El 8 de febrer del 1983 el diari “Avui” publicava aquest article del doctor Josep Manel Segarra i Obiol, (Vinaròs, 1922- Boston, 1984), que exercia les especialitats mèdiques de neurologia i encefalografia als Estats Units)-, resumint la comunicació que va presentar a la reunió de la Societat Catalana de Nord-Amèrica celebrada a Toronto (Canadà) i en la qual sostenia la necessitat que els catalans accedissin als comandaments de les forces armades:
“L’assaig que sotmeto avui a la consideració del lector és el resultat de llargues converses sobre la qüestió catalana i de discussions diverses, principalment amb el doctor Giner-Sorolla, que és de Vinaròs com jo i que com un servidor de vostès també viu als EUA des de fa una pila d’anys. El lector ha de tenir en compte, doncs, que les línies que segueixen són resultat de cogitacions nostàlgiques d’emigrant. Dic això, no a manera d’excusa, però sí de justificació prèvia, perquè és possible que tots dos sofrim el defecte de perspectiva de perspectiva típic de l’emigrant, que viu de memòries congelades en el temps i que, a més, tendeix a patir d’astigmatisme històric.
Sembla que els pobles (igual que les persones) posseeixin qualitats que, en determinades circumstàncies, esdevenen defectes de conseqüències fatals. El català no és una excepció, car la història de la humanitat és plena de casos que demostren aquest fet d’observació. Imaginem si no el que va passar a Alemanya: les virtuts reconegudes al poble alemany, l’amor a l’ordre, el sentit del deure cívic, l’honestedat bàsica, el respecte a les estructures socials, el sentit de la disciplina…. tot això es va poder transformar en un moment donat en la bogeria col·lectiva del nazisme.
Molt s’ha parlat a la nostra terra i fora d’ella de les virtuts catalanes: per exemple, Vicens Vives, Ferrater Mora, Joan Reglà, a més dels comentaris vinguts del “resto de España”, com són els de Pemán, Jiménez de Parga, Areilza i altres. No oblidem que hi ha un corrent castellà d’opinió que coincideix en l’admiració de les virtuts bàsiques del poble català fins al punt que escriptors com José Maria Carrascal han parlat de la necessitat de “catalanitzar Espanya”. Podem esmentar aquí, la laboriositat, l’amor a l’equilibri, la desconfiança envers les actituds excessivament heroiques, el rebuig de la violència, el realisme una mica mofeta, el “tocar de peus a terra”, la desconfiança per les solucions radicals escumoses i “sidralístiques” i, per damunt de tot, aquesta saviesa de pagès que els catalans en diuen bon seny i que la meva mare, que era de Vinaròs, en deia “tenir senderi”. Tot això ha donat a Catalunya un aire més aviat europeu, que fa de contrapès a la tradició celtibèrica i arabitzant de Castella. Ara bé, aquestes qualitats cíviques, en elles mateixes tan lloables, han estat al mateix temps una font de dificultats per al poble que les ostenta i és aquesta paradoxa la que forma el tema central d’aquest assaig.
Vull cridar aquí l’atenció sobre un problema que en part deriva del que acabem de dir i que em sembla crucial per al destí de Catalunya: és senzillament la falta de vocació militar de la joventut catalana. Això no ha estat sempre així i, com Juli Busquets, Vicens Vives i altres han fet notar, Catalunya ha tingut una gran tradició castrense i té els noms de molts militars distingits per a provar-ho: Prim, Milans del Bosch, Macià, Guarner, San Miguel, Banús i Comas (res més que de Vic !), Barado i Font i tants d’altres eren gent que consideraven la professió militar com una ocupació perfectament honorable, i això contrasta amb el menyspreu i el sarcasme que l’ofici de militar inspira al català d’ençà el principi de segle.
