Avui Vilaweb pregunta als lectors perquè s’autoidentifiquen com a independentistes. Trobo molt encertada aqueixa iniciativa, més que les fotografies donant cara per la independència, molt respectables, ja que exigeix l’esforç de raonar la resposta.
Personalment, m’he fet molts cops aqueixa demanda i les respostes que hi he anat donant al llarg dels anys han estat diverses. Ara que passo de llarg de la cinquantena i essent militant de l’independentisme des de que en tenia disset em dic a mi mateix; i als amics i coneguts que els interessa saber- ho; que dec la consciència de ser català als meus pares. Sentir-me partícep d’una identitat col.lectiva ho vaig aprendre d’ells que mai es van referir a si mateixos com a espanyols, que sempre em van transmetre la certesa que la guerra que havien passat l’havíem perdut com a catalans, tot i més quan al nostre entorn familiar havien rebut per totes bandes, al 1936 i al 1939.
Vaig viure com un poble monolingüe es transformava amb l’arribada de forasters i vaig descobrir que a la ciutat d’adopció -Tarragona- la vida social i escolar era en castella. Vaig tenir notícia de l’antifranquisme escoltant les emissions en castella de Radio France i la BBC que el meu pare sincronitzava cada nit. Vaig saber que existia ETA, l’IRA, el FAC i Jordi Carbonell i l’Assemblea de Catalunya. Vaig cercar lectures sobre les lluites d’alliberament nacional d’altres pobles, sobre el nostre passat immediat, i després de creure que el socialisme universal suposaria la igualtat i l’autodeterminació de tots els pobles retorno al sentiment originari après a la llar.
Retorno a les formes de vida catalana que va descriure Josep Ferrater Móra, a la quotidianitat arrelada a la terra, a les variants dial·lectals de quan era xiquet, a la memòria dels que van morir lamentant que no veurien la Catalunya lliure que havien sentit dir que havia sigut. Després de conèixer Israel i Corea passant per Euskal Herria i Cuba, retorno al racó de món on vaig néixer. Després d’escriure uns quants llibres teoritzant sobre la qüestió nacional em retrobo en la naturalitat dels orígens, sense dogmatismes abstractes ni ressentiments contra els qui no se senten com jo en aqueixa pàtria acollidora.<
Post Scriptum, 1 de juny del 2020.
El President Puigdemont té l'autoritat moral per adreçar-se a ERC per demanar-los-hi que expliquin al poble català que sense unitat entre les forces polítiques i socials independentistes no hi ha independència possible. Esquerra no respondrà de paraula perquè no li reconeix cap legitimitat, però ja ho està dient per la via dels fets essent deslleial al govern del Presidnet Torra, pactant amb el PSOE icercant un tripartit amb Comuns i PSC. Els objectius partidistes d'ERC no necessiten de la unitat, mentre que els independentistes que ens identifiquem amb la persistència que representa Carles Puigdemont sí. Encara que no poguem ser independents jo no deixaré de sentir-me independentista perquè és la meva mentalitat i la meva forma de veure la vida. No assumiré mai aqueixa renúncia que proposa Oriol Junqueras i els seus gregaris i no deixaré de fer tot el possible per resistir a la dominació espanyola.
Post Scriptum, 10 de seteembre del 2021.
Contra la impostura, el sectarisme i la mediocritat de tots els que fan córrer la brama del derrotisme i banalitzen el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, la persistència, el patriotisme i la dignitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!