A tres mesos vista del congrés d’ERC, i de la conseqüent renovació de la direcció del partit, hom pot fer algunes consideracions sobre el rumb que està prenent la formació republicana.
La primera realitat que cal tenir en compte és que ERC viu un procés de transició que abasta un període temporal més ampli que les soles dates del congrés. A nivell intern, som al final del cicle iniciat l’any 1996 al congrés de Vilafranca del Penedès, i a nivell d’aliances de govern som a les acaballes dels pactes tripartits convinguts a partir del 2003 amb PSC i ICV. Evidentment, encara no són etapes closes de manera efectiva i visible: el fracàs de la reforma estatutària no ha estat encara consumat amb la sentència del Tribunal Constitucional, ni s’ha esgotat una legislatura que no ha arribat encara a meitat del seu hipotètic mandat. Però els símptomes d’esgotament són evidents en un i altre cas.
En segon lloc, i lligat amb l’anterior consideració, el congrés d’ERC no ha comportat canvis perceptibles en l’estratègia del partit, ni ha servit tampoc per establir línies vermelles en l’acció de govern, ni el comitè executiu resultant aplega una representació col·legiada i plural del ventall de tendències que conviuen al si de la família republicana. Per aquestos motius és lògic que les qüestions no resoltes en el moment congressual siguin plenament vigents en els processos de renovació dels òrgans de direcció regional i comarcal. Especialment candent és el debat sobre el sentit de l’acció d’ERC dins el govern de la Generalitat. El mite de la governabilitatcom a equivalent a maduració del partit, en tant que opció capaç de liderar el país, es desfà davant la constatació que l’Esquerra renuncia a tenir proposta pròpia en matèria de finançament (acceptarem allò que defensi CIU), o que hem convertit el PSC en el nostre partit de referència com es va evidenciar en la polèmica del transvasament de l’Ebre a Barcelona. La solució no és fugir del govern com caricaturitza Ridao, és tenir capacitat d’iniciativa, i de moment només s’ha demostrat en dos casos: els projectes de llei de governs locals i de consultes populars. I aquesta capacitat d’iniciativa es pot demostrar, arribat el cas que es traspassin les línies vermelles, forçant unes eleccions anticipades.
En tercer lloc, el procés de confluència en un únic corrent de les dues candidatures renovadores, adoptant el nom de Reagrupament Independentista, pot sumar progressivament prou complicitats com per bastir a la curta una nova majoria al si del partit. I fent-ho per la base, democràticament, sense conxorxes de saló, obrint el debat polític a tota la militància amb l’objectiu de culminar la reformulació d’ERC com el partit dels patriotes republicans. Un partit amb voluntat i capacitat d’afrontar una nova etapa en l’evolució del país: la del conflicte polític entre l’ordre estatal espanyol i el projecte d’autodeterminació del poble català. I això no és incompatible amb governar com demostra el lehendakari Ibarretxe cada dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo proposo una tercera via. Molta gent del nostre partit treballa a la Generalitat i no vol que Esquerra abandoni el tripartit perquè temen perdre el lloc de treball. Es comprensible perquè estem en crisi econòmica i hi ha moltes hipoteques a pagar.
Una altra part del nostre partit, i una part majoritària del nostre electorat, vol que enviem els socialistes a can pistraus, sobretot si el finançament va com va i la sentència del tribunal constitucional també. En tots dos casos Montilla acatarà el que li diguin a Madrid, això és evident.
Per què doncs no assagem una moció de censura amb CiU, i podem casar les dues tendències centrífugues que hi ha a ERC. I tenim dos anys per recompondre el partit des del govern, treballant des del govern l’electorat catalanista que encara queda al PSC. El del Maragall, per entendre’ns.
M’alegra que finalment les coses es comencin a amarar del sentit comú
que mai no s’ha de perdre. I que l’estil, la manera de fer sigui
respectuosa. El canvi es farà democràticament al si del partit, perquè
en bastir una alternativa sòlida i amb un discurs meridianament clar,
es torna a il·lusionar la gent. I això suma més que els factors que
l’estan fent possible.