Aquesta aversió és la conseqüència i el resultat d’aquell bon seny originari, que no pot prendre’s seriosament els aspectes més pintorescos i superficials de la feina castrense. L’actitud pragmàtica del botiguer o del pagès pot ser excel·lent per a les vicissituds de la vida diària, però, si es mira de prop, es pot descobrir una veritat envers la qual el poble català ha mostrat una ceguesa fatal: perquè un poble esdevingui una nació és necessita (per raons obscures i subterrànies d’anàlisi difícil) tenir un segment de la població a la qual agradi de portar uniforme, saludar, desfilar i fer totes les coses d’adolescent que són part de la mística militar, a més, naturalment, dels aspectes seriosos i professionals d’aquesta carrera.
Com a millor demostració que això és veritat hom pot citar el cas del poble jueu. La similitud de destí entre el poble català i la nació israeliana mereix un estudi aprofundit: aquí n’hi ha prou de fer notar que un poble d’artesans intel·ligents, de metges, de científics, d’homes de negoci, etc….va ésser humiliat i sotmès durant molts anys fins que van poder desenvolupar una classe militar al servei de la nació. I el mateix es podria dir del Líban o de la Xina comunista. Sembla, doncs, que el poble català necessita un canvi d’actitud en aquest sentit. Hom pot objectar que els canvis d’actitud són difícils i que requereixen el treball pacient de molts anys i moltes generacions.
De fet, però, és curiós de notar que els canvis socials de més conseqüències són els més fàcils d’aconseguir: vegeu sinó la revolució que ha tingut lloc a Espanya en el terreny dels costums sexuals, on en poquíssims anys s’ha passat d’un conservadorisme musulmà a una llibertat que comença a vorejar el llibertinatge i la dona espanyola ha anat de la subjugació medieval a una alliberació que ja està bé. De la mateixa manera és possible un canvi relativament ràpid dels conceptes socials, de manera que les famílies catalanes, que tradicionalment han donat fills i filles a l’Església, ara en comencin a donar a l’exèrcit espanyol. Hi ha molts factors que fan difícil d’assolir aquest objectiu i aquí voldria analitzar-ne uns quants sense pretendre exhaurir la llista ni discutir-los l’orde d’importància.
El primer és la mania excessiva de la supervivència. Els pobles oprimits tendeixen a desenvolupar una dèria obsessiva pel miracle simple de sobreviure. Pot ser no tan acusat com en els jueus, però el poble català com a feina i objectius prioritaris simplement sobreviure, aguantar, tirar endavant i arreglar-se-les de la millor manera possible. Això és molt lloable o des del punt de vista del darwinisme social és d’una utilitat planera i que no té volta de full. Ara bé, com en moltes circumstàncies de la vida, aquestes virtuts també tenen els seus inconvenients: el més gran és el fet que, quan les condicions d’opressió minven i la situació general millora, l’estil de vida de l’oprimit continua amb els seus reflexos defensius com si res no hagués canviat. En altres paraules, al català, les tasques minucioses i enfeinades de la supervivència li fan impossible la visió de més empenta, el vol de la imaginació col·lectiva, que hauria d’ésser d’àguila altiva i no de gallina mullada.
Una altra conseqüència d’aquestes “estratègies de supervivència” és l’empirisme excessiu, la tendència a atacar els problemes tenint en compte sobretot els resultats pràctics. Aquesta manera de fer, empírica, mirant només els resultats, una mica oportunista i ameboide, fa la impressió d’una mena de cinisme col·lectiu, d’una certa falta de principis, d’una aparença de barroeria social que l’home castellà ha aprofitat per sentir-se “todo un caballero” per comparació. Però hi ha encara un altre aspecte d’aquest fenomen social, que té més d’aplicació al tema que discutim aquí i és l’amor a la ironia, l’afició a la conyeta, que és en el fons el refugi i l’excusa dels pobles oprimits. Aquí també cal fer notar les similituds vertaderament corprenedores entre el sentit de l’humor del poble jueu de la diàspora i el del poble català.
