiques peninsulars, és indubtable que aquesta mateixa política, i tot enduriment dels blocs, és també contrari en general a la política d’aquest tercer món del qual depén a fi de comptes el destí del nostre segle. Totes les forces que contribueixen a disminuir aquest enfrontament dels dos blocs, sense subordinar-se a cap d’ells, són forces aliades. Els nostres aliats en el pla internacional són doncs aquestes forces i és en llur acció que hem de cercar el necessari recolzament.

Dit això, queda clar que per ésser considerats com una puixança hem de transformar les pròpies posicions en realitats polítiques. Això és, però, un altre problema no gens independent del que hem examinat. Els camins de l’acció socialista a la península passen per un exacte plantejament de la situació interior i internacional. Els socialistes catalans creiem que és hora de precisar-los i de posar-nos de cara  a la feina. Hem perdut molt de temps i moltes il·lusions han resultat fallides. El nostre treball no ha estat inútil, però no ha acabat encara, ni molt menys. I se’ns imposa, sobretot, el dir la veritat de la situació actual, per dura que sigui. Les noves generacions no ens perdonarien, amb raó, qualsevol incapacitat d’afrontar les exigències nascudes d’aquesta veritat.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!