Jaume Renyer

Si d’alguna cosa ha servit (des del punt de vista nacional català) el trenta-vuitè congrés del PSOE és per confirmar definitivament la involució del PSC (ja evident amb l’elecció de Pere Navarro com a primer secretari) vers la reducció a una federació regional més del PSOE. 

A aquests efectes era indiferent que guanyés Rubalcaba o Chacón: cap dels dos candidats a secretari general del PSOE tenia un programa federalitzant, ans al contrari competien a veure qui era més espanyolista i advers a les reivindicacions nacionals catalanes. El PSC, com a partit teòricament amb personalitat jurídica diferent del PSOE, no ha tingut un posicionament col·lectiu  (tot condicionant el seu suport a alguns dels aspirants) orientat a donar prioritat als interessos nacionals catalans. Si no té projecte per Catalunya, també ha demostrat no tenir-ne pel que fa al model d’estat. El PSC(PSC-PSOE) que va néixer l’any 1978 d ela confluència del PSC (Congrés), PSC (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE, (el menys rellevant) trenta-quatre anys després no ha reeixit a esdevenir un partit nacional català i ha acabat essent un apèndix del PSOE. 

El PSC ha deixat de ser el partit garant de l’ordre espanyol a Catalunya per esdevenir comparsa -com ERC- dels designis de CIU. La seva cohesió es va esfilagarsant a cada contesa electoral tot perdent suport social en favor del PP, CIU o ICV. Esquerra no ha obtingut cap rèdit electoral dels anys en que ha actuat com a mà d’obra barata del PSC i l’independentisme que es detecta també a les enquestes entre els votants socialistes no apareix en els resultats que obtenen altres formacions sobiranistes com Solidaritat o les CUP. Més que intentar fixar alguna estrella minvant de l’èlit socialista, com diu voler fer Carod-Rovira per a una candidatura federalista cara al 2014, cal guanyar poble a poble, per la base ciutadana, els antics votants del PSC per a la causa independentista.