Les múltiples dimensions del cas Pujol estan essent abordades des de molts punts de vista per opinadors de tota mena, però hi ha dugues perspectives que trobo poc analitzades fins ara.
La primera, és el contrast de la cultura política generada pel pujolisme comparada amb la dels partits nacionalistes bascos que han tingut responsabilitats de govern al llarg dels darrers trenta anys al front de les institucions autonòmiques. A Euskal Herria hom ha bastit una administració moderna sobre base de les diputacions forals i els serveis dependents del govern basc caracteritzada per un sòlid rigor jurídic i econòmic que contrasta amb la precarietat estructural de l’administració de la Generalitat, sense perfil propi i, per defecte, imitant a la baixa el model espanyol. L’actitud refractària del pujolisme envers les qüestions administratives delata realment l’absència del propòsit de construir un estat propi.
Aqueixa manca consciència sobre la necessitat de dotar a Catalunya d’estructures administratives potents contrasta amb la prioritat que Enric Prat de la Riba va atorgar a la creació d’institucions públiques impulsades per la mateixa Mancomunitat concebudes com a eines per a la transformació modernitzadora de la societat catalana.
La segona, està íntimament lligada a l’anterior i és l’absència de casos rellevants de corrupció entre la classe política basca, una conducta que contrasta amb el marasme en el que està immersa la vida pública espanyola i catalana arran dels escàndols que van apareixent i que deixen en evidència el deficient comportament de les institucions administratives que tenen com a missió el control intern i preventiu de la gestió dels serveis públics.
Entre els responsables polítics de la majoria dels partits catalans que han tingut responsabilitats de govern, ja sigui a nivell local, ja sigui al Govern de la Generalitat, ha prevalgut el prejudici segons el qual la “burocràcia” és un fre a la gestió eficaç de la cosa pública i cal, per tant, adoptar les fórmules pròpies de l’empresa privada. Aqueixa brama interessada ha elevat als propagandistes de la “Nova Gestió Pública” aixoplugats a ESADE a la categoria d’assessors àurics del president Mas a l’hora d’encarar els seus propòsits reformadors de l’administració catalana, amb un resultat pràctic igual a zero.
A diferència dels governants catalans, els bascos han defugit de la fugida de les estructures administratives de suport a la governabilitat en favor de la creació indiscriminada d’ens instrumentals sotmesos al dret privat que ha prevalgut a Catalunya fins que, enguany, els diversos casos de corrupció que han aflorat han trencat el miratge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!