Jaume Renyer

El proppassat 30 d’abril aqueixa comissió d’experts va lliurar al President de la Generalitat l’informe que els va ésser encarregat per Ordre 29/2013, de 18 de febrer. Des d’aleshores ençà no es coneix cap valoració institucional sobre el seu contingut, ni tampoc hi ha hagut cap debat al respecte. En tot cas, avanço algunes notes crítiques.

En primer lloc, es traca d’un text excessivament breu (trenta-sis pàgines) si es té en compte l’ampli abast de l’encàrrec. La brevetat no és incompatible, en principi, amb el rigor de l’estudi i la profunditat de les conclusions. Però dissortadament aqueixes virtuts no es donen en el cas d’aqueix document que és fragmentari, (ja que no abasta el conjunt de l’Administració pública catalana), i arbitrari pel que fa a les recomanacions dels canvis a introduir, (centrades exclusivament en la figura dels directius professionals).

Malgrat que la comissió la presideix el catedràtic d’economia de la UPF Guillem López-Casanovas, i entre els altres quatre membres n’hi ha algun -Carles Ramió- que ha estat director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, el gruix argumental de l’informe reflecteix les tesis sobre la Nova Gestió pública que defensa el professor d’ESADE, Francisco Longo.

La perspectiva analítica i l’orientació de les propostes no té en compte el magre balanç que l’aplicació a Catalunya presenten d’aqueixes teories centrades en la crítica -en part justificada- de les inèrcies del model burocràtic derivat de l’administració estatal, especialment. Ni tan sols les reiterades advertències del director de l’Oficina Anti-Frau de Catalunya sobre les irregularitats detectades en el sector on regna absolutament  el model proposat per Longo, el dels gestors de la sanitat catalana, mereixen cap reflexió crítica per part dels redactors de l’informe.

En segon lloc, tampoc han tingut en compte en cap moment la situació real ni les potencialitats de la funció pública existent hores d’ara a Catalunya, ignorada displicentment com si no tingués res d’aprofitable. Significativament, cap funcionari qualificat i en actiu figura entre els especialistes als que el President Mas ha encomanat que emetin el seu parer. Aqueix desconeixement afecta al nucli essencial de l’encàrrec ja que aparentment hauria d’abastar el conjunt de l’Administració pública sobre la qual té competència el Govern de la Generalitat atès que prescindeix de tota referència als governs locals.

En tercer lloc, la comissió d’experts dóna per suposat que cal mantenir el desproporcionat sector públic instrumental (consorcis, empreses, fundacions) que caracteritza el teixit administratiu català, prescindint de tota recomanació efectiva adreçada a reduir-lo, tal com ja està fent l’Ajuntament de Barcelona, per exemple. El text conclou amb una sèrie de recomanacions tendents a estimular la cooperació público-privada per afrontar les inversions en grans infraestructures i els principals serveis públics, però obviant també tota referència a la dialèctica entre control i eficàcia entre el nucli estratègic que es reserva a l’Administració i els agents gestors. En resum, un text propagandístic més dels predicadors de la Governança i la Nova Gestió Pública.

Finalment, una consideració política: si el govern del President Mas té el propòsit de dotar a Catalunya d’estructures d’estat el millor camí no és pas cercar l’assessorament exclusiu dels qui són adversaris d’aqueix objectiu, com és el cas de Francisco Longo. Aqueix individu juntament amb Carlos Losada, també professor d’ESADE, es van posicionar en contra de una eventual independència de Catalunya en un article al suplement Diners, de La Vanguardia, el proppassat 17 de febrer. Entre altres coses afirmen: “a) la culpa dels nostres mals no és Espanya, tot i que necessitem construir amb la resta d’Espanya un marc de convivència més harmònic i funcional que l’actual; b) la independència no resoldria de cop dèficits i problemes propis de la societat catalana i de les seves institucions”.