Ara bé, la veritat és que un poble massa irònic dóna molt pobres soldats. Aquí hom es podria atrevir a recomanar una dosi d’aquelles “rigideses” anglosaxones i castellanes que en certs moments de la història han portat grandesa o consciència de nació a països com Anglaterra o la mateixa Castella. De la mateixa manera que hi ha deliris imperials que porten a la misèria (vegeu sinó la història de l’imperi espanyol), hi ha també realismes esterilitzants que ofeguen el creixement d’un poble, com és el poble català. Repetim, allò de “clar i català” quan, portat a l’extrem, pot donar idees que són molt clares, però aquesta claredat no és garantia que siguin vertaderes ni útils.
Un altre factor és el fet que l’estil de patriotisme popular del segle XIX ja no és moda. El patriotisme (o l’expressió del patriotisme) d’aquell temps era nascut de la necessitat de mobilitzar tota la nació per a la feina bèl·lica. Era una mena d’entusiasme col·lectiu que va començar a França amb les guerres napoleòniques i va culminar a Europa en la Segona Guerra Mundial. Era aquest un patriotisme “d’infanteria” com si diguéssim, un patriotisme de massa, sense complicacions. Avui dia i a causa del nivell més alt d’educació, aquesta mena d’emoció tribal sembla una mica fora de lloc i sospito que a Catalunya, com als EUA, la classe universitària no està per orgues.
I aquí és on tenim l’atreviment de proposar una solució inspirada en la manera i l’estil de l’establiment militar dels Estats Units. Concretament proposem de canviar les condicions d’admissió a les acadèmies militars de l’exèrcit, la marina i l’aviació de manera que cada província espanyola tingui una o diverses places reservades als seus fills. Si això arribava a plasmar-se en llei, Catalunya podria aconseguir llavors (per dret, sense violència) almenys un 20 per cent dels generals de l’exèrcit, de l’Estat Major i dels organismes superiors de les forces armades. Aquesta és una pràctica que se segueix als Estats Units, on cada senador i diputat té dret a recomanar un cert nombre de candidats per a West Point, Anapolis, etc… D’aquesta manera, el cos d’oficials esdevé un mirall prou fidel de la composició ètnica del país i de la societat que representa.
Els avantatges d’una disposició així són incalculables. D’aquesta manera s’eliminarien predominances potencialment perilloses d’una regió sobre l’altra. S’eliminaria també la perniciosa tendència a l’auto-reclutament, ja que, com Juli Busquets ha fet notar, la gran proporció d’oficials superiors del nostre exèrcit són fills de militars, i la major part dels candidats a l’ingrés a l’Acadèmia General Militar vénen de la província de Madrid. No hi ha raó que impedeixi a Catalunya de participar en aquest aspecte tan important de la vida nacional. I fins ens atrevim a suggerir que el català d’avui dia podria tenir una contribució molt positiva al to professional del nostre exèrcit.
Fins a la primera guerra mundial els exèrcits eren bàsicament masses de soldats amb fusell i baioneta, no gaire diferents, si bé es mira, de les legions de la Roma imperial. Per a comandar i dirigir aquesta mena d’exèrcit no calia saber gairebé més que llegir i escriure, les quatre regles i una gran capacitat per a aguantar les ordres superiors. Aquesta barreja de comportament brutal i gramàtica era el pa nostre de cada dia de tots els exèrcits i no sols de l’espanyol. Avui dia un exèrcit així és pràcticament inútil per a la defensa d’un país, amb l’esdeveniment de la tecnologia, el paper “militar” en el sentit tradicional de la paraula es converteix en una empresa de matís gairebé industrial, amb regles, esperit i eficàcies semblants a les que governen qualsevol corporació moderna. I aquí és on Catalunya té un paper a fer. És possible que un canvi d’aquesta natura faci malbé, com aquell qui diu, aquelles característiques que estimem com a catalanes. Si és així, hem d’acceptar-ne el risc, però jo em resisteixo a creure que l’esperit català sigui una cosa tan fràgil que no pugui resistir el contacte pacífic d’altres pobles d’Espanya.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!