El 17 de maig del 2006 vaig escriure aqueix article que no va aparèixer a cap mitjà nostrat, i sí al diari basc Gara el 2 de juny en castellà i signant-lo com a president del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació. Avui, quan s’escau el setzè aniversari d’aquell dissortat referèndum crec oportú publicar-lo un altre cop:
Arran del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 en va sorgir el govern tripartit i la iniciativa per reformar l’Estatut d’Autonomia. Eren dues passes endavant, amb totes les limitacions que la legalitat constitucional i la voluntat dels socis permetien, en una línia de progrés nacional i social. La reacció que s’ha alçat a Espanya i a l’interior de Catalunya dels sectors dominants mediàtics, econòmics i polítics ha conduït a l’estroncament d’aquest intent reformista, que no era ni molt menys un procés d’alliberament nacional. En aquest sentit cal interpretar el pacte Mas-Zapatero i la involució que han seguit PSC i IC des del 30 de setembre de l’any passat fins a fer fora ERC del Govern com a represàlia pel no a l’Estatut pactat a la Moncloa.
La renovació de les condicions de dependència econòmica i política del nostre país és el resultat contra natura d’un procés que s’havia engegat per anar precisament en sentit contrari. El text aprovat al Parlament el 30 de setembre pel denominat quatripartit era una expressió, limitada però real, de sobirania catalana. La intransigència del PSOE i l’actitud dels partits catalans que s’hi han avingut ha convertit el text rebaixat per les Corts espanyoles en un acte claudicant. El redactat final de l’estatut no resol cap dels problemes de fons que té el país: ni l’espoli fiscal, ni el dèficit d’infraestructures, ni la insuficiència competencial, ni el reconeixement nacional. En pocs mesos s’ha passat de la possibilitat d’una segona etapa autonòmica amb un ample consens social i polític a un Estatut inadequat com a marc comú de convivència que obre les portes a un període en el que la reivindicació nacional s’haurà de plantejar en uns termes que comportaran un conflicte amb l’ordre estatal i autonòmic vigent.
El referèndum del proper 18 de juny suposarà el punt i final al procés de reforma estatutària, a l’experiència del tripartit i a tot un cicle polític. Les principals forces polítiques surten d’aquest procés substancialment transformades: CIU decarta l’evolució sobiranista per retornar al pujolisme més estricte, ERC hauria de donar per tancada l’etapa del reformisme autonomista i assumir una estratègia autodeterminista i el PSC, amb la ruptura del tripartit, liquida el maragallisme sense substituir-lo per cap projecte propi distint del model d’Estat que defensa el PSOE. Amb aquest canvis, els termes de la lluita per l’hegemonia política a Catalunya entre aquests tres partits ja no seran els que hem conegut fins ara.
El bloc del Sí, PSC, CIU i IC, no té cap projecte de futur compartit pels seus integrants, és un acord conjuntural basat en un model de fer política verticalista, que només demana adhesió de la ciutadania a un ordre preestablert. L’únic punt en comú és retornar Catalunya a l’estadi de dependència sense conflicte similar a l’època de l’oasi puolista, aquesta vegada en benefici de l’hegemonia política del PSOE. Però, després de les expectatives de futur nacional obertes entre els sectors més dinàmics de la societat catalana, l’aflorament de les qüestions de fons amb motiu del debat estatutari i la reacció espanyolista contra Catalunya, aquesta estabilitat fictícia ja no és possible.
Pel bloc del Sí, el sistema autonòmic ja està tancat per una generació, per tant, depèn de la capacitat d’iniciativa política de l’alternativa sobiranista que aquesta previsió es compleixi o no. El No compartit per ERC i tota una xarxa d’entitats cíviques, socioeconòmiques i culturals, serà qui hegemonitzarà el rebuig a l’Estatut des d’una òptica nacional catalana, ja que el PP no té força social suficient per a capitalitzar-lo. El No és més que la defensa de l’Estatut aprovat pel Parlament, és un acte de defensa del dret de decidir del poble català. El resultat del referèndum, en el qual és previsible un alt percentatge d’abstenció, estarà marcat pel nivell del rebuig en forma de No, nul i vot en blanc, que si és alt deixarà en una situació de provisionalitat el nou Estatut i obrirà les portes a una nova etapa reivindicativa que no podrà ser novament un altre projecte estatutari. Haurà de ser un projecte nacional català que, sense vies d’encaix en l’ordre constitucional vigent, comportarà el plantejament d’una negociació bilateral Catalunya-Espanya per establirt un status polític que es basi en la lliure voluntat del poble català. En cas que, per part de les forces representatives espanyoles, aquest plantejament no sigui acceptat estarem a les portes d’un veritable conflicte polític.
El No catalanista, hores d’ara, és més el fruit d’una reacció de dignitat democràtica i nacional que no pas la conseqüència d’una estratègia cap a la sobirania. Aquesta, encara està per fer. Existeix una base social i electoral suficient per plantejar a mig termini un projecte polític centrat en el dret d’autodeterminació del poble català, sense intermediaris ni limitacions imposades Per a fer-lo possible calen canals estables de coordinació entre les entitats, organitzacions i forces polítiques que haurien de ser la referència daquest projecte nacional. Des del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació proposem a les entitats representatives i partits que hagin manifestat d’alguna forma la seva oposició a l’Estatut la constitució, passat el referèndum, d’un fòrum de debat nacional de caràcter permanent que, sense suplir les funcions pròpies dels partits, les complementi creant un àmbit de diàleg que contribueixi a bastir una estratègia d’acumulació de forces per a que la nova etapa política que s’obrirà a partir del 18-J tingui com a punt de referència el dret d’autodeterminació del poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!